12/2007

ASSAIG

Sobre lectures, músiques i ciutats

Fa uns anys, l’aparició de l’assaig “Espill d’insolències”, de Toni Mollà (Meliana, 1957), va sacsejar el panorama literari valencià. Les opinions que hi expressava no van agradar certs personatges als quals el retrat que els en feia Mollà no va complaure gens ni mica. Però, més enllà dels focs d’artifici de la polèmica, i potser una mica massa difuminat per l’excés de soroll, hi havia un text que començava a aprofundir amb profit en la senda oberta pels dos autors que Mollà té per mestres: Josep Pla i Joan Fuster. Una tasca, la d’opinar “amb voluntat literària expressa”, que ara l’autor de Meliana continua amb “Quadern d’entretemps”, el dietari que acaba de publicar i que suposa el primer lliurament d’una série que s’aixoplugarà sota el títol de “Al pas dels dies”. Si “Espill d’insolències”, publicat l’any 2000, donava eixida a anotacions escrites entre 1992 i 1997, aquest “Quadern d’entretemps” recull textos agrupats sota els epígrafs dels quatre mesos de la tardor, de setembre, doncs, a desembre, “no importa de quin any concret”. Com diu Mollà, per a ell la tardor “correspon a la primera estació (...) segons la meua comptabilitat particular”. No ho discutirem: com per a ell, ho és per a tothom que fa vacances en estiu, possiblement, i en especial per al gremi de la docència. Donem, doncs, per bo aquest inici de calendari i esperem els tres nous lliuraments que completaran l’any.
Ja podem avançar que aquest “Quadern d’entretemps” no generarà la polèmica del seu predecessor. Potser siga cert, com diu l’autor citant Enric Bou i Joan Fuster, que els textos que presenta es moguen a mig camí entre els “papers privats” i “la voluntat d’intervenció pública”, però, en aquest cas, la bàscula s’inclina molt més cap als primers. O, dit d’una altra manera potser més exacta, aquesta voluntat d’intervenció pública incideix molt menys en l’àmbit més pròxim. No abunden les referències a la realitat política, econòmica, social, cultural o directament literària del País Valencià. En canvi, sovintegen els comentaris sobre les lectures preferides de l’autor o sobre els seus autors predilectes, la música que escolta –jazz, sobretot- o les ciutats que trepitja: París, Nova York... Són freqüents les cites, algunes comentades, per a fer el text més passador al lector comú, i d’altres simplement col·locades com a crossa de les opinions personals de Mollà. Malgrat tot, la perícia narrativa de l’autor és capaç de transformar aquesta constel·lació de referències en uns textos capaços d’integrar (d’interessar) el lector. I ho fa a través d’una capacitat de reflexió incisiva i d’una exposició neta que fan d’aquest quadern un llibre de temàtica plural, lectura amena i pòsit suculent.

