L'adéu d'Acebes i Zaplana

A ningú que seguisca mínimament els avatars polítics no li ha pogut sorprendre l’adéu d’Àngel Acebes i Eduardo Zaplana. Podíem especular sobre el quan i el com, però difícilment ningú podia qüestionar el què, tot i que, en qüestions polítiques, mai no és segur del tot el que més segur sembla. Ara bé, en aplicació d’una lògica política ben elemental, algú havia de pagar –públicament, vull dir- les dues derrotes electorals consecutives de la dreta espanyola. La política, ja ho saben vostés, té molt de teatre i, ni que fóra per escenificar davant l’electorat i la militància que el partit n’havia pres nota, calia prendre mesures. Tallar caps. Demostrar que es volen corregir els errors. En la política, com en el futbol, quan cal esmenar el rumb la renovació és un valor més sòlid que l’experiència, però aquesta afirmació –tan discutible- ens duria massa lluny, si estiràrem del fil, així que deixe-m’ho córrer, de moment.
Fóra com fóra, el secretari general i el portaveu al Congrés dels populars eren els dos colls que hi havia més a mà. Més encara que el del cap de cartell, que, d’altra banda, també ha estat qüestionat i encara hi continua per certs sectors del partit –els més pròxims a la lideresa madrilenya Esperanza Aguirre- i pels mitjans de comunicació més afins (és un dir, ja saben). Però Rajoy ha demostrat una capacitat que no havia tingut o no havia volgut buscar durant la legislatura anterior: la de controlar el partit que (presumptament) dirigia en lloc d’anar a remolc del que va deixar lligat i ben lligat el seu antecessor José María Aznar o del que li dictaven els periodistes que li feien les palmes a l’aliat de Bush. Ara per ara, sembla haver guanyat posicions segures, davant l’escomesa d’Aguirre, tot i que li caldrà demostrar-ho en el congrés que el PP celebrarà a València, d’ací a poc. Però 4 anys és molt de temps i ja veurem si un Rajoy a qui vigilaran amb lupa acaba sent el cap de cartell dels populars per a les pròximes eleccions, que és com dir si s’arrisca a una tercera derrota consecutiva. Però açò, ara mateix, és parlar per parlar.
Acebes i Zaplana van ser els caps visibles d’orquestrar l’onírica interpretació dels atemptats de Madrid, segons la qual ETA havia posat unes bombes que tothom sabia que no havia posat. L’escandalós intent de manipular la realitat en benefici propi, més que no els mateixos atemptats, van propiciar que l’electorat castigara el Partit Popular i convertira en guanyador un Rodríguez Zapatero que ni de lluny s’ho esperava. Després, durant tota la legislatura, Acebes i Zaplana han estat –amb Rajoy, no ho oblidem- els artífex principals d’una oposició més ocupada a boicotejar les iniciatives del govern socialista i d’atiar un clima insostenible de crispació que no a fer allò que se suposa que havia de fer: defensar les seues tesis amb sentit constructiu. Les conseqüències han estat nefastes: la voladura descontrolada d’una Espanya més conscient de la plurinacionalitat i la desesperant gestió de l’oportunitat d’aconseguir la fi del terrorisme etarra n’han estat només la punta de l’iceberg d’un balanç summament negatiu.
En tot cas, ni que siga pel que representen, l’adéu d’Acebes i Zaplana és una notícia extraordinària per a la democràcia. Perquè suposa el comiat d’aquells que van tindre la santa barra de jugar amb la indignació i la pena de milers de persones, de mentir en un moment especialment dolorós i en benefici propi i de no baixar del burro en 4 anys. Zaplana, però, acumula més mèrits: darrere seu deixa un rastre ben negre, que inclou l’ús del transfuguisme per a obtenir el poder, el propòsit de fer-se ric a través de la política (recorden el cas Naseiro) o les acusacions de desviar fons públics a paradisos fiscals (en el cas de Julio Iglesias). Ara bé, he dit abans que l’adéu d’aquests dos personatges és una notícia extraordinària per a la política, però alhora demostra també l’escassa qualitat democràtica del sistema parlamentari espanyol. Perquè, en una democràcia com toca, se n’haurien d’haver anat fa molt de temps. L’endemà de demostrar-se la mentida, en un cas, o les tèrboles intencions, en l’altre. I tots dos per la porta de darrere.

