No conec en profunditat els criteris de selecció de les lectures en les instàncies docents, però sé que els pedagogs recomanen que les variants dialectals es vagen introduint progressivament a partir de l’assimilació, primer que cap, de la variant pròpia. En aquest sentit, es podria entendre una certa discriminació segons zones. Però únicament en aquest sentit.

La situació del llibre en català al País Valencià té dos àmbits diferents: el mercat del llibre i la creació literària. En termes econòmics, el mercat és tan reduït que es pot dir que no existeix. Així de simple. En tot cas, hi ha l’àmbit de l’escola i els instituts, és a dir de les lectures obligatòries. És l’únic mercat viable per a la literatura en català dins els límits administratius del País Valencià. En clau d’autor, això significa que qualsevol rendiment econòmic que recompense la teua feina (i els escriptors a més de per gust, també escrivim per guanyar-nos la vida) ha de vindre a través dels premis. I, en termes editorials, significa que hi ha que abocar-se al mercat de les escoles i els instituts per poder sobreviure. Per això no entenc, les reticències d’alguns escriptors valencians a provar sort més enllà del Sènia. Ni tampoc les manifestacions de certs editors que renuncien a fer esforços per vendre llibres en la resta del domini lingüístic, que afirmen –i es queden tan amples- que el seu mercat natural és el valencià i que és ací que s’han de centrar. Per sort, també n’hi ha d’altres que saben que l’única manera de sobreviure és fer-se forts a l’únic mercat possible, el del Principat. I els darrers anys s’han donat algunes passes en aquest sentit.

Altra cosa és la creació literària en català al País Valencià. Francament, crec que vivim un bon moment, no sols perquè s’editen obres molt dignes sinó sobretot perquè es conreen amb una qualitat molt notable pràcticament tots els gèneres. De fet, podríem parlar d’autors excel·lents tant en poesia, com en novel·la, narració curta, assaig, articulisme o teatre.

Quant als baixos índexs de lectura, crec que hi incideix la manca de polítiques adequades, l’escàs nivell intel·lectual dels nostres mitjans de comunicació, sobretot els audiovisuals, el pobre debat que es pot registrar en l’àmbit polític i tota una série de qüestions que incideixen en un empobriment general de la capacitat crítica i de la cultura de la gent, i que són difícils de contrarestar una a una.

 El fet d'haver estat finalista del Sant Jordi ha fet que presentares "Les ales enceses" a Barcelona i diferents diaris -Avui, El Punt"- van fer-se ressò d'aquell acte. Encara és prompte per a valorar el que suposarà en la teua carrera com a escriptor ser finalista d'aquest guardó, però és evident que hi haurà un abans i un després. Com van les vendes de la novel.la? Has rebut ofertes d'alguna editorial per a publicar llibres en el futur? Qui era Vicent Usó a Catalunya abans de ser finalista del Sant Jordi?

En la meua carrera com a escriptor, "Les ales enceses" és simplement un esglaó més. Per a mi, la literatura és un repte i, per tant, cada nova obra parteix del que ja he aprés i intenta enfrontar àmbits nous, desconeguts. Des d’un punt de vista literari, doncs, "Les ales enceses" és un graó més d’una escala a la qual encara li queden molts metres per recórrer. Ara bé, la difusió que li ha proporcionat a aquesta novel·la el fet d’eixir al mercat amb una faixa que deia "finalista del Sant Jordi 2004" sí que ha suposat un gran pas endavant quant a la difusió del meu treball, perquè, independentment de la vàlua de la novel·la, el Sant Jordi concita un interés que no havien pogut generar les meues novel·les anteriors. I és en aquest sentit que podríem entendre que hi haguera un abans i un després. Ara el meu nom sonarà més, supose, i per tant la situació de partida de la pròxima obra serà millor.

De moment, la novel·la va per la segona edició i, per tant, cal pensar que funciona bé, però les xifres concretes no les puc avançar, perquè les editorials tanquen balanç a finals d’any i és aleshores que ens comuniquen les vendes.

La qüestió de les ofertes no em preocupa massa, ara mateix. L’important, abans de res, és tenir una obra enllestida. I en això treballe. Aleshores, ja buscaré la millor manera de publicar-la.