7/2007

NARRATIVA

Un retrat sobre fons més aviat gris 

Josep Piera Puta Postguerra Edicions 62 Barcelona, 2007

   Hi ha distints gèneres d’autobiografies. Dos, com a mínim. Unes, aquelles que busquen justificar el trajecte vital o, com a mínim, algunes de les direccions adoptades al llarg del camí. La finalitat bàsica d’aquesta categoria de llibres és transmetre a la posteritat un retrat del personatge (de l’autor-protagonista) passat pels filtres de la cosmètica. Evitar, o almenys intentar-ho, per la via de proporcionar informació i arguments de primera mà, les interpretacions escassament amables amb l’interessat. N’hi ha d’altres, en canvi, que, simplement, pretenen fixar els records a través de la lletra impresa, atrapar-los en una xarxa de paraules, engabiar el temps, en definitiva. Però cap de les dues modalitats està exempta de riscs. Si les que pertanyen al primer gènere ja han estat (des)qualificades com “el gènere de ficció per excel·lència”, les que s’adscriuen a la segona categoria corren el perill de caure en el narcisisme. De sobrevalorar el propi melic. Perquè apuntar un focus sobre una vida tan corrent com qualsevol altra (i estaran d’acord amb mi que quasi totes ho són), amb l’únic argument que pertany a qui signa el llibre és una via perillosa cap a l’exhibicionisme més impúdic. I cal molta traça per sortir-ne indemne d’un envit així.
Convindríem, d’entrada, que “Puta postguerra”, el llibre en què Josep Piera s’ocupa de narrar-nos el primer terç de la seua vida pertany a la segona categoria. Ho confessa el mateix autor, en una mena de nota introductòria: “el que vull és escriure la vida d’un jo en un temps i un lloc concrets” (...) per inserir la història personal en la memòria col·lectiva.” La història personal –lluny de qualsevol temptació narcisista- com a part integrant de la memòria col·lectiva, aquesta és la clau de volta que justifica el relat, que l’allunya de la mera exhibició de passatges sense cap més interés que el fet de pertànyer a un personatge més o menys públic. L’autobiografia, doncs, obre el camp de visió i, a través de l’experiència personal, ens proporciona un panorama de conjunt sobre una època, sobre un món ja perdut, sí, però sobre el qual se cimenta el present. Ho corrobora el mateix Piera, unes pàgines més endavant: “sense records, llunyans i propers, les persones ens animalitzem. (...) Hi ha qui creu que el passat és el temps dels morts, i que, just per això, cal soterrar-lo en l’oblit el més aviat possible. I no. Jo pense que el passat és el temps de la memòria, el temps que sobreviu, el temps dels mots. El passat ens fa ser, sentir-nos ser, i reconèixer-nos vius”. En un moment com el present, on es fan paleses les dificultats per assumir el passat tal com fou, per reconèixer les herències que perviuen encara, per donar a cada cosa el seu nom real, la literatura de la memòria se’ns fa més necessària que mai. Saber –i assumir- d’on venim, és l’única manera de construir un futur sense deutes pendents.
De la primera part, que cobreix la infantesa de l’autor, destaca sobretot l’ambient rural de Beniopa, la pervivència d’elements que avui ens resulten insòlits, la descripció de les misèries de la dictadura franquista –un temps esgrogueït i trist- des del punt de vista d’un nen, a partir de detalls ínfims als quals tardarà encara alguns anys en dotar de sentit. Després, vindrà la descoberta del cinema –ni que fóra censurat per les autoritats i els capellans- com una porta cap a la llibertat. El primer contacte també, a través de les aventures de Scaramouche o de Robin Hood, amb unes emocions semblants a les que, més endavant, li proporcionarà la literatura. La intuïció dels trasbalsos de la sexualitat a partir de la contemplació de l’exuberància de Silvana Mangano en el film “Arròs amarg”, que, en aquell moment de privacions, constituïa una provocació moral en tota regla. Després, vindrà París. I la música de Cliff Richards. I els primers tempteigs sexuals. L’amor romàntic, també. Els guateques i la televisió. Ausiàs March i el primer contacte amb una cultura soterrada, perseguida. I la decisió de provar sort en la literatura. I, finalment, el servei militar. Uns mesos de parèntesi obligat, de perdre el temps, si no fóra que sempre hi havia la possibilitat dels llibres. Les cartes a Ningú, els primers intents de construir un univers literari propi.
Els lectors habituals de Piera se sentiran atrets per la possibilitat de rastrejar, en la biografia de l’autor, algunes de les constants de la seua obra: la Drova, el cinema, la cultura francesa, Ausiàs March, la Mediterrània... Aspectes tots ells que han jugat un paper fonamental en la seua formació com a persona i que la lectura de “Puta postguerra” va encaixant, a poc a poc, en el lloc concret que els pertoca. Els lectors més puristes, potser, se sentiran incòmodes davant d’un llenguatge que empra sovint mots i girs d’aire molt popular. Però, més enllà de devocions lectores i tries lingüístiques, ens queda el retrat d’una època a la qual ni tan sols la mirada enjogassada d’un nen pot arribar a traure-li la pàtina de grisor irreductible.

5/7/2007

NARRATIVA

Una mirada diferent

Joan Andrés Sorribes L’altra mirada Premi Josep Pasqual Tirado 2006 Edicions Brosquil València, 2007

