El músic del bulevard Rossini

(Barcelona, 2009, Editorial Proa, col·lecció "A tot vent", núm. 511) Finalista del Premi Sant Jordi de Novel·la 2008

Tadeusz, un violinista polonès que es guanya la vida com a músic ambulant, fa dies que ha perdut la vivacitat amb què tocava. El futur prometedor que li havien augurat de jove es va estroncar fa temps, però, decidit a guanyar-lo de nou, va confiar en les promeses d’un desconegut. L’abandó del seu país i de la seva estimada representa, de fet, un pols dramàtic entre dues històries d’amor apassionades i apassionants: envers una dona i envers la música. Com a rerefons, El músic del bulevard Rossini narra la crònica del món de les màfies que s’enriqueixen amb el tràfic de persones, i el de les persones que han de sobreviure lluny de casa, en països estranys, sense saber ben bé per què hi han anat a raure. L’enyorança, la manca d’escrúpols i l’egoisme es mesclen en una trama en què el narrador interpel·la el lector amb la voluntat explícita de fer-lo còmplice de la sort de Tadeusz.

El 22 d'abril de 2009, vespra de Sant Jordi, el programa Ànima, del Canal 33, va emetre una entrevista a l'autor sobre "El músic del bulevard Rossini". Es pot veure ací.

Punxa ací per seguir els apunts que, sobre "El músic del bulevard Rossini", l'autor escriu al seu bloc, El rastre de Clarisse.

D'altres blocs també en parlen: A l'ombra del prat ,ho fa ací i ací, Salms, Els papers de Can Perla, Ofici de lector, La Tramuntana, Més content que un gínjol, El bloc d'Esperança Camps, Sota la creueta, Triticària

Joan Garí, Ofici de lector, bloc personal, 14 de març de 2009

Un músic i un bulevard (i una furtiva llàgrima)

És començar la nova novel·la de Vicent Usó i trobar-se, a la segona pàgina, una imatge farcida de suggeriments. Diu que Filibert i Lupe, la seua esposa, seuen davant el televisor i miren una vella pel·lícula. No en diuen el nom (és un bon recurs narratiu). Lupe, invariablement, hi plora. Filibert, a la seua vora, espera. Lupe, identificada amb les peripècies de l'actriu del film, va depositant mocadors mullats -mocadors de paper- a la butxaca del batí de Filibert. Aquest, després, provarà d'esprémer aquests depòsits arrugats "amb l'esperança de destil·lar-hi ni que siga una gota procedent dels llagrimals de l'estimada".
He de reconéixer que m'ha colpit aquesta bella metàfora. Després el llibre fluctuarà com fan totes les novel·les -com fan tots els rius. Però aquesta gota impossible, aquesta destil·lació anhelant perdurarà en la imaginació del lector -d'aquest lector. No he pogut evitar pensar en Cioran, l'odorant aforisme de Des larmes et des saints: "Au Jugement dernier on ne pesèra que les larmes".
El vell mestre té raó, i per això Filibert s'escarrassa. Però és en va. A vegades el silenci, la incomunicació, l'esperança, prenen aquest nom. A l'espera del Judici Final -que no l'impartirà, precisament, un crític literari, per si n'hi havia cap dubte.

Usó ha demostrat novament el seu talent per a fabricar novel·les. La seua habilitat, entre altres, per a retratar microcosmos locals amb detallisme i morositat. Saber veure, en un bar de poble, "la varietat de novel·les possibles". S'hi ha quedat, és cert, novament de finalista del Sant Jordi. Sospite que Vicent té alguna cosa personal amb aquest premi i fa bé: ara ja sabrà que a la tercera va la vençuda. Si és com el Planeta, per cert, podem pensar que els finalistes són els llibres literàriament bons (però tampoc vull fer aquest lleig al Baulenas!).

No sé què em passa, tanmateix: fa temps que no crec en les novel·les. Ja no dic les novel·les dels altres. La suspicàcia comença amb les meues pròpies novel·les. Tota aquesta famèlica legió de llegidors àvids de submergir-se en les ficcions reparadores. Diu Pla que, a partir dels quaranta anys, no s'haurien de llegir novel·les. Entenguem la boutade: hi ha un temps per a la ficció, i la joventut sembla l'època propícia. Al capdavall, amb menys de 40 encara podem ser crèduls, innocents i anhelosos d'alguna cosa inaprehensible que té el rostre de la Karenina i la signatura nerviosa de Tolstoi. Però que ningú em malinterprete: cal seguir escrivint narrativa imaginària. Al cap i a la fi, és la més ben dotada per les editorials... Continua, Vicent, fins el premi gros. Sense dubte te'l mereixeràs (i amb tu, Hisenda). I no et preocupes quan, en el teu lloc, li'l donen a un altre. La Literatura no hi té res a veure. La Literatura sempre és això que està en un altre lloc. No el cel ni l'inferm sinó, més aviat, el cel de l'infern. La terra de ningú on van a parar els llibres que els lectors pudorosos menystenen i els escriptors candorosos odien. La llera natural de totes les llàgrimes del món.