Supose que abans del Sant Jordi era un autor amb una certa obra ja consolidada però encara escassament conegut més enllà dels cercles especialitzats. I que la condició de finalista, com deia abans, contribuirà a difondre els meus llibres a una escala major. Però encara queda molt de camí per fer.

 Guanyador del Fiter i Rossell, de l'Ulisses, de l'Andròmina i del Ciutat d'Elx. En 10 anys has obtingut alguns dels principals premis literaris del domini lingüístic. Es parla de tu, ara mateix, com del principal escriptor del País Valencià -deixem a banda Ferran Torrent, pel gran èxit en vendes, i també Joan-Francesc Mira, amb un obra que va més enllà de la literatura. Com et sents davant aquesta afirmació?

D’entrada, descrec d’aquestes manifestacions grandiloqüents. Crec que al País Valencià hi ha molts i molt bons autors que, de tant en tant, ens proposen obres molt interessants. I ací no caben classificacions: aquest va primer, aquest segon... L’important és que la meua obra arribe cada vegada a més lectors i que aquests, quan acaben el llibre, senten que ha valgut la pena el temps que han invertit. En tot cas, tant els premis com els ànims dels lectors i tot plegat, et demostren, d’entrada, que no estàs sol (i això en les circumstàncies del nostre país és important), t’ajuden a seguir amb més convicció pel camí que has decidit recórrer i, a més, et carreguen de responsabilitat i t’obliguen a exercir el teu treball d’escriptor amb tot el rigor i tota la dedicació possibles. No per ser el millor ni el segon ni el tercer: simplement per no defraudar aquells que t’atorguen la seua confiança.

 Si estàs escrivint ara mateix, ¿ens pots avançar quelcom de la teua futura novel.la?

Les novel·les són un projecte sempre canviant. De manera que el que avui us podria avançar, demà és possible que s’haja quedat pel camí. Així que serà millor deixar la qüestió per a quan l’obra estiga acabada.

 Un lector ens pregunta com et documentes abans d'escriure els teus llibres i vol conéixer el procés d'elaboració d'un llibre de Vicent Usó? Ens ho pots explicar?

Cada llibre requereix un sistema de documentació diferent. "La mirada de Nicodemus" va omplir-me la taula de llibres i articles sobre el Renaixement, l’art en general, Roma, etc. "L’herència del vent del sud", si bé és cert que em va requerir la consulta de molts llibres sobre la Postguerra, es va nodrir en bona part d’històries que havia sentit i d’altres que em van anar contant gent del meu cercle que havia viscut la Guerra Civil. "La taverna del Cau de la Lluna" necessitava de molts manuals de botànica, per exemple. I la "Crònica de la devastació" d’alguns –pocs- articles i entrevistes sobre situacions bèl·liques recents, així com d’algun llibre de testimonis. "Les ales enceses", en canvi, em va obligar a mirar-me molts llibres sobre pobles pesquers i qüestions semblants, a més d’altres consultes puntuals. En tot cas, després d’un període no massa extens de documentació de context –per situar-me en el moment i en el tema- el que faig és anar escrivint i corregint i documentant-me sobre la marxa: quan necessite una dada o conèixer una determinada qüestió, deixe d’escriure i m’informe fins que estic en condicions de seguir endavant.

 Una jove admiradora ens explica que li va agradar molt l'estructura de "La taverna del cau de la lluna". Afirma que la novel.la "pareix una pel.lícula en què les peces prenen forma segons avança l'argument i el resultat sobta". És tal volta aquesta novel.la la que té una estructura més recaragolada? Quan un film basat en algun dels teus llibres?