   Joan Andrés Sorribes (Castelló, 1947) va debutar amb una trilogia de novel·les on s’interessava per alguns moments de la història del País Valencià escassament tractats per la literatura. D’aquestes obres, la crítica va destacar sobretot “Noverint universi”, una magnífica epopeia coral sobre la Vallibona medieval, una vila pròxima a Morella sotmesa al règim feudal, els imperatius religiosos i la pesta. Ara, després d’algun temps de silenci, acaba de publicar “L’altra mirada”, un llibre on canvia radicalment de registre i d’intencions. Si allà la documentació exhaustiva i la recreació de móns passats centrava l’interés principal, ara es preocupa pel paisatge de la ciutat –Castelló- on viu i treballa, per la quotidianitat, pel present.
“L’altra mirada” són vuit relats que s’obren i es tanquen –no sé si amb pretensions d’arrodonir el conjunt- amb dos contes complementaris, centrats en la mort, a la qual no presenta sota la forma habitual sinó que la dota d’una aparença molt més suggeridora. I per això molt més perillosa. El recull conté alguns contes notables, com aquell on recrea una partida de cartes que deu molt als relats orals que els avis de la generació de Sorribes contaven als néts i on és capaç de perfilar alguns personatges notables. A més, hi ha lloc per a una mena de diàleg filosòfic entre un cirerer i el beneficiari habitual dels seus fruits, una reflexió sobre la individualitat, la recreació d’un episodi de prepotència masclista vist des del punt de vista contrari i, finalment, l’única incursió –es podria dir- històrica, quan s’ocupa de l’intent d’instal·lar una estàtua del general Franco en ple centre de la ciutat. Un dels valors del llibre és la recreació d’un llenguatge d’aire popular, amb l’ús molt adequat d’un lèxic en bona part perdut o en vies d’extinció, que dota de major versemblança l’atmosfera que pretén dibuixar. Sense arribar al nivell que marcà amb “Noverint universi”, “L’altra mirada” suposa un més que correcte debut de Sorribes en la narrativa breu.

NARRATIVA

Reivindicació dels indígenes peruans

Clorinda Matto de Grosso Aves sin nido Ellago Ediciones Castelló, 2006

 "Aves sin nido", la novel·la fonamental de la peruana Clorinda Matto de Turner, ens facilita la possibilitat d’accedir a una literatura de la qual no n’abunden les mostres. L’eclosió del “realisme màgic” sud-americà ens va obligar a girar la vista cap a unes literatures que, si bé s’expressaven en castellà, no tenien una presència regular a les llibreries de l’Estat espanyol. I que, gràcies a aquell fenomen, ja no han deixat d’arribar-nos, en major o menor grau. Ara bé, aquella insòlita florida literària potser no hauria estat possible sense una activitat prèvia de la qual molt rarament hem tingut notícia i de la qual “Aves sin nido” n’és una singular representant.
La vida de la seua autora, Clorinda Matto (Cuzco, 1854 – Buenos Aires, 1909), és, en si mateixa, una bona novel·la: considerada com una precursora dels moviments reformistes i de la lluita pels drets de les dones a Llatinoamèrica, fou una destacada periodista en un temps en què la condició femenina era un entrebanc importantíssim. Dirigí periòdics, fundà empreses, escrigué teatre, narrativa, assaig i articles on ara comentava lleis que defensaven els drets de les dones i ara difonia consells sobre mesures higièniques. Després d’uns inicis lligats als relats tradicionals, “Aves sin nido” –la seua millor obra literària- suposà un colp de puny sobre la taula que alterà el pols de la conservadora societat peruana. Publicada en 1889 de manera simultània a Buenos Aires i Lima i, uns anys després, a València (per consell de Vicente Blasco Ibáñez), la novel·la denuncia la condició semi-esclava de la població indígena peruana, sotmesa al domini d’eclesiàstics, latifundistes i polítics i suposà un escàndol considerable que li valgué, a l’autora, crítiques aferrissades. Més tard, la derrota de l’opció política amb què s’identificava Matto la menà a l’exili argentí on moriria uns anys més tard.
És cert que els anys no han passat vanament per a “Aves sin nido”. Avui, alguns dels plantejaments que ofereix resulten càndids: la pàtina fulletonesca del relat, la concepció plana dels personatges, la creença que la remissió dels indígenes és possible a través d’alguns mecanismes –com el Cristianisme- que estan en la base de la seua opressió... I la prosa amb què els expressa sovint fa olor de florit. Estaríem d’acord, doncs, a considerar que l’interés de “Aves sin nido” és més aviat arqueològic. Amb tot, la seua condició de testimoni de primera mà d’una societat profundament injusta, on la divisió entre conquistadors i indígenes perdura intacta, el retrat d’unes relacions de gènere encara molt desequilibrades o, simplement, la seua condició de precursora literària d’una línia de pensament i d’alguns autors més que notables justifica de sobres tant la publicació com la lectura.