15/3/2009

CRISTINA GARCIA GRAU

Des de aquest racó entrevistem a un dels escriptors en català més importants del moment. Amic i colaborador d’aquesta casa, Vicent Usó ens parla de la seua última obra.
Cuadernos: La seua última novel.la, ‘El músic del bulevar Rossini’, es mou a mig camí entre dues històries d’amor apassionades, l’amor per una dona i l’amor per la música. Per què aquests dos ingredients?
Vicent Usó: Efectivament, la tensió argumental pivota entre dos pols que, per diferents circumstàncies, al protagonista se li revelen incompatibles: l’amor per una dona i l’amor per la música. Això em permet parlar del preu que cal pagar, de vegades, per fer realitat els somnis i plantejarme si realmente no apuntem molt lluny sense donar-nos compte que l’objectiu real, el més satisfactori, en realitat el tenim bastant més a prop. O que convé més anar a poc a poc que voler córrer massa.
C: O siga que és cert que és una novel. la sobre el fracàs...
V. U.: Possiblement. Però també hi ha una reflexió sobre què és realment al fracàs. D’entrada, Tadeusz, el protagonista, percep como a fracàs que, tot i ser un virtuós del violí, s’haja de guanyar la vida com a músic ambulant. Però, quan les circumstàncies externes pesen més que les capacitats personals, resulta legítim parlar de fracàs?
C: Les circumstàncies externes de què parla, tenen a veure en les màfies que controlen el tràfic de persones?
V. U.: En part, sí. M’interessava denunciar que molta de la gent que ha vingut a guanyar-se la vida ací, ho ha fet enganyada per individus sense escrúpols. Estafada. Convençuda d’unes expectatives que desprès han resultat falses. El cas més extrem són les dones que creuen viatjar per a treballar com a assistents domèstiques o en una fàbrica i són forçades a fer de prostitutes. Però hi ha més casos, tot i que possiblement sense tanta gravetat. I tot això ocorre davant dels nostres nassos i dels nassos de les autoritats, que fan, o fem, ben poca cosa per evitar-ho. El músic de la novel. la és una víctima més d’aquestes xarxes.
C: Quedar per segona volta finalista d’un premi com el Sant Jordi, el fa entrar definitivament en els circuits comercials? Com ho viu, això?
V. U.: Indubtablement, traure un llibre amb l’aval d’haver estat finalista del Sant Jordi i en una editorial com Proa és publicar en les millors condicions. Però, definitivament, és un mot que ens hem de guanyar cada dia. Amb cada nou llibre. Particularment, ho visc amb normalitat. Amb la satisfacció inevitable, però tocant de peus a terra.
C: Amb el Sant Jordi, a la tercera anirà la vençuda? Es tornarà a presentar?
V. U.: A mi no m’agrada fer plans de futur i menys a tant de temps de vista. Ara bé, no puc negar que és un premi que fa goig.
C: La seua biografia diu que es escriptor, guionista i periodista. Li dóna temps de fer altres coses a la vida a banda d’escriure? Com diu la cançó: a què dedica el seu temps lliure?
V. U.: Els dies donen per a molt, si sabem com organitzar-nos. De tota manera, d’escriptor faig cada dia; de periodista, només algunes estones; i de guionista, de tant en tant. Ara bé, tinc un avantatge: bona part del meu temps lliure el dedique a llegir, que és una activitat que alimenta tant l’ofici d’escriure com el de fer de periodista cultural. I sí, em dóna temps encara d’atendre algunes obligacions.
C: Vosté sempre reivindica que escriure és un ofici. Al seu parer, a escriure, se n’aprén o s’ha de nàixer escriptor?

V. U.: Per a escriure amb uns mínims de qualitat es requereix una capacitat (moltes voltes innata però que també es pot cultivar, per exemple a través de la lectura), moltes hores de treball, molt de rigor, molta constància i una gran dosi d’autocrítica, sense la qual és difícil millorar. Per a mi, escriure és un ofici, evidentment. I no sols perquè hi dedique moltes hores, sinó sobretot perquè m’ho plantege amb la màxima responsabilitat. I la veritat és que no em fie dels escriptors que parlen d’escriure com si fóra únicament un passatemps.
C: Què està llegint ara?
V. U.: Un dels últims llibres extraordinaris que he llegit es ‘L’Africà’, la primera traducció al català d’una obra de Le Clézio, el darrer premi Nobel. I no fa molt que vaig llegir ‘El professor d’història’, l’última novel.la de Joan Francesc Mira, que m’ha semblat esplèndida. I només puga enganxaré qualsevol de les traduccions de clàssics grecs i romans de la col.lecció Bernat Metge que acaben d’eixir en una edició destinada als quioscs.