La vigència de l'1 de maig

És possible que, actualment, molta gent perceba la jornada del Primer de Maig com una excusa per a organitzar unes xicotetes vacances i poca cosa més. I que molts dels que ara es preparen per a tornar a casa desconeguen que la instauració d’aquesta jornada de reivindicacions obreres va nàixer per commemorar uns fets luctuosos. Un trist episodi que succeí als Estats Units, a finals del segle XIX, en plena revolució industrial. Els treballadors demanaven la reducció de la jornada laboral sota el lema “8 hores per a treballar, 8 per a dormir, 8 per al treball domèstic”. Una demanda que, finalment, fou atesa pel president Andrew Johnson. Però, en la pràctica, les noves estipulacions legals no s’acomplien. Així, l’1 de maig de 1886, més de 200.000 treballadors començaven una vaga reivindicativa. A Xicago, on les condicions de treball eren especialment dures, l’aturada laboral es prolongà uns dies més. Algunes fàbriques havien contractat esquirols i la policia carregava violentament contra les manifestacions d’obrers. Prompte hi hagué baixes: sis obrers abatuts per la policia. El 4 de maig, a les 4 de la vesprada, es convocà una acte de protesta a la plaça Haymarket. L’acte transcorregué sense incidents, però la gent es resistia a marxar de la plaça i la policia començava a posar-se nerviosa. De sobte, esclatà un artefacte explosiu i matà un policia. Els agents obriren foc i començaren també a caure obrers. En els dies següents, centenars de treballadors foren detinguts i torturats. Mes i mig després, s’inicià el judici contra 31 acusats, que finalment quedaren en 8. La vista, segons les fonts obreres, fou una farsa i els reus foren condemnats sense proves: la meitat a presó i l’altra meitat a morir en la forca. El relat de l’execució fou recollit pels diferents corresponsals i encara avui fa posar els pèls de punta. Unes setmanes abans, diversos sectors patronals havien concedit la jornada de 8 hores.
Durant molts anys, la jornada de l’1 de maig ha servit per a reivindicar els drets dels treballadors davant la patronal. Però el món ha canviat molt des d’aleshores i el Dia del Treballador també: hi ha prou a escoltar els manifests dels diferents sindicats per adonar-se’n. A poc a poc, les reivindicacions de millors condicions de treball, de salaris més justs, d’una cobertura social més ampla, han anat deixant pas –sense desaparèixer- a noves necessitats, vinculades al gènere o a la globalització. Fa algunes dècades, per exemple, era fàcil discernir l’interlocutor de les demandes obreres: el patró, de fet, entrava cada dia a la factoria amb el seu cotxe lluent. Avui, en canvi, les relacions laborals estan marcades, en bona part dels casos, per les pràctiques d’unes multinacionals l’elit dirigent de les quals es perd en una nebulosa d’instàncies i de relacions. Però la capacitat d’influència d’aquests nous patrons ha crescut espectacularment i avui, més que mai, determinen la política de la majoria de governs del món. La connexió cada volta més complexa de les relacions econòmiques ha provocat que el Dia del Treballador es preocupe també per denunciar situacions que abans quedaven fora, però que són conseqüència del model capitalista vigent: la pobresa, per exemple, derivada de la concentració de la riquesa –i dels mitjans de producció- en unes poques mans. O la conculcació dels drets humans, en molts indrets del planeta. O la situació de les dones. O la dels immigrants. O les guerres que propicia la indústria armamentística i que condemnen tanta gent a la mort o a la misèria. O fins i tot el terrorisme.
És possible que algú senta la temptació de pensar que l’1 de maig ja no té sentit. Que l’ha perdut a base d’engrandir el ventall de reivindicacions. I que així ho demostra la davallada del nombre de manifestants que participen cada any en els actes commemoratius. Una part de la societat mundial, és cert, gaudeix de majors drets que mai. Però hi ha una dada incontestable:  avui la diferència entre pobres i rics és major que mai. Encara que no ho semble, vist des d’ací. I aquesta és una raó més que suficient per commemorar, encara ara, 122 anys després, els luctuosos fets de Haymarket Square.

