1/2006

La globalització restringida: entre David Beckham i una dona tibetana

Caràcters. Revista de llibres, núm. 34. Gener de 2006 Edita: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

Ja sabem que, tal com estan les coses, no ha de resultar gens difícil adquirir una camiseta amb el nom de David Beckham en, posem per cas, una botiga de Singapur. La velocitat que han adquirit les comunicacions i la facilitat que tenim actualment per posar en contacte zones allunyades del planeta ha fet possibles relacions (personals, comercials, polítiques...) que, fa a penes uns anys, ens semblarien insòlites: d’això -i d’algunes circumstàncies paral·leles- en diem globalització. Però, si bé està comprovat que les camisetes de David Beckham arriben a indrets insospitats de l’Àfrica més mísera o de l’Àsia més inexpugnable, la globalització encara no permet que les dels equips africans o asiàtics –ni que siga els més destacats- arriben a les botigues de València, posem per cas. El mateix ocorre, em sembla, amb la literatura. Tot i que pensem que, gràcies a la globalització, tenim el món sencer a l’abast de la mà, que hem escurçat distàncies fins fa poc insalvables, la major part de les realitats del món (i de les literatures) ens resulten absolutament desconegudes.
És, precisament, aquest interés per accedir a literatures recòndites una de les principals raons que va atraure’m cap “A les muntanyes sagrades”, la novel·la de Xinran –una autora xinesa a qui no coneixia- que ha publicat fa poc Edicions 62. El relat naix d’un rumor que Xinran va escoltar de menuda, quan corria pels carrers de Beijing: un soldat xinés, es deia, havia servit d’aliment als voltors de les muntanyes del Tibet, país que la Xina maldava per ocupar. Molts anys després, Xinran –que aleshores feia a Nanquing de periodista radiofònica- va conèixer una dona, Shu Wen, que havia viscut tres dècades al Tibet. La dona li va contar la seua història, en els dos dies que passaren juntes, i, arran d’escoltar-la, Xinran va copsar el sentit del vell rumor. Shu Wen li digué que poc de temps després de casar-se amb Kejun –un jove metge a qui havia conegut quan tots dos estudiaven Medicina- l’Exèrcit Popular destinà el seu marit al Tibet. A les poques setmanes, un telegrama li anunciava que Kejun havia mort. Però ella no ho volgué creure. La sospitosa comunicació de la mort del seu estimat –sense la glorificació habitual dels caiguts en combat-, la constatació que les instàncies militars la desconeixien i, sobretot, la fe i l’amor que sentia pel seu marit, la mogueren a allistar-se i marxar al Tibet a buscar-lo. La novel·la és la història d’aquesta recerca.
“A les muntanyes sagrades” és un relat curt (tan sols 188 pàgines impreses amb un cos de lletra generós), que es llegeix fàcilment perquè està escrit sense complicacions formals i perquè, a partir de la depuració expressiva, és capaç d’atrapar el lector en una xarxa de complicitats emotives molt profundes. No serà insòlit, doncs, que ens commoguem llegint-lo; que, a la fi, ens deixe gravada en algun lloc la marca indeleble dels fets que no succeeixen en va, dels llibres que ens acompanyen més enllà dels moments que els hem dedicat. Xinran és periodista i escriu com a tal (en el més estricte sentit de la paraula): amb economia de mitjans i vocables precisos. I amb la pretensió bàsica de qualsevol manual de periodisme: comunicar. I això significa, en aquest cas concret, amb la intenció primordial de fer-nos arribar als lectors la veu, com més pura millor, d’aquella “dona gran que vestia a la tibetana i feia una mena de fortor de cuir vell, llet rància i fems, tot barrejat”. La gran virtut del llibre és, doncs, la capacitat que demostra l’autora per fer-nos copsar l’esperit profund de les paraules de la seua interlocutora, per fer possible que mirem amb els seus ulls i sentim a través dels seus porus. D’alguna manera, diríem, el mèrit de Xinran és saber quedar-ne al marge.
Aparentment, “A les muntanyes sagrades” és un llibre xinés. I no perquè ens mostre una concepció del temps, o una cultura, una espiritualitat, uns costums o un paisatge concrets. En definitiva, el que determina l’adscripció d’una obra artística a una cultura no és el món que recrea sinó el punt de vista des del qual ho fa. I, en aquest cas, el punt de vista és fonamentalment xinés: al capdavall, xineses són Xinran i la seua protagonista, Shu Wen. Però, la qüestió no és ben bé aquesta. La qüestió és si “A les muntanyes sagrades” ens haguera arribat igualment si la seua autora no haguera estat professora de la Universitat de Londres, si no haguera traslladat, fa pocs anys, la seua residència a la Gran Bretanya. La qüestió és si la novel·la s’haguera editat igualment a Europa en el cas que la seua autora haguera decidit continuar vivint a la Xina.