1

Al final de la vesprada, el músic ambulant del bulevard Rossini copsarà per fi la immensa magnitud del seu error. Fa uns minuts que ha començat a ploure, una pluja modesta, no creguen, però tan delicada i trista que diries que frena l’ímpetu de les converses als cafés i que sumeix els vianants en un sopor malenconiós. Potser per això, perquè el pressuposen amarat de la mateixa melangia que els afecta a ells, els transeünts habituals no s’estranyen que, en comptes dels valsos, les masurques i les polques que tant li agrada tocar, el violinista únicament interprete melodies que semblen inspirades en el dolor amarg dels amants que ja han perdut tota esperança. Ningú, sinó l’oncle Filibert, hi repara. És el botiguer més antic del barri, propietari d’una merceria ancorada en el segle anterior, en els albors d’un comerç que havia fet d’aquells carrers el centre de tota la comarca. Ha passat per davant del músic un instant abans, mentre Tadeusz executava amb els ulls tancats el més tètric de tots els tangos que coneix, una tonada fosca i amarga, que l’obliga a forçar les cordes de l’instrument fins a fronteres que semblen impossibles, un territori on les notes voregen els precipicis últims que les mudaran, a la menor distracció, en xerrics imperdonables en un músic de tanta categoria com ell; una música, en definitiva, que encomana als qui l’escolten un profund desassossec. Per això el botiguer, en comptes de dedicar-li l’alçada de celles habitual, li adreça un esguard carregat de reprovació. Un avís, però, que el músic, que segueix amb els ulls closos, concentrat a sortejar els abismes en què s’obre aquella música insòlita, no arriba a advertir. Quan l’última nota s’esvaeix, tan abruptament com si l’haguera deixada caure penya-segat avall, Tadeusz obre els ulls a temps encara d’adonar-se que l’ancià botiguer entra ranquejant, com cada horabaixa, al bar de Remigi, un dels més populars de la zona, amb el propòsit d’estar-s’hi un quart d’hora, ni un minut de més ni un de menys, el temps just per a prendre un café fort, negre, cremós i fumejant, que exigeix que li prepare el propietari de l’establiment en persona. Filibert esperarà que el líquid es refrede una mica i després se l’empassarà a glops breus, a tasts ínfims que paladejarà amb els ulls tancats, concentrant-se a descobrir-ne les fragàncies més recòndites.
–Cada glop és un món –dirà a qui li demane– i jo no vull perdre-me’n cap.
La frase, tot i que no ho confessaria ni lligat al poltre de tortura, no és d’ell. L’ha sentida pronunciar en una vella pel·lícula, l’única que li agrada mirar a Lupe, la dona amb qui està casat de fa molts anys. Conta la història d’una actriu dissortada que, després de noranta minuts de cercar en va l’amor de la seua vida, acaba finalment per trobar-lo on menys s’ho esperava. De tant en tant, quan la tristor l’afligeix en excés, l’esposa del botiguer posa la cinta al vídeo i s’asseu, amb Filibert a la vora, al sofà. Ella segueix les peripècies de l’actriu amb un paquet de mocadors de paper a la mà que, lentament, amb ritme constant, va dipositant, ja mullats, en la butxaca del batí de Filibert, que, abans de llançar-los, provarà inútilment d’esprémer-los amb l’esperança de destil·lar ni que siga una gota procedent dels llagrimals de l’estimada. Ell difícilment aguanta mitja hora sense capcinejar, tot i que s’esforce per arribar viu almenys a l’escena de la frase, la seua preferida, ubicada, segons l’indicador fluorescent del vídeo, en el minut cinquanta-set. Aguante o no despert, mai no se’n va a dormir abans que, per fi, els plors afligits de l’esposa muden en les llàgrimes d’alegria que anuncien la trobada final dels amants. Aquella frase tan rotunda la pronuncia un actor que, segons ha llegit en alguna revista, mai va saber discernir els límits que hi ha entre el cinema i la vida i que, a conseqüència d’aquell malentés, va morir alcoholitzat. Filibert, des que l’escoltà per primera vegada, l’ha repetida en tantes ocasions que ja la considera com una mena de lema personal. Al seu parer, el fet que no arribe a copsar-ne del tot el sentit encara li afegeix més profunditat a la divisa.
Des de fa molts anys només deixa la botiga en dos moments. El dia vint de cada mes, a les onze en punt, anuncia a Sacri, la dependenta de la merceria, que va al banc a ingressar l’import de la quota de la comunitat de veïns i que tardarà mitja hora a tornar. Després, li fa la broma que ara pot fer i desfer al seu gust, somriu lleugerament i, quan comprova que Sacri li respon amb un gest forçat, abandona la tenda. Però, contra el que havia anunciat, mai no passa per cap entitat creditícia de les moltes que han obert oficina al bulevard, sinó que camina fins a la floristeria que hi ha a l’altre extrem del passeig, d’on –curiosament– mai ningú no l’ha vist eixir amb un pom de flors a la mà. Ni tan sols amb un gerro o un plançonet. De manera que tot apunta a una única hipòtesi: que Filibert entra a fer un encàrrec; de quina mena, no ho sabem. I, pel que ens consta, la florista, que bé n’ha de conèixer la naturalesa, mai no ha accedit a desvetllar-la a ningú, per més que certes ànimes curioses no han deixat de temptar-la. O siga que la comanda és una mena de secret entre l’una i l’altre, un extrem que ajuda a corroborar un fet indiscutible: mai no s’ha vist a Filibert formular la petició davant d’altres clients.
Si la primera excepció és mensual, la segona, en canvi, és ben quotidiana. Efectivament, dues hores abans de córrer la persiana del comerç de vetesifils, ploga o neve, Filibert fa un gest a Lupe, que s’hi afegeix a despatxar per les vesprades, deixa el mostrador i s’adreça al bar que primer es va dir del Bulevard i més tard de Conxa i Avel·lí i després el Nostre Bar i que ara du el nom de Remigi, tot i que no falta qui afirme convençut que no en serà l’últim i encara que no tardarà molt a mudar novament. S’asseu sempre a la barra i demana amb un gest dels dits una tasseta d’aquell líquid espés que el músic ambulant no pot empassar-se sense diluir-hi abans un parell de sobres de sucre i encara com. De tornada al comerç, l’oncle Filibert, que paga sempre amb un euro que pren de la caixa automàtica de la botiga, s’atura un instant davant del músic i l’hi deixa les tornes, una moneda de vint cèntims que el botiguer mai no arriba a guardar. Potser no siga una fortuna, vint cèntims, pensaran vostés, tan cara que està la vida, i això mateix deu rumiar-se el botiguer, que, si no, ja em diran a tomb de què vénen les paraules que va adreçar al músic aquell primer dia:
