un fragment
Bona persona
A casa, hem sigut sempre pobres, Cinteta. De fet, no conec
ningú que s'haja fet ric treballant de peó a una fàbrica,
com ho feia el pare. I era dur, creu-me, haver de passar-se els dies
a la intempèrie, traginant peces enormes de suro i jugant-s’hi
la salut a canvi d'un salari miserable. Eren temps difícils,
tanmateix, i els patrons aprofitaven per exigir més que mai i
pagar un salari tan escàs com podien. Malgrat tot, ningú
no gosava protestar. Qui ho feia, ja sabia a quines conseqüències
havia d'atenir-se. Els diaris deien que les cues de desocupats famolencs
augmentaven dia a dia i que era ben fàcil trobar recanvi per a
tothom. Així que no estava la situació per fer-ne broma.
En fi, ja deus saber com són aquestes coses.
El pare tornava a casa de nit i sempre rebentat. Abans,
però, acostumava a matar unes hores a la barra de l’Hostal del
Manxol o, escales amunt, al llit fastigós de la cambra on deien
que Joana la Manxola rebia els clients. Hi acudia sempre amb l'esperança
d'ofegar en alcohol la seua solitud i la seua misèria o d'oblidar-les
almenys entre la carn flonja i sarnosa d'aquella dona a qui tothom pagava
per unes carícies falses. Mai aconseguia ni una cosa ni l'altra, el
pare, però cada nit s'hi deixava un bon grapat de monedes en la recerca.
Amb la resta del sou, la mare havia de mirar que a Fran i a mi no ens faltara
mai ni de menjar ni de vestir. I encara no sé com ho aconseguia.
Cada vegada amb més freqüència, el pare
arribava begut i descontrolat a casa. Aleshores, Fran i jo, que ja
coneixíem la pel·lícula, ens amagàvem
al nostre minúscul habitacle. Si ens veia, potser descarregaria
la seua ira sobre les nostres esquenes. Si no, això que ens estalviàvem.
Des del nostre refugi, silenciosos com a morts, escoltàvem les
queixes de la mare quan li pegava o, les nits que no podia pagar-se
la puta, els seus crits quan la forçava. Mai no gosàrem
d’intervenir. El plany amarg de la mare somovia el nostre esperit però
la por era més forta i ens tenallava i ens obligava a romandre
quiets, a penes sense respirar, al nostre fràgil refugi. Després,
Fran i jo somniàvem que algun dia el pare havia de deixar de beure
i de pegar-li a la mare. Aleshores, seríem una família
com les altres. Mentrestant, ens miràvem i la constància
de tenir-nos l'un a l'altre mitigava una mica el terror que sentíem.
El matí que Àngel Otxoa, encara no li deien
de don aleshores, vingué a demanar si la nostra era la casa
de Salvador Sorribes, mai no havia vist suar tan copiosament a una
persona. Vaig dir-li que a mi em deien Salvador i també Sorribes,
però que segurament ell demanaria pel pare. Em digué que
no, que era encarregat a la fàbrica de suro i que amb qui volia
parlar era amb la mare, que el pare bé sabia on estava, aleshores.
La mare no hi és, vaig dir-li, que ha eixit a fer feines al mas
dels Baiarri i encara tardarà una mica a venir. Em mirà
molt seriós, com si estudiara la conveniència o no de
fer-me dipositari del missatge que tant el feia suar i es passà
un mocador pel front i les galtes. Duia ben llardosos els vidres de les
ulleres i no parava d’esbufegar i de gratar-se la papada. Finalment,
supose que per no tornar, decidí posar-me en antecedents: mira,
Salvadoret, el pare ha caigut d’una escala i està malament, molt
malament, digues-li a la mare, quan torne... Mai no oblidaré aquella
veu salivosa, Cinteta, aquelles galtes desmesurades i flonges i aquella
boca carnuda que semblava que mastegava els mots. M’invità a anotar
el telèfon de la fàbrica, per si la mare hi volia cridar,
però jo el vaig advertir que no en teníem, de telèfon.
Som pobres, senyor, vaig aclarir-li. Va arrupir els llavis en un gest
incòmode, va cabotejar i va girar cua, sense afegir res més.