El procés de gestació de "La taverna..." va ser molt curiós. De primer eren uns contes amb alguna relació entre ells. Molt mínima, però: un personatge que surt en dos contes, un fet d’un relat que s’anuncia en un altre i detalls així. Però cap lligam fonamental. El resultat, però, no em satisfeia. Aleshores, provant de trobar-los una eixida se’m va acudir de potenciar les coincidències fins al punt que foren un element fonamental de la història que contava. Vaig anar treballant aquest aspecte fins que em vaig adonar que, en realitat, estava escrivint una novel·la contada a la manera d’un recull de contes. I això em va semblar molt interessant, perquè suposava temptar una estructura nova. Però no ho vaig fer com un artifici comercial, com s’ha dit –en relació al fet que, segons les editorials, les novel·les es venen millor- sinó que era un repte plenament literari. La pretensió era doble: que tinguera un sentit complet tant la lectura d’un sol conte com del recull sencer. Per arrodonir aquest segon objectiu, vaig haver d’afegir un conte més, a l’aplec inicial, justament el darrer, perquè hi havia fils que calia tancar, si volia buscar una estructura de novel·la. Després, vaig decidir que cada conte fóra un monòleg, perquè, si no, no tenia sentit dispersar la informació en funció dels personatges. Amb tot i això, no va ser la novel·la l’estructura de la qual em va donar més maldecaps: de llarg, aquesta distinció se l’enduria "L’herència del vent del sud", en la qual la multiplicitat de protagonistes –fins a 40 d’una entitat semblant, en va comptar algú-, tots ells amb veu pròpia, requeria un meticulós procés d’organització interna que em va dur mesos i mesos de desfici.

 Quina és la influència de Jesús Moncada en "L'herència del sud"?

Al meu entendre, totes les lectures que fem ens influeixen, en un sentit o en el contrari. "L’herència del vent del sud", per la varietat de veus, s’acosta a novel·les del tipus del "Camí de sirga", de Jesús Moncada, però també a moltes altres. En tot cas, jo no particularitzaria en una única font les influències d’aquesta novel·la.

 En "I en els arbres i en el vent", premi Ciutat de Vila-real 1995 i que s'arreplega a "La memòria del vent", descrius el món agrícola, engolit per la indústria, i les tasques i mots que desapareixeran amb ell. L'himne del Vila-real CF, el poble on vas nàixer, parla d’un poble "llaurador i industrial". La campanya citrícola d'enguany ha estat desastrosa i són molts els llauradors que esperen amb deler la construcció d'un polígon industrial i desfer-se així de les terres. Tal volta no és el cas de Vila-real, perquè no té platja, però ben a prop, a Moncofa i Xilxes, es pretenen construir vinga camps de golf i urbanitzar tota la costa. Com reacciona un escriptor davant, per una banda, de la desaparició més que futura de la citricultura, i per una altra, de l'urbanisme salvatge i a la carta que s'estén arreu del País Valencià?

La desaparició de la citricultura és una pura qüestió de temps. Com que m’he criat envoltat de tarongers –no sols he nascut a un poble llaurador, sinó que de menut estiuejava a un pou de reg, tal com es conta a "I en els arbres..."- la pèrdua del paisatge de la meua infantesa és una pèrdua que em dol. Però no passaria de ser, en el fons, una mera adaptació als temps: ja va passar amb el conreu de la morera, per exemple, a d’altres llocs del País Valencià, que va desaparèixer quan va deixar de ser econòmicament viable la indústria de la seda. El que sí que em preocupa és que aquesta substitució del paisatge agrícola és més que això: és una degradació especulativa perfectament organitzada quant al sistema i els objectius. Estem –o ens estan- destruint brutalment el paisatge amb el consentiment –i la complicitat- de les autoritats. La urbanització indiscriminada del territori posa en perill l’ecosistema, arruïna el nostre patrimoni natural i ens aboca a un país difícilment sostenible, profundament inhumà. Ens espolien a tots els valencians i no a causa de cap interés general sinó, simplement, per engrossir els comptes corrents d’un determinat sector econòmic o social: els constructors, els polítics, els hotelers... I el problema és que l’agressió és d’una magnitud desconeguda i d’un abast irreversible, malauradament.

Què podem fer, davant d’això, els escriptors? Poca cosa més que opinar i reflectir aquesta realitat en les nostres novel·les, si ve al cas. I, a banda, en tant que ciutadans, participar en aquelles iniciatives que considerem oportunes.

 Parlem ara de qüestions relacionades amb l'actualitat valenciana, temes que tractes molt sovint en els teus articles de premsa. Com valores la reforma de l'Estatut? Creus que els polítics han sabut explicar al poble valencià per quins motius calia modificar-lo o afegir nous drets? Des de diferents sectors s'ha criticat les negociacions, secretes i d'esquenes a la societat, a la vegada que s'ha afirmat que la reforma suposarà una nova frustració. Què en penses tu?