–Potser no siga una fortuna, vint cèntims, però si toques cançons alegres, te’ls deixaré cada dia, i a poc a poc aniran fent muntonet. La gent compra més si està contenta.
Des d’aleshores, el ritual s’acompleix en silenci. El botiguer, a les sis i quart de la vesprada, s’atura un instant davant del músic, diposita la moneda, alça les celles i somriu fugaçment, amb tanta parquedat que diries que una expansió més franca li haja de costar diners; Tadeusz li respon amb una inclinació del cap, igual de continguda, que demostre agraïment sense resultar carregosa, tal com, segons el manual no escrit del músic ambulant, cal fer amb tothom que hi deixe caure una moneda, siga de deu, de vint o de cinquanta cèntims. O, com ocorre de forma molt més esparsa, fins i tot d’un euro. Als que, molt rarament –quatre casos computats en vuit mesos–, obsequien el seu art amb un bitllet, ni que siga el més senzill, el músic els agraeix la generositat amb un gest més ampul·lós, gairebé una reverència, diguen-li servilisme, si volen, o diguen-li esperit comercial. Fa vuit mesos que para per aquell bulevard, ininterrompudament, sense faltar-hi més que els dijous, el dia en què fa festa, que la condició d’ambulant no pressuposa que s’haja de prescindir també del descans setmanal, que prou renúncies s’han d’assumir ja en matèria de drets laborals, per afegir-ne aquesta, i més valdrà que ho deixem ací, que aquesta drecera ens duria per viaranys ben diferents al propòsit principal d’aquest relat. El cas és que, cada dijous, el seu lloc l’ocupa un acordionista, deu anys major que ell, cellajunt, polonés també, de nom impronunciable –Zbigniew– i de caràcter aspre, que mira de gairell i a penes altera el gest quan algú hi deixa un donatiu, ni que siga un bitllet, i que al botiguer no li fa gens de gràcia. Filibert arribà a aquesta conclusió també el primer dia, quan li repetí la proposició que havia fet a Tadeusz i el substitut, sense mirar-lo, li endegà que no li anara amb romanços, que si volia que posara al platet –ell no usa caixeta d’havans, sinó platet– i que si no volia que no, que total per vint cèntims... En conseqüència, dijous és l’únic dia en què les tornes del café van a parar a la butxaca de Filibert i d’allí, invariablement, a la caixa registradora de la merceria.
–Com vaig a donar-li res al Bisnes aquest, o com es pronuncie, si ni tan sols me’n puc aprendre el nom? –s’excusa el botiguer, que nega cap mena d’animadversió personal, quan l’hi demana algú.
La frase, que també passa per seua i que també repeteix sovint, prové igualment de la suculenta pel·lícula que li té robat el cor i les emocions a Lupe, la seua esposa. I de la qual Filibert tampoc és capaç de recordar el títol.
Ara que un gotellim modest però constant i tristíssim comença a remullar alhora l’enllosat del bulevard i els ànims dels passavolants, el vell botiguer, contradient els usos, no reprén la caminada, després de deixar els vint cèntims a la caixeta de Tadeusz.
–Aquest no és el tracte, company –l’adverteix. El rostre sever, com d’un mestre que acaba de pillar en falta el més aplicat dels seus alumnes.
–Ja ho sé –li respon el músic–, i vosté perdone. Però hi ha dies que no s’interpreta el que es vol, sinó únicament el que es pot. I avui no sabria tocar cap altra cosa.
–Està bé, però t’hauràs d’arrecerar. Està a punt de caure’n una de bona.
Les jornades precedents, a poc que el botiguer s’hi haguera fixat, hauria reparat en un detall important, si em permeten l’incís. Perquè no es tracta únicament que Tadeusz haja mudat el repertori, sinó que fa alguns dies –tres, si volem ser precisos– que la música que brolla del violí ha perdut la joia que, segons el màrqueting ancestral del botiguer, encomana ganes de viure i, doncs, de comprar, als vianants que passegen pel bulevard Rossini. És una qüestió de matís, si volen, però que delata una modificació significativa de l’estat d’ànim de Tadeusz. Siga com siga, si la caixa de la merceria se n’ha ressentit, Filibert no ho ha atribuït a l’aflicció del músic, en la qual ni tan sols ha caigut, sinó a circumstàncies ben diferents: a la proximitat del final del mes, per exemple, que sempre agafa més escurades del compte les butxaques i retrau el consum, o, més probablement, a l’anunci de possibles turbulències econòmiques que ha fet un ministre massa loquaç, al seu entendre. Unes opinions, com un instant abans ha postulat davant del café, que han sigut proferides amb la pitjor de les intencions, la de provocar una sobtada epidèmia de prudència consumista entre la clientela que contribuirà, de retruc, a afonar el xicotet comerciant, tan sensible a la menor alteració dels patrons de consum.
–I ja saben qui n’acaba guanyant, si nosaltres tanquem, no? I ara me’n vaig, que ja són les sis i dotze i els autònoms no ens podem permetre més que aquestes modestes expansions, ja veuen vostés si és just que, a sobre, tinguem els ministres en contra.
Ara bé, que Filibert no hi repare no significa que els indicis del trasbals que afecta el músic no siguen ben evidents. A saber: una pal·lidesa exagerada, una actitud més absent de l’habitual, alguns mots proferits sense destinatari i, com ja havíem indicat, el marciment palés d’unes melodies que acostumaven a sorgir plenes de vivor.
La predicció meteorològica del botiguer no tarda gens a complir-se. I això que l’ha formulada no tant per convicció científica com per eixir-ne del pas. En el fons, és conscient que vint cèntims, ni que siguen diaris, no donen per ser massa exigent amb el repertori del músic i que, per tant, l’admonició estava fora de lloc. Però la bona pràctica del comerç requereix, de tant en tant, de tibar la corda més enllà del que tenim dret i Filibert, que és gat vell, bé que ho sap. I, a més, la xarrada que van tenir fa uns dies –exactament tres, veges si serà o no casualitat– li dóna un cert dret sobre el músic. O això creu.