Se’n va anar coixejant. Quan tornà la mare, hi correguérem
a demanar on era el pare. La fàbrica feia estona que restava en
silenci, però Àngel Otxoa encara hi era. Indicà
de mala gana a un conductor que, ja que baixava a la ciutat, ens acostara
a l'hospital on se l’havien endut a corre-cuita. Mai no havíem estat
abans, a la ciutat, Fran i jo. Un metge eixut i pàl·lid
li digué a la mare que el pacient tenia poques possibilitats de
sobreviure. I si n'era capaç, s'assemblaria més a un vegetal
que no pas a un home. La mare es passà tres dies i tres nits a
la vora del malalt. Resava tot el temps i Fran i jo la imitàvem.
Mai en parlàrem i jo creia que tots tres pregàvem a Déu
que, malgrat tot, no s'enduguera el nostre pare. Ara sé que la
mare li demanava per no haver de cuidar d'un vegetal.
El dia del soterrament, ens vestiren a tots dos de negre.
Semblàvem dos seminaristes, Cinteta, dos seminaristes. Mossén
Albert pronuncià des de la trona unes paraules de compromís
i la mare, també de negre, plorà una estona. A les escales
de l’atri de Sant Sebastià, l’esperava l’alcalde i amo de la fàbrica,
Gustau Vives, de qui Àngel Otxoa no se separava ni un pam. Primer
el patró i després l’encarregat abraçaren la mare
i li feren unes poques promeses, abans de partir. Tothom ens digué
que ho sentia molt i que, en el fons, el pare era bona persona. Ja imaginaràs
què volia dir això exactament. S'oferiren per si necessitàvem
res, però jo mai no he tornat a veure les seues cares per casa. Quan
hi tornàrem, la mare havia abandonat ja aquell rictus de dolor que
s'havia imposat a l'església.
Els dies següents, Fran i jo acompanyàrem la
mare altre cop a la ciutat, a tramitar la paga de viuda. Ens demanaven
un munt de papers i semblava que per més que en portàrem
mai no n'hi havíem de dur prou. Al capdavall, un funcionari
ens digué que l'empresa només hauria declarat una part
del sou que li pagava al pare i que per això ens corresponia
un subsidi tan escàs. La mare protestà, però el funcionari
ens digué que les coses estaven així i que ell no podia
fer res per canviar-les, que encara feia massa d'atendre'ns i que, si
no ens semblava bé, podíem presentar un recurs. Ni la mare
ni nosaltres no sabíem que era allò d’un recurs, així
que optàrem per maleir entre dents i resignar-nos. Després
m’he assabentat que significava més papers, de manera que potser
no ens equivocàrem a deixar-ho córrer. A l’endemà,
convençuda de la sinceritat de les paraules de l’amo, la mare
s’hi acostà a la fàbrica per demanar ajuda. S’hi passà
tot el matí, asseguda a una sala amb dos enormes finestrals, mirant
com s’enlairava el sol sobre la verda planúria del bovalar del Comú.
Hi tornà a la vesprada, però ni Gustau Vives ni Àngel
Otxoa no trobaren temps per escoltar-la. Tu saps més bé
que ningú com són, aquest gent, Cinteta.
Del pare, heretàrem una vella escopeta de caça,
uns quants pantalons que la mare ens ajustà perquè ens
vingueren bons, una fotografia on lluïa, descamisat, en roba de militar
al costat d’uns companys igualment descamisats i ebris i un pati ple d’aus
engabiades a les quals la mare obrí la portella metàl·lica
el mateix dia del soterrament. Algunes feia tant de temps que romanien
tancades que gairebé s’havien oblidat de volar. Als pocs dies, vingué
a casa un home a qui deien Bartomeu Mingues, però Fran i jo sempre
li diguérem l’home, simplement. S'hi estigué una estona parlant
amb la mare i després marxaren tots dos. Tornà més
dies. De vegades, s'hi quedaven a l'habitació de la mare i Fran
i jo els sentíem gemegar plegats. Un dia, l'home vingué
per quedar-s'hi. Ens explicà que ell seria ara el nostre pare.
No ens pegava com l'altre, ni tampoc a la mare, però sempre estava
damunt nostre dient-nos quines coses estaven bé i quines no. Assegurava
que ens havien criat com a salvatges i dubtava que fóra possible
corregir-nos mai.
La vesprada que Fran se'n fugí, l'home segué
davant meu i em mirà fixament. La mare plorava a la cuina i
els seus crits em mossegaven l’ànim com els llops famolencs de
les llegendes es menjaven els ramats temps enrere, al prat de la Vídua.