La gestió de l'aigua

N'hi ha qui diu que la gestió de l’aigua hauria de quedar al marge de la política. Que hauria de ser cosa només dels tècnics. L’afirmació la postulen, per exemple, determinades organitzacions agràries. I és comprensible. Al capdavall, la gresca política que envolta constantment la gestió dels recursos hídrics en dificulta cap acord a llarg termini. I, mentre no hi ha acord, ells no troben solució a la sequera que els crema els cultius. És lògic, per tant, que estiguen desesperats i demanen la desaparició de l’escena d’aquells que encenen la polèmica i no donen solució als problemes: dels polítics. Però jo crec que s’equivoquen. Que és només la política que pot solucionar la qüestió. Amb els assessoraments tècnics que siguen oportuns, és clar. Però la solució no pot ser sinó política. I intentaré explicar-me.
Ja saben que aquests dies ha tornat a esclatar allò que en diuen la guerra de l’aigua. Ara, l’espurna ha estat l’autorització, pel govern de Zapatero, d’un mini-transvasament d’aigua de l’Ebre que, si ve el cas que es queden seques, abastisca d’aigua potable les aixetes de Barcelona. La solució ha deixat en mal lloc el govern català, que preferia prendre l’aigua del Segre, i ha donat l’excusa perfecta per a què els governs del País Valencià i Múrcia, en poder del PP, qualifiquen Zapatero d’insolidari i tornen a llançar combustible a la foguera.
L’afer té les seues curiositats. La primera, l’enfrontament entre dos governs socialistes, el central i el de Catalunya, que ja té gràcia, però tot apunta que Zapatero no pararà fins que provoque la ruptura d’un tripartit que li fa més nosa que servei. La segona, que hi haja un partit, Esquerra Republicana, que participe en manifestacions que van en contra del govern que sustenta amb els seus vots, el de José Montilla. La tercera, i més grossa, que els militants de Iniciativa per Catalunya censuren un conseller del seu mateix partit i participen en manifestacions que reproven la seua gestió. Potser ja només falta que el conseller d’Interior català, també d’Iniciativa, acabe autoritzant la repressió policial dels seus militants. En el fons, tanta contradicció no delata sinó un oportunisme majúscul, una anteposició, per part de tots els partits, dels criteris electorals a l’interés per resoldre els problemes.
La reacció dels governs valencià i murcià no pot sorprendre ningú. En primer lloc, perquè els resulta molt rendible, des del punt de vista electoral, posar en evidència que el govern de Madrid els dóna als seus el que els nega als altres. El victimisme, sobretot si va amarat d’un vernís anticatalà, és una de les estratègies preferides pel Consell de Francisco Camps. I una font inesgotable de vots perquè, de retruc, posa als socialistes valencians –ara, a més, en fora de joc pel procés intern que han encetat- entre l’espasa i la paret. Una tessitura davant de la qual, ens els darrers anys, el PSPV ha triat sempre fer-se l’hara-kiri. De tota manera, l’oportunisme de Camps i Valcárcel no eximeix de responsabilitat un govern, el de Zapatero, que, en aquest tema, també ha donat mostres d’actuar en funció de les estratègies electorals. I que ara intenta maquillar el canvi de parer amb eufemismes que no fan sinó posar-ho més en evidència.
No hauríem d’oblidar, però, que la gestió de l’aigua és un tema que anirà adquirint una importància creixent. Si les previsions de canvi climàtic s’acompleixen –ni que siga les més moderades-, l’aigua es convertirà cada vegada més en un bé escàs, molt escàs. I caldrà racionalitzar-ne l’ús i buscar-ne sistemes de provisió. Les solucions no són senzilles, però segurament encara estem a temps d’adoptar-les, si treballem en el sentit oportú. Caldria, en primer lloc, que els tècnics estudiaren a fons el problema i que en proposaren alternatives. Però, després, fóra imprescindible un acord polític entre la majoria de partits que desterrara el debat estèril i facilitara l’adopció d’un pla consensuat. És l’únic camí. Però, per encetar-lo, faria falta que les formacions polítiques entengueren que hi ha temes que, per al bé de tots, han de quedar al marge de la guerra de partits. I això, de moment, no sembla possible.