Siga com siga, la mústia cadència de la pluja comença a accelerar-se a penes el vell Filibert guanya la porta de la merceria. Si Tadeusz l’haguera seguit amb la mirada, en lloc de tancar els ulls i encetar una nova peça encara més tenebrosa, hauria reparat en el somriure complagut que se li pinta al rostre i l’hauria relacionat sense dubtar amb la satisfacció que li proporciona haver encertat tan rotundament el pronòstic. En efecte, com si, en lloc d’emetre una presumpció, el botiguer haguera formulat una ordre, les gotes deixen immediatament d’esbandir-se amb suavitat sobre el paviment i comencen a percudir-hi amb violència. La gent mou a córrer, els més descarats a refugiar-se a dins de les botigues, argüint qualsevol excusa, demanant als dependents el gènere més estrafolari per tal de guanyar temps; els més tímids, a sota dels balcons; els més previsors, a traure paraigua. El vol del mirador escàs que protegeix el músic ja no resulta suficient per estalviar-li la mullena, així que ha de córrer a guardar l’instrument a la funda i a tancar la caixeta d’havans que fa de receptacle de la generositat dels vianants. Dubta un instant, si adreçar les passes al passatge cobert que comunica el bulevard amb la plaça de la Vila i continuar-hi amb la feina, com fa sempre que plou, o si donar-se un descans i deixar-se caure pel bar de Remigi i mirar d’escalfar-se el cos, i qui sap si també l’esperit, amb una bona copa de vodka. Finalment, decideix que està més a prop el bar i que, amb l’aigua que cau, és una temeritat provar d’acostar-se al passatge. Una forma com qualsevol altra d’evitar reconèixer que, en el fons, ha tingut un dia pèssim i val la pena donar-se una satisfacció que compense els neguits i les penes que li toca passar. Al capdavall, hi perdrà com a molt un quart d’hora, així que encara tindrà temps, quan minve el ruixat, d’instal·lar-se al passatge i arrodonir allà la jornada. Total, poca caixa ha de fer, mentre ploga així, que han de ser ben escassos, i encara emprenyats i amb presses, els vianants que hi transiten.
El bar de Remigi és una sala menuda i plena de fum. A la dreta hi ha la barra, amb sis tamborets arrenglerats a la vora, la meitat dels quals, en el moment d’entrar-hi Tadeusz, ocupats per clients. Sobre el quart hi ha una cartera i un periòdic que pertanyen a un senyor amb traces d’oficinista que n’ocupa l’immediat i que el músic no ho sap, però es diu Ovidi; els dels extrems estan lliures: preparats, doncs, per a acollir el músic. Sempre, això sí, que no es decidisca a seure en alguna de les tres taules que hi ha a l’esquerra, disposades en perpendicular contra la paret, cadascuna d’elles amb dues cadires a cada lateral i una al capçal, en total cinc places, per tres, quinze, més sis dels tamborets, vint-i-una. És cert, diran vostés, que, encara que no en completen la capacitat, hi ha gent ocupant totes les taules: en la primera dues persones, en la segona, cinc, en la tercera únicament una dona. De manera que resulta fàcil concloure que Tadeusz, si no vol passar per intrús, només pot seure a la barra, a no ser que conega algun dels clients de les taules, que ja els dic jo que no és el cas. Tal raonament, que seria ben exacte pel que fa a la majoria d’establiments del ram, no ho és del tot a ca Remigi. Allí, en atenció a la poca capacitat i la molta clientela que s’hi reuneix en les hores punta, és costum que cadascú sega a la cadira que vulga, sempre que estiga lliure, és clar, amb independència que la taula ja estiga ocupada o no per algú altre. De manera que, contra el que sembla a primera vista, Tadeusz té diferents opcions. Però ja podem avançar que no en considerarà cap sinó que s’asseurà directament a un dels tamborets, el del fons de la barra, a tocar de la porta que dóna accés a la cuina, d’on, malgrat que ja està tancada, encara arriba una aroma substanciosa i evocadora: els fregits d’Encarna li recorden sempre la cuina de la mare. Potser, si haguera optat per seure a la taula on hi ha la dona sola, aquesta novel·la hauria sigut una altra, al capdavall qualsevol decisió, per menuda que siga, per insignificant que ens parega, pot modificar radicalment el rumb d’una biografia. I no és absurda, la hipòtesi que hem formulat, que Tadeusz sempre ha tingut traça per a relacionar-se amb el sexe feble (és un dir, ja saben), i qui sap si aquella dona l’hauria acollit amb una certa predisposició, al capdavall sembla inquieta, potser se sent sola i necessita algú amb qui enraonar, ni que siga per distraure’s, potser s’hauria entés bé amb Tadeusz i haurien acabat citant-se, uns dies més tard, i arribats ací és bo d’imaginar cap on haurien pogut derivar les coses. És una possibilitat, però tampoc no és l’única. No podem descartar que la dona espere algú, que la inquietud no siga més que impaciència, i que aquest algú siga un nuvi zelós que desconeix els usos de ca Remigi i, en arribar, se senta ofés per la presència de Tadeusz a la taula de l’estimada, per la seua insistència a abordar qui no vol ser abordada, potser no hi hauria conversa, sinó discussió; no hi hauria cita, sinó disputa; potser allà on intuíem una novel·la rosa, hauria fet presència una trama ben negra. En tot cas, la narració hauria sigut igualment una altra, que és el que intentàvem demostrar. Però ja sabem que, tot i que ha reparat en la dona, Tadeusz es decideix per ocupar un tamboret, el del fons de la barra, que ara mateix no té l’ànim per a encetar aventures. És més, si s’haguera decidit a seure amb ella i aquesta li haguera acceptat la conversa, el més probable és que l’hauria avorrida amb les dèries que no pot traure’s del cap, amb la disjuntiva que la vida li ha posat al davant i que l’obliga a posar en risc l’amor o a deixar escolar-se els somnis, si no és que, entre unes coses i altres, no acaba per perdre-ho tot. Siga com siga, ja es veu que no és cap amable tessitura.