L'home em digué que anàvem a parlar com els adults que
érem tots dos, d’home a home, en confiança. Pensava que
Fran era un bon xicot, tot i que una mica rebel. Que calia conduir-lo
de la mà perquè arribara a bon port i que la mare patia
molt a causa de la seua negligència. Després, em preguntà
si sabia on havia anat. Jo coneixia feia una setmana que Fran pensava
abandonar-nos. M'havia demanat els estalvis i m'havia promés de
tornar a per mi un dia, quan s’haguera convertit en un home important.
Pensava deixar que l'atzar determinara quin rumb agafaria o almenys, si
els tenia, no em féu partícip dels seus propòsits.
Tanmateix, ni tan sols això li vaig dir. Qui era ell per preguntar-m'hi?
El to de la veu de l'home anà crispant-se amb cada requeriment desdenyat,
fins que, fora de sí, em donà un cop de puny. Jo vaig mirar-lo
des del terra amb odi, però res no vaig dir-li. No pot ser bona
persona qui traeix els secrets d'un germà.
El trobaren a la ciutat, desnodrit i brut, assegut a un
brancal del Grau, dues setmanes després de fugir. Volia enrolar-se
en un vaixell però tots els patrons li demanaven papers i ell
no en tenia. Quan els dos guàrdies que l’escortaven abandonaren
la casa, l'home l'apallissà ferotgement, tot i les súpliques
de la mare. Era com si volguera recuperar en un sol dia tots els cops
que mai ens havia donat. Fran es passà més de deu dies
al llit, sense obrir la boca. Després, tot continuà com
abans, però el somriure feliç de la mare s'havia transmutat
en una ganyota de tristor.
La vesprada que Bartomeu Mingues se n’anà sense
dir ni pruna, la mare s’esforçà perquè no li
endevinàrem les llàgrimes. Fran, qui d’un temps ençà
havia començat a fer lliga amb el pròfug i l’acompanyava
a caçar, li comprà un vestit nou i l’encoratjà a
no deixar-se guanyar pel desànim, però la mare continuà
esperant-lo un dia i un altre i, a poc a poc, els cabells se li anaven
emblanquint i el rostre se li marcia com els pètals d’una rosa
ja vella. Sospitava que li havia passat quelcom i no cessava de repetir
que Bartomeu Mingues no era d’aquells que acoten el cap sense més
ni més i cap argument no era suficient per convéncer-la.
Fran es lamentava que patira per qui ni tan sols havia tingut prou fetge
per deixar una nota i ella s’enutjava i se li anava a sobre i li descarregava
un ruixat de punys i després el besava i l’abraçava i li
demanava perdó. A mi, em feia l’efecte que la mare, per primer cop,
se sabia massa sola i massa vella i no guardava ja el braó necessari
per començar de nou.
Una vesprada, Fran em presentà Maria. Tenia setze
anys i una expressió dolça i riallera. Em digué
que eren nuvis i ella enrojolà de cap a peus, però no
el desmentí. Aquella nit no vaig aconseguir dormir de cap manera.
M'havia enamorat de Maria i no podia deixar de pensar en ella. Fran
em preguntà què em passava i jo vaig mentir-li que únicament
tenia un poc de desfici. Mai vaig intentar res amb ella. Era la xica
del meu germà i aquelles eren paraules sagrades per a mi. Però
no vaig poder evitar alegrar-me quan, uns mesos després, Fran
decidí que havia de trencar amb ella. Havia trobat feina en una
empresa exportadora de fruits a Portugal i havia de viatjar allà
on hi haguera feina. I no volia que cap lligam el retinguera.
Dos mesos més tard, vaig començar a eixir
amb Maria. Fran, quan se n'assabentà, em digué que era
bona xica i que s'alegrava per mi. Quan el treball li ho permetia,
ens acompanyava a ballar i treia sovint Maria. Jo, que sempre he sigut
ben negat, mirava amb admiració com es lliuraven lleugers a la
cadència suau d'aquelles cançons que mai m'han tornat
a semblar tan dolces. Realment, pensava, era una sort tenir un germà
com Fran i una núvia com Maria.
Ens casàrem uns anys després. Fran vingué
a la boda tan mudat que a penes el reconeguérem. Sant Sebastià
em semblà una catedral, aquell matí, i les paraules de
mossén Albert em sonaren a glòria. Fran ens felicità
a tots dos, ballà dues peces amb Maria, m'abraçà
fortament i em comunicà que se’n tornava a Portugal i que no
sabia quan vindria. Potser tardara sis mesos, potser un any. Tot depenia
de la marxa de les obres.