Per Sant Jordi, remenar

Potser, a hores d'ara, ja hagen decidit vostés quin llibre regalaran d’ací a tres dies, per celebrar com cal la festa de Sant Jordi. Si són dels que regalen llibres, és clar, que no tothom participa d’aquest saludable costum. Si no tenen feta ja la tria, si són dels que esperen deixar-se convéncer a última hora, ja els aventure que, molt probablement, acabaran comprant el que fa poc ha tret el senyor Ruiz Zafón. O, com a mínim, en tindran temptacions. De fet, ja fa dies que, en parlar de llibres, els mitjans de comunicació no n’esmenten altre. I dimecres que ve, l’hauran d’esquivar, si no volen comprar-lo, de tants que se’n trobaran a mà. La llei del mercat, com saben, ja fa temps que ha imposat les seues normes al món del llibre. I els suplements literaris han renunciat a fer de guies enmig de la selva de novetats per a convertir-se en simples antenes repetidores dels missatges que els arriben des del poder editorial. Un poder amb el qual, a més, la majoria mantenen vincles empresarials. Proven, si no, a comparar els suplements de Sant Jordi dels diferents mitjans i comprovaran que tothom recomana, si fa no fa, la mateixa selecció de títols. I, per sobre de tots, el de Ruiz Zafon. Que, curiosament, és l’aposta principal per Sant Jordi del major grup editorial en castellà.
La clau de l’èxit massiu d’un llibre radica en un detall: convéncer els lectors que la seua lectura és indispensable. Que tothom ja l’ha llegit i només quedes tu, pobret meu, al marge. És aleshores quan, en referir-s’hi, la gent et demana si “encara no te l’has llegit”. I si confesses que no, s’estranyen. I t’interroguen. I tu acabes sentint la necessitat de justificar-te. És el primer pas per acabar-lo comprant, encara que, d’entrada, no t’abellisca. I els experts en màrqueting de les editorials ho saben. Siga com siga, cada vegada més, llegim el que les editorials decideixen. Quan toquen pilars de la Terra, pilars de la Terra; quan convé harrypotters, harrypotters; i, quan no, ombres del vent o catedrals o codis davinci. Ells ordenen i nosaltres, submisos, ens limitem a afegir-nos al corrent. I no és estrany. Al cap i a la fi, compten amb altaveus molt poderosos. A través de suplements literaris o de les seccions de cultura dels mitjans, s’encarreguen d’esbombar als quatre vents les notícies adequades, de recomanar els llibres prescrits, d’atabalar-nos amb les entrevistes, les ressenyes i els reportatges que convinga. Cada vegada més, els productes independents, les editorials menudes, ho tenen més magre per fer-se un forat. Per fer saber al públic lector quines novetats ens proposen.
A aquest fet es referia fa poc el poeta David Castillo, citant unes paraules de l’escriptor nord-americà Philip Roth. Afirmava Roth que la novel·la acabarà convertint-se en un llibre testimonial, amb vendes semblants a les de la poesia. La novel·la, aclareix Castillo, entesa no com un producte d’evasió, o no únicament, sinó sobretot com un enginy capaç de condensar en unes poques fulles les claus d’una època. Aquella que és capaç d’explicar un període millor que els llibres d’història. Pronostica Castillo que autors com Proust i Beckett, si visqueren avui, s’arrossegarien sense èxit d’editorial en editorial fins a trobar algun petit editor, d’aquells que encara s’entusiasmen amb un bon llibre, que els publicaria sense obtenir gens ni mica de ressò als mitjans. En realitat, les directrius (i la banalitat) que s’imposen en els aparadors de les llibreries, i que denuncien Roth i Castillo, no són massa diferents a les que dominen en altres àmbits com la música o el cinema o la moda. O la política, sense anar més lluny. ¿O és que en la passada campanya electoral la gran majoria dels missatges (molts d’ells insultantment banals) no es van concentrar únicament en dos partits?
És clar que, qui vulga fugir de les consignes, ho té bastant més fàcil en la literatura que en la política. Hi ha prou a deixar-se aconsellar per lectors de confiança o a remenar els racons més inhòspits de les llibreries i fullejar llibres fins trobar una frase, un títol que ens convença. O deixar-se guiar per la intuïció. Els que ho han provat, ja saben que val la pena.

Algunes curiositats

No sé si, tan voluble com és la política, podem considerar que les sessions d’investidura donen o no pistes de com serà la legislatura. Siga com siga, a mi m’han cridat l’atenció algunes curiositats que, si els sembla bé, m’agradaria compartir amb vostés.
Primera curiositat: ja que no hi han tornat, els hi convoque. Una part de la campanya electoral del PSOE es va basar en un lema, “si tu no hi vas, ells hi tornen”, que acompanyava una imatge que assimilava la guà