El cas és que crida l’atenció del cambrer, que enraonava amb un compatriota a l’altre extrem de la barra. A ningú no ha d’estranyar que es busquen, que al capdavall no hi ha massa ocasió d’intercanviar records amb un compatriota, d’esmentar coneixences comunes, d’alimentar l’enyorança. El cert és que parlaven de futbol: el cambrer és seguidor del Barcelona Sporting Club i el client, de l’Emelec, tots dos amb seu a la ciutat de Guayaquil, tots dos rivals fins a extrems impensables, i fa dos dies només que s’han enfrontat: el partit va acabar en taules, però tots dos en reclamen la victòria moral.
Tadeusz es trau la jaqueta i se n’espolsa l’aigua, amb tan mala sort que unes poques gotes van a caure sobre la dona, res d’importància, quatre esquitxos mal comptats, però ella es gira i el seu esguard no presagia res de bo. Li adreça una mirada dura, ell li demana excuses, però ella no li contesta, al contrari, renega per a ella sola que veges tu quina cara més dura, tot el dia demanant i ara ve a gastar-se al bar el botí de la jornada. I a sobre l’esquitxa. Tadeusz la sent, i ja n’està tip, d’aquesta observació, que no és la primera vegada que escolta. I està a punt de contestar-li si no li sembla prou desgràcia haver de treballar al carrer, sotmés a les inclemències de l’oratge, sense cap contracte que l’empare i, encara més, sense permís de treball ni papers de cap mena, sense dret a vacances, per tant, ni a pensió, quan li pertoque de jubilar-se, ni a baixa remunerada, si es posa malalt, que no resulta gens improbable, tot el dia a la intempèrie, ni tan sols a indemnització, si per una d’aquelles s’accidenta o, encara pitjor, si es mor, que tot podria ser. Li vénen ganes de demanar-li si no li semblen suficients, tantes renúncies, que encara li discuteix el dret a perdre vint minuts al bar i fer-se una copa per provar d’escalfar-se el cos, en l’esperit ja no hi pensa. Però no li diu res, s’empassa un glop de saliva i, amb ella, totes les paraules que li han vingut al cap. Tota la ràbia.
–Què et pose, guapo? –li demana el cambrer amb un somriure ben ample.
–Un café i una copa de vodka, si ets tan amable.
El cambrer és tres anys menor que ell, la pell fosca, equatorià, segons resen el passaport, el permís de treball, la targeta sanitària i una pila més de documents, que hi ha gent a qui la sort li ve sense buscar-la. I el seu nom –Lucio–, sense ser freqüent, és prou més senzill de pronunciar que el del músic polonés que substitueix Tadeusz cada dijous, tot i que, per raons diferents, tampoc no gaudeix de les simpaties del botiguer, que el defuig com si li poguera encomanar una malaltia infecciosa. I es nega a prendre café si no li’l prepara Remigi. I això que Lucio és dolç de caràcter, tant que no falta qui el reputa d’embafós, Filibert entre ells. I, posats a garlar, encara hi ha qui diu que, tot i les aparences, li arregla bé les coses a Encarna, la dona de Remigi, qui sembla que ho sap i els deixa fer, les seues raons tindrà. I que per això l’aguanten, que veges quina dèria més forta li ha agafat a la cuinera, amb el consentit aquest, que, després de tant de temps, encara no ha aprés a fer ni les feines més senzilles: omplir una gerra de cervesa sense vessar-ne en terra, o pitjor encara, sobre la roba del client; recordar-se d’aturar a temps el doll del café; encertar a servir a cadascú la seua comanda i no la del veí, per bé que compartisquen taula, i no posar-li vi a qui ha demanat aigua amb gas, ni poliol a qui sempre pren una barreja o un café amb llet. Ben altres han de ser les seues aptituds, comenten entre si els clients més bords, ja que no excel·leix en mèrits professionals.
–Ací tens, templat.
Lucio li deixa al davant una tassa d’un café ben aigualit, plena fins a les vores, amb un mullader generós al cul del platet, i una copa de whisky amb dos glaçons de gel ballant-hi i, alhora que retira el braç, li fa l’ullet i somriu ensenyant-li les genives. Tadeusz se’l mira, assenteix amb el cap, però no li contesta. Ni tampoc li somriu. Pensa que tant li fa vodka que whisky que conyac, si la pretensió és únicament d’escalfar-se. I ara no té ganes de discutir per nimietats. El cambrer se n’allunya renegant.
–Deu ser la pluja, que torna la gent aspra –comenta al paisà. I reprenen la conversa.
Tadeusz està a punt de demanar-li un altre sobre de sucre, però, en l’últim instant, opta per agafar-lo d’una tassa buida que hi ha sobre la barra, a la vora de dues gerres de cervesa, una pila de plats bruts, tres gots alts amb restes de líquid i dues tasses de café amb llet tacades de pintallavis a les vores que Lucio, entre conversa i conversa, no ha tingut temps de retirar. Ja ho farà Remigi, quan isca del bany. Tadeusz tasta el café: mai no arribarà a entendre com hi ha gent que es pot prendre un líquid tan aspre sense posar-hi ni un sol gra de sucre, el botiguer per exemple. I això que el present és ben fluix de sabor: que no haja reutilitzat la càrrega, Lucio, que no seria la primera vegada. Agafa el diari, que jeu mig desballestat sobre la vitrina que, a primera hora del matí, protegeix de l’alé dels clients les tapes que han donat fama al bar de Remigi: panxeta torrada amb les vores cruixents, regalimosa de greix, tan tendra que diuen que es desfà a la boca; talls rojos de pebrera escalivada, gruixuts, amanits amb oli d’oliva i triangles finíssims d’all; llonganisses grosses i especiades, que diuen que li les serveixen en exclusiva d’un poble de l’interior, Tadeusz no les ha provades, però la concurrència afirma que no se’n troben, com aquelles, en cap altre bar de la ciutat; anelles de calamars arrebossades segons una fórmula inventada per la mateixa Encarna; mandonguilles de carn i mandonguilles de bacallà, les unes amarades de salsa de tomata, les altres alineades en sec, i encara sèpia a la planxa i aletes fregides i uns xampinyons torrats que reputen d’excepcionals. Aquella vesprada, però, ja no hi queden sinó restes: quatre aletes mig seques, alguna mandonguilla, una mica de pebrera i poca cosa més. De llonganisses i de calamars mai no en cuina prou, Encarna. A Tadeusz, però, tant li és. Ja fa dies –tres, exactament– que no té gana. Que ni dina ni sopa ni dorm, que també diuen que fa bon profit.