D’entrada, no sembla que la literatura xinesa tinga molta difusió a casa nostra. Ni tan sols la concessió del Nobel a Gao Xinjiang –també radicat a Europa, curiosament- n’ha estimulat l’interés. La Xina, de moment, exporta joguines i roba i calcer, però, encara no, literatura. Des de l’Àsia ens arriben únicament notícies (i traduccions) regulars d’alguns autors japonesos (Yasunari Kawabata, Kenzaburo Oé...), i, sobretot, d’autors hindús: al ja conegut Salman Rushdie, s’han afegit, en els últims anys, Arundhati Roy, Amitav Ghosh, Vikram Chandra, Anita Desai, Vikram Seth, David Davidar, Chitra Banerjee Divakaruni i Manju Kapur, entre molts d’altres. Un cas, el de la literatura hindú, que val la pena considerar. Perquè és curiós que els nombrosos autors hindús que s’han editat recentment a Europa coincideixen en un aspecte: tots ells escriuen directament en anglés. I, si bé l’anglés és actualment considerat –encara que no sense certa polèmica- com una llengua més de l’Índia, no deixa de ser significatiu que, a la vora de tantes traduccions d’autors hindús anglòfons, no n’hi haja cap o pràcticament cap dels escriptors que fan servir el bengalí, l’hindi, el kannada, el telegu, l’urdu, el panjabí o qualsevol de les 1.600 llengües de l’Índia. Podem admetre que la tria de la llengua de creació no determina absolutament el punt de vista des del qual s’observa el món. En altres paraules, podem acceptar que un autor hindú en llengua anglesa puga conservar el punt de vista hindú de la vida. Però, tot i així, no hem d’oblidar que la tria de l’idioma ve determinada per una ideologia i una posició política que sí que influeixen en el punt de vista des del qual s’observa el món. O siga, que, segurament, la visió del panorama que els autors hindús anglòfons ens ofereixen és la més pròxima a nosaltres, els occidentals. És a dir, la menys hindú de totes les visions de la realitat del subcontinent. I, encara més, si la seua literatura ens arriba regularment a Europa és, precisament, per aquesta causa: per la seua afinitat amb l’antiga metròpoli.
No és molt diferent el que ocorre amb els autors de Llatinoamèrica i de l’Àfrica subsahariana (Vargas Llosa, García Márquez, Rubem Fonseca, Wole Soyinka, Nadine Gordimer, Ben Okri, Ahmadou Kourouma). Totes o pràcticament totes les obres que n’arriben a les prestatgeries de l’Europa Occidental estan escrites en portugués, castellà, francés o anglés, les llengües de les quatre potències que colonitzaren Amèrica i la major part del territori de l’Àfrica Negra. Unes llengües, val a dir, que han acabat consolidant-se com a idioma oficial de les antigues colònies en detriment de les llengües autòctones. En tot cas, de la literatura expressada en les llengües ameríndies o africanes tan sols ens arriba, de tant en tant, un senyal espars: com ara l’esplèndida antologia “Ploma blanca”, un compendi de poesia oral africana recollit per Josep Ramon Bach.
Potser l’excepció són els àrabs. És cert que alguns d’ells (els marroquins Tahar ben Jelloun o Driss Chraibi, per exemple) escriuen directament en francés, però la presència de traduccions directes de l’àrab, si bé no abunda com voldríem, no és tan minoritària com les d’altres llengües no europees. Les obres de Mohamed Xukri, de Fàtima Mernissi, de Mohamed Sabbag, de Naguib Mahfuz, de Jalid Ziyada, de Nabil Sulayman, de Mahmud Darvix ens arriben, potser amb comptagotes, però ens arriben. Les raons: la proximitat del Marroc o de Turquia i la intensa relació que mantenen amb França o Alemanya? El veïnatge dels països magribins? La potència demogràfica de la llengua àrab? L’actualitat de la qüestió palestina? És possible que totes hi pesen, poc o molt. Però, en tot cas, aquest no és un fenomen que puga atribuir-se a la globalització.
Haurem de concloure, per tant, que els darrers anys hem assistit a la creació d’immenses autopistes que comuniquen, de manera ràpida, bona part del món, però que, en molts àmbits, únicament és possible circular en un sentit: el que convé als constructors, és clar. Per això, mentre de la darrera novel·la de Paulo Coelho s’editen milions d’exemplars que es distribuiran per tants països com consideren oportú els seus editors, la literatura que es fa en la majoria d’indrets del planeta no té camins per accedir a les nostres prestatgeries. Els avanços tècnics no han estat capaços d’acostar-nos a les realitats literàries de bona part del món. Al marge del Japó i del món àrab, l’oferta que tenim a l’abast ve marcada, i encara profundament, per l’empremta del colonialisme, i, en tot cas, determinada pels interessos de les grans potències econòmiques i/o culturals. La proximitat geogràfica, els antics vincles històrics o les qüestions d’actualitat també pesen, però sempre supeditades a aquest marc general. Així les coses, sabem poc o no sabem res de la literatura de països com Senegal, Burkina Fasso, Indonèsia o les illes Fiji, però tampoc de països més pròxims, com ara Islàndia, Romania, Moldàvia o Xipre, per posar només quatre casos. Ni de Xinran ni de la seua obra, doncs, n’hauríem sentit parlar si no haguera emigrat a Londres. Com tampoc no en sabrem mai de tantes obres belles que, ara mateix, s’estan escrivint arreu del món.