Sis mesos després, vaig trobar feina a la gasolinera
nova que havien instal·lat d’ençà que havia començat
a funcionar la nova carretera. Era dur treballar tantes hores, però
necessitàvem diners. Sobretot em pesava haver de treballar tants
diumenges. Una de cada tres setmanes, anava per les nits. Aleshores, pensava
en Maria i el sentiment m'acuitava. En arribar, de bon matí, ella
m'esperava i em petonejava les galtes i m'oferia un café ben calent.
De vegades, féiem l'amor en silenci. No pot haver sensació
més dolça que la que em deixava als llavis la pell tova de
Maria. En aquells moments, sentia tanta felicitat que m'adormia amb la
por d'haver-ho perdut tot quan despertara.
Fran tornà quan faltaven uns dies per complir-se
l'any. Les obres d'aquell subterrani que construïen no havien
acabat encara, però havia hagut de fugir. S'havia endeutat
amb una organització de jugadors portuguesos i ara li exigien
la satisfacció immediata dels deutes. I pensava que només
jo, el seu germà, no es negaria a fer-li costat. Maria i jo a
penes aconseguíem arribar a la fi de cada mes així que
difícilment podíem ajudar-lo. Però Fran ho solucionà
tot de seguida. Atracaria la gasolinera una nit que jo estiguera de servei.
S'enduria la caixa i després em lligaria perquè ningú
sospitara res. La coartada seria perfecta. Només faltava escollir
un dia que la recaptació fóra important. A mi em feia por
tot allò, però no podia deixar Fran a l'estacada. Fer això
amb un germà no seria propi de persones honrades, no creus, Cinteta?
Tot s’esdevingué com Fran ho havia previst. Esperà
fins que la gasolinera restara buida i aleshores recollí tots
els diners. Després, em lligà a la cadira i em pegà
un cop de puny que jo no m'esperava. Em demanà disculpes, em
besà la ferida de la galta i fugí. Quan vingueren el
caporal Gobelas i els altres guàrdies jo els vaig descriure un
home que no s'assemblava en res a Fran. Mai no agafaren el lladre.
No sé si fou casualitat o és que, al capdavall,
va arribar a sospitar quelcom, però als pocs dies el senyor
Castell, el patró, em comunicà que havia reestructurat
els horaris i que, d'aleshores endavant, hauria de fer sempre el torn
de la nit. No era just, però no vaig atrevir-me a protestar.
Tenia massa por de perdre el treball.
Es féu dur haver de passar tantes nits allunyat
de Maria. Ella, a més, s'havia llogat a unes cases del Barri
Alt per anar a llevar-los la pols i rentar-los la vaixella. Ja no m'esperava
cada matí amb el café acabat d'escalfar i un bes pendent
als llavis, ni mai podíem fer l'amor abans que jo em gitara.
A mi no m'agradava que Maria treballara, però, si no era així,
no podríem mai reunir uns pocs diners amb els quals enfrontar amb
més garanties un futur sempre incert. Tanmateix, es feia dur. A
penes ens véiem una estona per la nit i els escassos diumenges que
jo lliurava ens acostàvem al parc nou del bovalar del Comú
a llançar molles als coloms o caminàvem pel passeig de
l’Estany fins el bosc i ens demoràvem entre els arbres com ho
havíem fet de nuvis. Fou en aquell temps que vaig afeccionar-me
a la caça. A mitja vesprada, quan m’alçava de dormir,
agafava la vella escopeta del pare i me n’anava costera amunt, per
la sendera que travessa la sureda de Llevant fins l’aiguaneix del Perdut.
M’oblidava de tot, enmig d’aquell silenci, Cinteta. M’oblidava de tot.
Fou en aquelles vesprades que vaig descobrir les raons de la dèria
del pare amb els ocells. Molt sovint, seia sobre una pedra i em quedava
quiet, en silenci, intentant discernir d’entre la xiscladissa del bosc
la nerviosa impaciència del tallarol mascle, el xeric alegre i
confiat del pit-roig, l’extravagant protesta de les merles fugisseres
quan aguaitaven el perill o el cant del rossinyol esforçant-se
a marcar el seu territori. Resseguir el batec de la forest era, tot plegat,
com escoltar les històries que, de nen, no vaig tenir qui em contara.
De Fran no sabérem res en alguns mesos. Un dia
es presentà a casa de bon matí. Jo feia a penes una
hora que m'havia adormit quan el crit tremolós del timbre
esvalotà la pau de la casa. Venia a donar-me les gràcies
i se n'anava ràpidament. Em contà que havia aconseguit
pagar tots els deutes i que se'n tornava a Portugal. Em donà
records per a Maria i es perdé a l'interior d'un cotxe tan gris
com les nostres vides.