El diari és del dia anterior i està tan tacat d’oli que fa ois fullejar-lo. Tadeusz en descobreix un altre, que pressuposa del dia, doblat sobre la taula on la dona deixa córrer el temps, ja s’ha acabat el café amb llet i ara mira i remira una revista i de tant en tant fa una ullada al rellotge. No gosa demanar-li’l, després de l’incident. Resignat, obre l’exemplar que té al davant i el fulleja sense ganes, ja en té poques per a afegir-ne a més la sensació de caducitat que, a banda d’una forta sentor d’oli, desprenen aquelles notícies. Tot i els dos sobres de sucre, el café li sembla encara massa fort, i el whisky massa aspre i la vida massa cruel, així que res del que llegeix no li interessa, tot li sembla irrellevant, les promeses dels polítics i els morts anònims en qui sap quines guerres perdudes, els casoris dels famosos i els resultats de la lliga de futbol. La cartellera de cinema ni es planteja de consultar-la, que no té la butxaca ni l’ànim per a dispendis superflus. Abandona el diari a un racó i, de seguida, un dels clients que seu a la barra li demana si el pot agafar.
–I tant, però és d’ahir.
L’home desisteix amb el cap i Tadeusz li assenyala la taula on hi ha la dona. Voreja la cinquantena, l’interlocutor, i fa dies que no s’afaita, la barba negra i espessa contrasta amb uns cabells esparsos que comencen a blanquejar. Li pregunta a la dona si necessita el diari i ella li regala un somriure i li diu que no i, encara més, li l’allarga sol·lícita. És un somriure filial, cortés i prou, sense cap intenció seductora, i així i tot la rejoveneix més que l’enuig, però Tadeusz ja no la mira. Ja fa estona que no aparta els ulls de la copa que fa girar entre les mans, imprimint-li un moviment circular, tènue, molt tènue, però suficient per a provocar que els glaçons donen voltes i més voltes, voltes i més voltes. Mira la copa fixament, com si d’aquell gir poguera desprendre’s la solució a les cabòries que l’angunien, però per més que mira, per més que fa girar la copa, no en trau l’aigua clara, voldria recuperar l’amor, però li costa deixar de perseguir el somni, ja hem dit que no és senzill el dilema que enfronta, i per més que cavil·la no troba la manera de conciliar els dos extrems, d’estalviar-se la tria, de salvar-ne un sense fer malbé l’altre.
–Has llegit açò, Canut? Han atracat un mas de la urbanització on tenen la casa els teus cosins. Despús-anit. El propietari va intentar resistir-se i li van fotre una pallissa, els malparits. La policia sospita que es tracta d’una banda de russos. Diu que ja fa temps que els segueixen la pista, però no han sigut capaços d’atrapar-los.
Qui parla és l’home de la barba descurada. Té la veu un punt ronca, potser de fumar molt o potser a causa de la pluja i del fred, que aquella tardor han vingut de sobte i han saturat les consultes dels ambulatoris. En el to, tanmateix, se li endevina una certa intenció de provocar l’interlocutor, un propòsit que confirma el somriure que intercanvia discretament amb l’oficinista, que li recomana de fer gàrgares amb un estrany beuratge: ha de bullir mitja ceba en mig litre d’aigua i, després de colat, afegir-hi idèntica quantitat de suc de llima, potser alguna cullerada de mel per fer més lleuger un brou que no hi ha qui s’empasse sense fàstic, no hi ha perdó dels pecats que no comporte penitència. El tal Canut alça la mirada en silenci, capcineja una mica i després sentencia:
–Són una plaga, Bernat, t’ho he dit sempre. L’escòria d’Europa ens ha vingut i cada dia n’hi ha més i ningú no mou un dit per impedir-ho, no sé on arribarem, és increïble. ¿Però no deia el diari que les autoritats no paren de donar papers a uns i a altres, en lloc d’enviar-los de cap al seu país? Saps quants autobusos arriben cada dia? Entre sis i vuit: què et sembla? M’ho ha dit el policia que viu dalt de casa i també m’ha dit que no poden fer-hi res, ni amb la llei a la mà ni sense, que no els ho permeten les autoritats. Així que potser el que no fan uns ho haurem de fer uns altres, no et sembla? Si no, d’ací a poc, seran més que nosaltres, ja veuràs, i quan els deixen votar, la majoria dels regidors de la Vila seran seus. T’imagines un alcalde eslau? O moro? Doncs, no tardaràs a veure’l, si no ens decidim a actuar. Alguns, no diré que no, vénen a treballar, però la majoria són delinqüents de la pitjor espècie. La prova és que fa uns anys ningú deia que li havien entrat a robar a casa i ara és estrany trobar-se qui no conega un cas o altre. Si no l’ha patit en la pròpia pell. No sé on anirem a parar, francament.
El tal Canut es diu exactament Francisco, segons el document d’identitat, però ja fa tant de temps que han mort els que el feien servir, que fins i tot ell se n’ha oblidat. I ara només se’n recorda quan va a l’ambulatori, una volta al mes, a vigilar-se la tensió. És gros i alt i carrega d’espatlles i no és dels que més parla, però quan ho fa empra un to més solemne, com si en lloc d’opinions emetera sentències. La gent diu que s’escolta massa, però, amb tot, passa per ser molt llegit, si més no entre la concurrència del bar i entre alguns joves que sovintegen casa seua. Els dóna consells que els orienten i els parla dels bons temps del general invicte i, cada trimestre, els ajuda a corregir determinades publicacions que ells mateixos editen, revistes que defensen apassionadament la mare pàtria i refusen tothom que els la vol envair. Cada dia, uns minuts abans d’eixir de casa, s’estudia en un vell compendi de cites les dues frases que ja buscarà la manera d’encaixar amb la major de les naturalitats, com si les haguera mamades fa temps, com si foren el fruit de lectures que mai no ha tingut intenció de realitzar. Amb l’edat, però, ocorre que sovint oblida el que fa poc que s’ha estudiat, que el cap ja no el té per a segons quines coses, i aleshores ha d’inventar, que si d’alguna cosa està segur és que el prestigi no es manté si no se l’alimenta a diari. La sort d’ell és que ni els clients del bar ni els joves que el visiten coneixien D’Annunzio ni Pemán ni Nietzsche ni Céline, així que tant els dóna que assigne la frase a un o a un altre, al legítim o a l’impostor. Ni ho poden discutir, ni els importa.
