cuadernos

Col·laboracions a cuadernos

11/5/2008

Coll recrea les aparicions marianes de Lourdes

La passió de Pep Coll (Pessonada, 1949) pels Pirineus i el seu imaginari és coneguda. Només hi ha que repassar la seua trajectòria literària (que inclou narrativa, teatre, guions i articles periodístics) per adonar-se que està present en bona part de l’obra que ha escrit, dels reculls de llegendes a les novel·les. Autor de títols com “La mula vella” o “El salvatge dels Pirineus”, Coll és un dels noms més sòlids de la literatura catalana actual. Amb “Les senyoretes de Lourdes”, la novel·la amb què va guanyar el darrer premi Sant Jordi, rescata la història de Bernardette Soubirous, la nena que en 1858 va assegurar que havia vist una aparició que no va saber identificar sinó com “Allò”. En una cova dels Pirineus, és clar. Coll ha optat per fer parlar directament Soubirous, per explicar-nos el seu desconcert davant les aparicions d’una senyoreta vestida de blanc que no serà fins el tram final que tothom comence a identificar amb la Verge Maria. I ho alterna amb episodis on ens dóna a conèixer els diferents personatges que interferiren, cadascú en funció de les seues creences o dels seus interessos, en els fets de Lourdes. Llegint la novel·la, hom s’adona dels mecanismes que convertiren la visió d’una fadeta com tantes asseguraven haver-se’n vist als Pirineus en un negoci tumultuós, dels més rendibles que explota l’Església Catòlica. Però també ens permet constatar com Bernadeto –que és el nom en gascó de la protagonista- acaba convertida en una víctima de la seua pròpia experiència. Com una nena que volia passar desapercebuda, acaba esdevenint una simple atracció de fira.
La novel·la de Pep Coll pateix els defectes de la seua voluntat biogràfica. Tot i que sempre manté un cert interés, hi manca nervi i costa sentir-se atrapat per unes peripècies –massa repetitives- que ja sabem on desembocaran. En aquest sentit, sovint interessen més els fragments on un Coll més lliure, més deslligat dels imperatius del rigor històric, es posa en la pell dels personatges secundaris i en descriu la seua aportació a la història. On el Coll escriptor s’imposa al Coll biògraf, la novel·la en surt guanyant. A més, hi ha dos elements que costen de pair. El primer és el fet que Coll faça parlar Bernadeto des del Purgatori: en una novel·la amb ambició de rigor biogràfic, el lector no pot sinó quedar perplex, davant d’una opció tan peculiar. El segon és el capítol final, on Coll desvetlla qui és la interlocutora de Bernadeto. Un fragment, aquest darrer, que es desmarca de l’estil observat fins aleshores i que, al capdavall, es revela innecessari. La novel·la resulta perfectament creïble, absolutament tancada, sense aquesta pirueta que desllueix el sabor final.
Al marge d’aquestes qüestions, l’obra està escrita en una prosa neta i clara i, a partir de les experiències místiques de Soubirous, ens dóna notícia fidedigna d’una època històrica segurament poc coneguda a casa nostra: el Segon Imperi Francés. I encara més: vista des d’un racó oblidat de la França de Napoleó III com són les contrades gascones. En aquest sentit, Coll introdueix algunes reflexions curioses, com ara el debat que se suscita al voltant de la possibilitat que la Verge Maria s’expressara en gascó, una llengua que, des de París, se considerava de segona fila. I que, no cal dir-ho, resulta plenament actual.

4/5/2008

Orfes que no són capaços de trobar la llum

“La llum dels orfes” és el primer llibre que publica el metge Jaume Ferrer (Ciutat de Palma, 1958). Ho ha fet a l’editorial Pagès, de Lleida, després d’obtenir el premi 7 Lletres, que guardona llibres de relats. El volum l’integren 7 narracions (així ho estipulen les bases) en les quals Ferrer ens introdueix en la pell de 7 personatges turmentats, orfes que caminen a les palpentes, desorientats, sense saber on van ni què pretenen. El primer dels contes, “Espurna”, un dels més destacats, ens presenta un home que no recorda l’habitació on es desperta. Lentament, a partir d’un nom que ha llegit en una esquela, emprendrà una ruta incerta cap a l’únic referent que posseeix. A través del seu desconcert, Ferrer retrata perfectament la buidor en què viu un malalt afectat d’Alzheimer. Després, ens presentarà un fill que torna a la llar arran la mort del pare, amb qui mai no s’ha dut bé, i ha d’enfrontar les recriminacions de les germanes i la sensació que no ha arribat a conèixer bé el seu progenitor; un malalt sentenciat que desitja fugir de l’hospital i acabar els seus dies en llibertat; o un home que dubta si provar de reprendre la relació amb una antiga nòvia, el dia del funeral d’aquell que li la va prendre. Un ventall de personatges que Ferrer posa davant del mirall que reflecteix les seues angúnies, les seues pors, les seues febleses. Orfes tots ells que no saben si existeix o no la llum.