A la gasolinera, a penes vaig treballar uns mesos més.
El patró m'havia agafat mania i em perseguia amb tota mena d'arbitrarietats.
No sols m'havia imposat un horari infernal sinó que, a més,
em renyava sovint i per les coses més simples. En algun moment,
vaig arribar a pensar que devia saber més que no deia, el senyor
Castell, però sempre m'he preguntat com i mai no he trobat cap
resposta que em semblara convincent. La tensió s'acumulava, però
no podia respondre-li. I el silenci, he de confessar-ho, em matava.
Maria havia perdut la feina i, si jo també em quedava al carrer,
no sabia com ens arreglaríem. Per això, quan el nebot
de l’alcalde em preguntà si coneixia algú que volguera
treballar de camioner, no vaig dubtar-ho un instant.
La vida a dalt del camió tampoc no era fàcil,
Cinteta, però almenys hom podia gaudir d'una certa llibertat.
Viatjava quatre o cinc dies i en descansava un o dos, segons vingueren
les coses. El sou estava prou bé i el patró era bona
gent. L'única cosa que em disgustava era haver de deixar sola
Maria, però només serien uns anys, els indispensables per
fer uns pocs diners.
Passaren prop de deu mesos sense que tinguérem notícies
de Fran. Es presentà un dia de sobte, com ho feia sempre. Plovia
intensament i venia mullat de cap a peus. Fugia d'aquella organització
portuguesa que tan bé coneixíem. S'havia introduït
a dins d'un camió a Lisboa i havia fet el viatge amagat en un
habitacle menut, ocult entre els caixons de la fruita. Necessitava eixir
del país, però no podia fer-ho com tothom. L'organització
que el perseguia, semblava, també tenia controlades les fronteres.
Vaig oferir-me a conduir-lo fins Amsterdam. Hauria de
camuflar-se entre la càrrega. No seria un viatge de plaer, però
era l'única eixida que se m'ocorria. Vam improvisar-hi un espai
diminut i hi vam posar aigua i menjar per a uns dies. Vaig encarregar-me
personalment d'introduir la mercaderia perquè ningú el
descobrira.
El trajecte fins la frontera se'm féu llarguíssim.
Pregava tot el temps perquè no foren massa escrupolosos a la duana.
Tinguérem sort i no regiraren massa. Tampoc a l'entrada d'Holanda
es posaren massa meticulosos els policies. Havia dissimulat l'amagatall
sota uns cartrons de manera que, quan el descarregaren, ningú
no sospitara. Vaig dir-li al mosso que anara amb compte que hi portava
una mercaderia delicada i li vaig allargar uns bitllets. L'home no féu
preguntes. Descarregà el camió i anà a emborratxar-se
a la meua salut.
Havia tingut la precaució de canviar en florins
una bona part dels nostres estalvis. Fran els havia de necessitar
per sobreviure en aquell país estranger. No sabia com s'ho prendria
Maria quan se n'assabentara, però un germà és un
germà, Cinteta, i no seria de persones honrades abandonar-lo de
qualsevol manera.
Quedà en escriure'm tan aviat com poguera i així
ho féu en passar tres mesos. Havia resolt els seus problemes amb
els portuguesos i ara residia a Milà. No em precisà de
què s'ocupava, però deixava caure que li anava bé.
Em prometia de venir a veure'ns en unes setmanes.
Arribà de bon matí, però jo ja m'havia
llevat. Maria havia eixit a fer unes feines i estaria de tornada per dinar.
Resultava difícil donar-li consells, però jo necessitava
dir-li que havia de refer la seua vida. Em prometé que havia vingut
per quedar-s'hi. Que una vegada trobara feina, s’instal·laria
al poble i ja mai més ens donaria problemes. Pensava tornar-me
tots els diners que li havia deixat el més aviat possible.