–De tot n’hi ha, Canut. De tot n’hi ha, com a tot arreu. O és que ací no n’hi ha hagut mai, de lladres?
Qui li replica és l’oficinista, que li segueix el corrent a Bernat. Tadeusz alça la vista i observa com es fan l’ullet, l’un i l’altre, la dona deixa la revista i també els mira amb interés, somriu una mica, amb els ulls més que amb la boca. El vell Canut s’ha posat roig d’indignació i alça la veu per respondre.
–Clar que n’hi ha hagut, de lladres, però no tants, Ovidi. No tants. I, en tot cas, no afecta igual la balança de pagaments que et furte un d’ací que et vinguen a robar de fora, ja ho va demostrar un economista anglés a qui deien Simon Garfunkel. No és el mateix, es mire com es mire.
–Si tots els que vénen foren tan dolços com Lucio, una altra cosa seria, no et sembla? –desengreixa l’oficinista.
–Diga que sí, senyor Ovidi. Diga que sí –intervé l’al·ludit–. No els faça cas, Canut, que li pujarà la tensió i haurem de cridar una ambulància. Vol un altre rebentat?
Tadeusz apura el whisky i li ofereix un bitllet al cambrer, que es fa un moment el desentés i, quan acudeix, ja no somriu ensenyant les genives ni intenta afalagar-lo amb cap mena de compliment, ni li diu guapo o templat, sinó que estreny els morros, hi ha gent que sempre agafa la cigarreta per la punta que crema. El músic para la mà per rebre les tornes –quatre euros i vint cèntims, segons ha calculat– però Lucio li les deixa a sobre del taulell, ignorant la mà estesa, dissimulant que no la veu, quina manera més estranya de tenir contenta la clientela. El propietari, ja eixugades les urgències que l’han dut al bany, contempla l’escena des del llindar, però tothom sap que no li cridarà l’atenció, al cambrer, que no gosarà enfrontar-se a Encarna, que callarà i prou, què pot fer si la dona no vol veure el que tothom aprecia, bé diuen que l’amor és cec. N’hi ha qui defensa que, malgrat l’esplendor de les tapes, en poc de temps, si persisteix en la ceguesa, sobraran cadires a ca Remigi, fins i tot en les hores punta, i, en conseqüència, es perdrà aquest costum tan peculiar de compartir taula.
Tadeusz cedeix el pas a una dona, alta, rossa, bronzejada amb desmesura i amb un escot profund. Du el pas decidit, l’hauria trepitjat si no s’aparta. Se la queda mirant, però ella no el veu, no té ulls sinó per a l’altra dona, a qui saluda amb la veu però sobretot amb la mirada. Tadeusz se’n va sense veure com es besen als llavis, tènuement, no cal ser una eminència per a detectar com s’estimen, alguns dels clients tarden a recuperar-se de la sorpresa. La varietat de novel·les possibles és immensa.
Ha deixat de ploure amb tanta contundència: ja no cauen sinó gotes esparses, suaus, però l’ambient s’ha tornat fred, la llum ha minvat i no han encés encara els fanals, la gent circula com si tinguera pressa. Mira el cel, el músic, la rotunditat fosca dels núvols no permet descartar encara nous xàfecs, pensa que no cal que s’instal·le de nou, ni al bulevard ni al passatge. Total, a penes circula ningú i els que ho facen ja no repararan en el músic, sinó que aniran absorts en les pròpies cabòries, com pagar el pròxim venciment de la hipoteca o l’acadèmia dels fills o com justificar a casa determinats retards, qüestions de poca substància, en tot cas, enfront d’un dilema com el que ha d’abordar Tadeusz.
Malgrat les perspectives, obre la funda i en trau el violí. Pensa que és ben cruel la vida, que Déu, si existeix, no té cor ni pietat dels seus súbdits, per més que diguen, si no no consentiria que se li plantejara aquesta disjuntiva, que després de tant de temps d’esperar que li quallen les esperances, de treballar i treballar per tenir-les a punt, d’enfrontar decepcions i circumstàncies adverses, haja de renunciar a elles per no perdre més encara. Un Déu que permet això, sincerament, no val la pena. Pren el violí amb tota la cura. Fa dies que ha decidit que ja n’hi ha prou, de tocar el que li manen uns i altres, però encara no havia gosat interpretar segons quines peces. Se’l du amb delicadesa al muscle, tanca els ulls i se sent com un dia de desembre, fa ja molts anys, sobre l’escenari d’un teatret modest a molts quilòmetres d’on és ara, tan diminut i incòmode que els faristols i les cadires dels músics s’acumulaven els uns contra els altres i això que n’eren pocs, allà dalt. Amb els ulls tancats, escolta de nou la remor de la sala plena: pares i mares, germans i cosins, avis i amics i familiars, algun aficionat a la música també i els dos o tres desenfeinats que no hi manquen mai a cap mena d’acte, sobretot si són gratuïts. Maryla i Witold, els seus pares, i Krystyna, la seua promesa, estarien asseguts a les primeres files, suposava, que el pare havia determinat de ser-hi una estona abans, per agafar un bon lloc. Un murmuri creixent va saludar l’eixida dels músics a l’escenari, Tadeusz va provar de buscar-los amb la mirada però la penombra del pati de butaques no li permetia distingir els trets de la gent. Dubtà una mica, abans d’ocupar el lloc que corresponia al primer violinista, ben a prop del mestre, era la primera vegada que actuava i la suor li corria per l’espinada. De primer, havien d’interpretar peces d’Elgar i Brahms i Sibelius i després una del mateix director, Jan Domanski. Finalment, a una indicació de batuta, Tadeusz va alçar-se per interpretar la Campanella, una peça dificilíssima que va compondre el gran Niccolò Paganini, genovés, violinista excels que quan tocava, a voltes amb una sola corda, la gent pensava que eren diversos els violins que sonaven, tanta era la seua habilitat, la d’ell no arribava encara a tant, tot i els elogis que li havia dedicat el seu mestre. Les males llengües deien si Paganini havia pactat amb el diable, aquell art sublim a canvi de la condemna eterna; Tadeusz, si poguera, també pactaria, n’estava convençut, l’ànima a canvi de no haver de triar entre l’amor i els somnis.