Allà on crema l’herba

Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) s’ha dedicat amb idèntic rigor a la poesia, l’assaig i la novel·la. Ara, ha reunit en “Allà on crema l’herba” (Ed. del Salobre) l’obra poètica escrita entre 1986 i 2007. Poeta que parteix de les arrels per ocupar-se de la condició humana, la seua trajectòria és una recerca continua de noves maneres de dir, un compromís ferm amb la llibertat del creador que no es deixa enlluernar pels titulars dels diaris ni les promeses del mercat. Convertit en una de les principals veus poètiques de les illes Balears, la reunió del gruix de la seua obra poètica és una oportunitat de conèixer o revisitar, segons el cas, la trajectòria d’un poeta, com diu Ponç Pons, “sense trampes, sense perdó, sense excusa”.

L’home manuscrit

La novel·la “L’home manuscrit” (Ed. Moll i Ed. Proa), de Manuel Baixauli, continua acaparant els premis de la crítica. El darrer a sumar-se ha estat el dels Escriptors Valencians de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), que ha reconegut la novel·la com la millor obra narrativa editada al País Valencià durant 2007. A més, els premis de l’AELC han guardonat “Claustre”, d’Isabel Garcia (poesia); “De mar estant”, de Tono Fornés i Juan Gargallo (assaig) i “Desàngel”, de Josep Lluís Roig (teatre). Després d’obtenir el premi Mallorca 2006, el text de Baixauli ha col·leccionat fins a 4 premis de la crítica: el Salambó de Narrativa en Català, el de la Crítica Catalana, el de l’Institut Interuniversitari de Filologia Catalana i ara el de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Un palmarés que converteix “L’home manuscrit” en una de les novel·les més reconegudes de la literatura catalana recent.

27/4/2008
NARRATIVA

És possible domesticar les ones de la mar?

Com sempre, la protagonista es diu Marta. Estem en la nit de Sant Joan i ella i la família es disposen a acomplir el ritual del foc i de l’aigua. No compten amb la pluja, que sembla entestada a destarotar la festa. Ni amb Manel, el conserge d’una escola pròxima, que es negarà a deixar arrecerar-se la gent i sembla que en gaudeix de veure com s’arruïnen les il·lusions de tothom. Però també hi ha una família d’artistes de circ, que han muntat la carpa al poble de Marta i els tiraran una maneta, a l’hora d’encendre-la. I, sobretot, hi ha Pierre, un jove que ben aviat iniciarà una relació molt intensa amb Marta. Junts, s’atreviran a visitar l’escullera per on campa una dona ben estranya, que col·lecciona els objectes que li regala la mar. Així comença “Domadora de mar”, la novel·la de Pep Castellano que ha editat Bullent amb il·lustracions de Canto Nieto.
Castellano dosifica bé uns polsims d’acció i de misteri, uns pocs també d’aventura, un estil senzill i directe i ho fa precipitar en una narració que és capaç d’obrir-se pas cap al cor del lector i de provocar-li emocions intenses. Tot, amb un sentit de l’humor potser més contingut que en altres llibres de l’autor, però que impregna tot el relat. Destaca la galeria de personatges secundaris (Manel i la seua enamorada, l’avi o el mateix Perdut, el gos de Marta). Els dibuixos de Nieto, com sempre, contribueixen a potenciar els efectes del text.

Tres presoners
El Club Editor ha reeditat en la seua col·lecció “Jove”, l’obra “Tres presoners”, d’Aurora Bertrana (1892-1974), una de les escriptores més destacades de la literatura catalana del segle XX i, també, una de les figures més importants del feminisme d’aquella època. Filla de Prudenci Bertrana, va viure a Tahití i al Marroc i, després de la guerra, es va exiliar a Suïssa. És autora de llibres de viatges, com “El Marroc sensual i fanàtic” i de novel·les com “Entre dos silencis”. A “Tres presoners” retrata l’experiència del poble francés d’Étobon, on va arribar com a membre d’una missió humanitària. Allà, durant la II Guerra Mundial, la Gestapo va afusellar tots els homes. Acabada la guerra, tres presoners alemanys són destinats per contribuir a la reconstrucció. Bertrana retrata les distintes reaccions de la gent del poble davant d’aquesta avinentesa.