Al dia següent, vaig partir cap a Lugo. El viatge
se'm féu llarg. Tenia ganes de retrobar Fran i d'assegurar-me
que les coses, ara sí, tornaven a la normalitat. Tanmateix,
passà encara un mes sense que Fran trobara feina. La crisi ofegava
les empreses i aquestes ofegaven els treballadors. Més o menys
com sempre passa. Tot i això, Fran aconseguí que l’alcalde
el llogara d’encarregat a les cases que feia als afores del poble. Mai
no havia anat a l’obra, per això em sorprengué que li donaren
tanta responsabilitat, així de cop, però ell mai no m’ho
arribà a aclarir. Li pagaven poc a canvi de moltes hores i de
molt d'esforç, però era possiblement el darrer tren i Fran
no podia perdre'l. De primer, el vaig trobar molt centrat en la nova vida
i no volia pensar que el neguit que li endevinava els darrers dies fóra
res més que una maltempsada passatgera. Vaig moure cap a Sevilla,
dos dies després, amb l'esperança que, per fi, la sort es
dignara canviar.
No podria precisar si aquell semàfor estava verd
o si ja havia canviat a roig. En realitat, no vaig veure el semàfor.
Quan vaig descobrir aquell cotxe negre, era segurament massa tard per fer
res. En moments com aquells, però, no s'hi pensa. Així,
vaig intentar modificar bruscament la trajectòria del camió.
Les rodes, però, no van obeir-me. Relliscaren a causa de la maniobra
i el vehicle bolcà. La mercaderia s'espargí pertot arreu,
però jo vaig tenir sort. No m'havia fet sinó una esgarrapada
al front.
Al conductor del cotxe, van haver d'ingressar-lo a l'hospital,
així que hagué de venir la policia. Arreglàrem
els papers i després d'interessar-me per la salut del conductor,
vaig acostar-me en taxi a l'estació. Si hi havia tren, viatjaria
tota la nit i em presentaria a casa a l’endemà.
No vaig poder dormir ni tan sols un minut. Tenia por que
aquell accident capgirara la bona sort que intuïa d'ençà
que Fran havia decidit establir-se al poble. L'empresa tenia contractada
una assegurança per fer front a circumstàncies com aquesta,
però el xofer que tenia una negligència mai no era tan
ben mirat com abans. Tot no eren presagis dolents, tanmateix. Si podia
arribar aquell mateix dia, encara seria a temps de fer-li un petó
a Maria pel seu aniversari. En tot cas, hauria de pensar com presentar-me
davant d’ella sense que s'esglaiara. El tren, però, s’endarrerí
força i quan arribà a l’estació, l’autobús
cap al poble ja feia hores que havia partit. Al bar de la ciutat que sovintejava
quan hi feia parada, un col·lega que anava al poble es va oferir
a portar-me. Era ja de nit, quan vam arribar, i ella estaria segurament
dormint. La despertaria amb cura i li explicaria que no es preocupara,
que estava bé i que només havia tingut una mica de mala sort.
Després, li faria un petó per felicitar-li els anys.
El que passà
després ja ho coneixes, Cinteta, t’ho contaré tan sols
perquè hem quedat de dir-nos-ho tot: la casa estava silenciosa
i els llums, apagats, però Maria no estava dormint. Enllaçava
amb el seu cos nu l'anatomia poderosa de Fran. Feien l'amor al mateix llit
que tantes vegades havia acollit els nostres cossos. Estaven tan capbussats
l'un en l'altre que no van reparar que jo anava a cercar la vella escopeta
de caçador del pare. Vaig disparar tot el carregador, una bala
darrere de l'altra, sense aturar-me. La sang de tots dos es va fondre
en una sola taca damunt del llençol. Fou cruel haver de matar-los,
però no és bona persona qui traeix d’aquesta manera la
confiança d'un germà.
|
Aparentment, "La taverna del Cau de la Lluna" és
un llibre de contes. Deu narracions que poden llegir-se independents.
Però, alhora, és també una novel·la, perquè,
de fet, els relats comparteixen espai, temps i personatges. I també
unes històries que, sense minvar gens la condició autònoma
de cada relat, van enllaçant-se de tal manera que, finalment,
el llibre acaba respirant un aire inconfusible de novel·la.
Una novel·la de geografies mítiques, d’amors
al límit, de llegendes esquinçades per l’oblit, de morts
violentes, de confessions inconfessables. Una obra que utilitza la tècnica
del monòleg per presentar-nos deu personatges diferents -cadascú
amb el seu tarannà, el seu llenguatge propi, la seua visió
de les coses- que es deixen seduir per la capacitat de suggestió
de la paraula i van desgranant les seues històries a un interlocutor
que, al temps, és també personatge d'altres accions que
ocorren en relats diferents, de manera que, finalment, tot es trava en
un món únic. Una obra de personatges i també una obra
de paisatges: els d'una vall de muntanya entre sureres i pins que actua
gairebé com un personatge.