3/3/2006

Còmplices i passius

L'Avanç Informació 3 de març de 2006 Especial territori

A mitjans de setembre, els diaris van ocupar-se amb certa amplitud de dos plens municipals que es celebraren a Orpesa i Cabanes. En aquelles sessions es debatia l’adjudicació del que, segons instàncies vinculades al procés, era el major Pla d’Actuació Integral (PAI) d’Europa. Una maniobra político-empresarial que preveia urbanitzar vora els vint milions de metres quadrats de terreny al voltant del –fins ara només projectat- parc d’oci Mundo Ilusión. Els plens foren crispats i plens de tensió i tingueren un correlat a la premsa en forma d’acusacions mútues entre les empreses que pugnaven per endur-se un pastís de tal magnitud. La cosa, per fi, ha acabat als jutjats: fa pocs dies, el Tribunal Superior de Justícia valencià admetia a tràmit tres recursos contenciosos-administratius contra l’adjudicació del PAI Mundo Ilusión. Potser, aquests plens no foren tan diferents a d’altres que han adjudicat PAIs de manera més discreta arreu del territori valencià. En tot cas, en ells concorrien algunes circumstàncies que val  la pena analitzar. Aquelles que expliquen per què la superfície construïda al País Valencià ha augmentat de manera tan desaforada: un 50% en deu anys.
D’entrada, destaca l’interés de bona part dels ajuntaments valencians per promoure la urbanització del seu territori. Al capdavall, la fúria constructora que ha assolat el territori valencià en els darrers mesos s’ha basat en la interpretació d’un requisit que sovint obliden els analistes: l’interés públic. La facilitat per urbanitzar qualsevol terreny (a través dels PAIs) passava ineludiblement per l’apreciació d’interés públic en la maniobra. I és precisament la complicitat dels ajuntaments a l’hora d’expedir certificats d’interés públic a tota mena de projectes que ha facilitat el creixement desaforat del procés urbanitzador. Caldria no oblidar-ho.
L’impuls empresarial, sovint desatent a qualsevol reclam que no siga el benefici immediat, s’ha trobat, doncs, amb una actitud municipal ben poc escrupolosa a l’hora d’interpretar l’interés públic. Empresaris i ajuntaments, però, tot i anar de la mà, no haurien fet camí sense la complicitat de la conselleria de Territori i Habitatge, que no sols no ha regulat un procés a cada pas més excessiu i descontrolat, sinó que ha col·laborat amb ajuntaments i promotors en l’aprofitament de les escletxes legals que han fet possible la desfeta urbanística. Així, s’han ocupat ingents superfícies de sòls agrícoles: Moncofa, per exemple, a penes ja si produeix els productes agrícoles que la feren cèlebre. S’ha accelerat la degradació del paisatge fins i tot ocupant els perímetres de protecció i posant en perill la supervivència de bona part de les zones humides i dels parcs naturals: el Prat de Cabanes, per citar un cas, va camí de ser una illa humida enmig d’una mar de formigó. S’han elevat pantalles arquitectòniques en bona part del litoral i ara planifiquen de fer-ho a la resta, de dalt a baix del país. Ha augmentant de manera extraordinària la pressió sobre els recursos hídrics (per què, si no, la guerra per l’aigua de l’Ebre?) i la generació de residus i s’han saturat, de retruc, les infrastructures. I tot en nom de l’interés públic.
La impunitat d’aquestes actuacions, però, no hauria estat possible sense la passivitat de polítics i ciutadans. Els socialistes valencians han mantingut un doble discurs: a nivell general, han fet pública la seua oposició a la “política depredadora” del Partit Popular; en la pràctica, els vots dels regidors socialistes han avalat tant o més que els dels populars l’aprovació de PAIs. Als plens de Cabanes i Orpesa, de fet, els regidors socialistes van votar a favor de les adjudicacions, en contra de les (val a dir que tèbies) indicacions del partit. I no són els únics casos. Però tampoc els ciutadans no hem estat a l’alçada. De fet, la major part d’aquests processos no sols no han generat cap contestació popular, sinó que, sovint, la pressió veïnal –alimentada per la perspectiva dels guanys que proporcionava la venda de terrenys erms o agrícoles- ha animat l’afany constructor dels municipis, així a Cabanes o Orpesa com a bona part del territori. És clar que han hagut moviments puntuals: al barri del Cabanyal de València, a la Tossa de Benicarló o a d’altres llocs. Però no han estat en absolut generals. De fet, la major iniciativa popular –les 15.000 firmes que van promoure la recusació per part del Parlament i la Comissió europeus de la política territorial valenciana- corresponia majoritàriament a estrangers residents al País Valencià. Una dada que ens dóna molta llum sobre el futur que ens espera.