La reforma de l’Estatut em sembla insuficient, d’entrada. I, el que és pitjor encara, feta per acontentar interessos que no estan al País Valencià, sinó a Madrid. Tal com han anat les coses, em sembla que el PSOE s’ha servit del PSPV per patrocinar un model de com han d’anar arreu de l’Estat les reformes, a quin patró s’han d’ajustar i quin abast han de tenir. I per al PP una mica el mateix, sobretot per tal d’utilitzar el cas valencià en contra de les pretensions catalanes. La història no ens ve de nou, als valencians.

En un altre sentit, no trobe correcte que tot es pacte entre dues forces i prou. No s’ha promogut cap mena de debat social, no s’ha donat veu als col·lectius de distinta mena que hi ha al país, s’ha ignorat els partits d’esquerra i els nacionalistes, amb els quals no s’ha conversat. És clar que la implantació d’aquests partits és minoritària, però tampoc no tant, si mirem el mapa municipal. I, en tot cas, l’Estatut, no mereix un consens del major abast possible? Ni tan sols s’ha intentat. Per què? Perquè el que es buscava no era el millor estatut per al País Valencià, sinó aprovar un model ràpidament per poder-lo fer servir –des de Madrid- com a argument de contenció davant les pretensions de segons qui. Ja ho diu l’himne: "ofrenar glòries a Espanya", novament.

 Després del dictamen de l'Acadèmia, fa pocs dies s'ha anunciat que abans de final d'any es publicarà el diccionari ortogràfic i de pronúncia. Estàs d'acord amb el treball de l'Acadèmia, com valoraries els acords que ha pres fins ara?

No conec profundament el diccionari, encara que algunes coses que han eixit a la llum no m’agraden: l’acceptació dels acabaments en –ea (bellea, etc.) em sembla més una concessió als sectors secessionistes que el fruit d’un raonament filològic. És com si la Real Academia Española de la Lengua acceptara "comío" perquè els andalusos es posaren forts. En canvi, fonts de l’AVL diuen que, en un 98%, coincideix amb el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. I això m’alegra.

Del treball de l’AVL es desprenen llums i ombres: les llums solen coincidir amb els treballs rigorosos, fets en funció de la filologia i no de la política; les ombres venen quan la política prima sobre la filologia, com ara quan la presidenta fa circumloquis per no declarar expressament la unitat de la llengua o quan es demana que els llibres de les editorials valencianes porten l’indicatiu VAL i no CAT a la Biblioteca Nacional de Madrid: una qüestió curiosa que fa que jo escriga indistintament en CAT o en VAL no segons el llenguatge que utilitze en cada obra sinó segons el lloc on aquesta es publique.

 Valencià-català, català, valencià, debat etern i de vegades estèril. Per a tots aquells que no llegiren els teus articles durant la polèmica per conflicte de la llengua a Europa i l'embolic de les traduccions, ens pots explicar com vas viure i veure la qüestió.

Quan el PP va propiciar novament el conflicte, vaig tenir distintes sensacions: d’una banda que s’acomplia el que jo havia previst (i havia escrit en un article, feia uns mesos). O siga, que l’actitud tolerant del PP s’acabaria quan veren perillar els seus interessos electorals. Que, malgrat tots els pactes del món, tornarien a impulsar la polèmica lingüística quan els interessara (de fet, és el mateix que han fet amb la política antiterrorista aquests dies: pactar quan els convé i desfer el pacte quan no). De l’altra banda, vaig indignar-me davant de la nova tergiversació dels arguments i de la manipulació de la gent. I també vaig sentir la necessitat de fer front a les veus que atiaven la polèmica tenint sempre un principi molt present: que no havia d’entrar mai en cap debat filològic, perquè això suposaria legitimar que, efectivament, pot haver discussió sobre la unitat de la llengua. I no és el cas. En canvi, el meu objectiu com a columnista havia de ser denunciar els obscurs interessos que perseguien els qui havien atiat la polèmica. És a dir, deixar clar que darrere del conflicte no hi havia una "qüestió filològica", com ens volien fer creure, sinó una "qüestió política", d’oportunitat electoral exactament. Crec que la meua postura va quedar molt clara en el bon grapat d’articles que vaig escriure.

 Deixem ací un espai reservat als nostres entrevistats. Tens en unes ratlles la llibertat per a dir allò que vulgues. Moltes gràcies per tot, Vicent, i molta sort.

Simplement, voldria agrair-vos el vostre interés pel meu treball i desitjar-vos, igualment, molta sort i molta empenta.