L’entretemps perdut
Josep Manuel Esteve (Algemesí, 1968) va debutar de la mà del premi Solstici de Poesia Jove, que es convoca a Manises, amb el llibre “Dos fotogrames a blanc i negre” (1990). Des d’aleshores, n’ha escrit quatre mes: “Tangent dels cossos” (1993), “Contraindicacions” (1995), “Inventari d’exilis” (1998) i “Travessera” (2006). La seua obra figura antologada al volum “21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans” que va dur a terme Ernest Farrés. A banda, és autor de estudis sobre poetes com Pere Gimferrer o Joan Navarro i col·laborador de revistes com “L’Aiguadolç” o “L’Aljamia”. Ara publica a Brosquil el llibre “L’entretemps perdut”, un conjunt de poemes en prosa amb què va obtenir el premi Josep Maria Ribelles de la Vila de Puçol en 2006.

20/4/2008
PROPOSTES

Un Sant Jordi alternatiu: més enllà de les propostes comercials

La data de Sant Jordi està marcada al calendari dels editors amb un subratllat ben gros. És lògic, ja que només en un dia es factura molt més que en molts mesos de l’any. Així les coses, no és d’estranyar que l’allau de novetats que preparen tots els segells arribe a confondre els lectors. Sobretot als menys informats. No diguem ja aquells que només s’acosten a les llibreries per complir amb la tradició que marca el dia. Clients que acaben escollint allò que més els sona. Aquesta és la raó que, any rere any, els llibres d’autors mediàtics i els autors de best-sellers acaben imposant-se sobre les propostes de major gruix literari. La selecció que presentem a continuació intenta anar una mica més lluny de l’evidència.
Si vosté és amant dels clàssics, potser li vinga de gust saber que Edicions de 1984 acaba d’editar “Sarrasine”, la novel·la breu d’Honoré de Balzac que Georges Bataille va considerar entre les millors obres dels últims segles i que combina la història d’amor amb la reflexió sobre el paper de l’art. En un altre sentit es mou un dels més coneguts relats d’aventures, “L’illa del tresor” (Quaderns Crema), de Robert Louis Stevenson, una obra mestra tan rica que és capaç de satisfer el paladar dels més joves i dels més avesats lectors. Entre els clàssics recents, destaca “L’estranya” (Empúries), on Sandor Marai aborda la dificultat de trencar les convencions i es planteja quin sentit té la vida. O, igualment, un clàssic encara en actiu, el britànic Ian McEwan, que presenta “A la platja de Chesil” (Empúries), on fa palesa novament la seua perícia per esbrinar els plecs més amagats de la condició humana. Entre les sorpreses agradables dels darrers mesos destaca “Les benignes”, de Jonathan Littell (Quaderns Crema), una aproximació desacomplexada i crua al nazisme que té la virtut de suscitar preguntes incòmodes. Així mateix, “Tannöd, el lloc del crim” (Proa), la novel·la negra amb què ha debutat Andrea Maria Schenkel i en la qual recrea un succés real ocorregut a un poblet de Baviera.
Entre les novel·les escrites originalment en català sobresurt el darrer premi Ramon Llull, “L’últim patriarca” (Planeta), de Najat el Hachmi, la història d’una rebel·lió personal contra un sistema mil·lenari. Sense tanta presència mediàtica, però avalada pels premis de la crítica, hi ha “L’home manuscrit” (Moll), de Manuel Baixauli, una novel·la minuciosa i difícil que no deixa ningú indiferent. Entre les propostes dels autors de Castelló destaca “Parlaràs de mi” (Brosquil), l’obra on Joan Andrés Sorribes aborda el problema de la immigració a través d’una història de personatges. Per als joves, Joan Pla ha escrit “Xantal, la xica digital” (Perifèric), una reflexió sobre la relació entre ciència i moral. I, per als nens, Pep Castellano acaba de publicar “Domadora de mar” (Bullent), una història tendra i senzilla, però amarada d’emocions.
Sant Jordi no és una època massa propícia per a la literatura d’idees, més enllà dels monòlegs de Buenafuente. Per als lectors exigents, hem seleccionat tres llibres: els “Assaigs” (Proa) de Montaigne; “L’ofici d’escriure” (La Campana), de Josep Maria Espinàs i “Franco, el gran manipulador” (Base), de Paul Preston. El tercer volum dels “Assaigs” culmina l’encomiable traducció que n’ha fet, del fundador del gènere, Vicent Alonso. El llibre d’Espinàs, en canvi, és una reflexió sobre el procés d’escriptura des del punt de vista d’un autor veterà. L’historiador anglès, en canvi, s’ocupa de destruir els mites que el dictador va anar construint sobre la seua persona.
Als vells amants de la poesia, potser els abellisca recuperar els “Poemes de l’Alquimista” (Proa) del recentment traspassat Josep Palau i Fabre. Els que preferisquen obres més recents, poden triar entre “Flors a casa” (Ed. 62), de Maria Josep Escrivà o “Diari d’un setembrista” (Bromera), de Jordi Llavina. Dues propostes que en res no han d’envejar els mestres.