un fragment
MICHELANGELO
Michelangelo sospirà profundament. No aconseguia
acostumar-se al pas del temps ni, sobretot, a les limitacions evidents
dels seus abundants vuitanta-nou anys. El seu esperit continuava tan
rebel com uns anys abans, quan era capaç d'emprenyar el
mateix Juli II, el papa pel qual havia sentit tanta admiració
i amb el qual havia discutit tantes vegades. Havia estimat sincerament
el papa della Rovere perquè veia en la seua fortalesa de caràcter
una personalitat digna d'establir amb ell una lluita en igualtat
de termes, una pugna equilibrada i, per tant, enaltidora, una baralla
motivada més a sovint pel caràcter hegemònic
d'ambdós, ho havia d'admetre, que no pas per discrepàncies
reals.
Ara que s'apropava temerari als noranta, el seu pols
ja no era tan ferm, es cansava molt a sovint i havia de deixar l'escalpel
a un costat i mirar-se l'obra inacabada, sempre a punt d'eixir-se'n
de la pedra, mentre anava recuperant l'alé a poc a poc, parsimoniosament,
ell, home d'impulsos, enemic declarat de la circumspecció.
Les mans, els braços, ja no podien seguir el ritme descompassat
però encara frenètic del seu cervell i, de tant en tant,
una punxada dolorosa a l'avantbraç o un pessigolleig molest
al colze li recordaven que ja no tenia la força dels anys pletòrics
de la joventut. Malgrat tot, encara era capaç de llançar
martellades tan fortes i precises que eren l'admiració dels
joves que acudien al seu taller, no sabia si guiats pel desig d'aprendre
o simplement per l'afany de contemplar el mite abans que es morís.
Les cames se li inflaven a sovint i havia de deixar el treball entre
renecs i seure una mica. Els ulls mateix se li ennuvolaven de sobte
i havia de quedar-se quiet, pensarós, amb l'entrecella frunzida,
fins que la boira inoportuna s'esvaís, tènuement, com
una melodia dolça que es perdés en la distància.
Aleshores, mirava el cel lluent de Roma a l'altre costat del finestró
i recordava els dies d'aprenentatge al taller de pintura de Domenico di
Ghirlandaio i a l'acadèmia dels jardins de la casa dels Médici,
i veia, com si fos ahir, al pobre Giovanni di Bertoldo, entestat
a transmetre-li la tècnica elegant, polida, precisa, que,
al seu torn, ell havia après del mestre Donatello. Justament
a ell, que detestava la teoria i estava ansiós per extraure
les imatges que endevinava amagades al ventre de cada bloc. No obstant
això, li estava agraït al vell escultor, per les hores i
la paciència que hagué de gastar amb ell i perquè,
malgrat tot, en les seues paraules havia intuït el camí que
devia seguir i en el seu exemple havia fornit l'equipatge necessari per
a recórrer-lo. I, a més a més, en les mirades de
reprotxe del vell Giovanni, Michelangelo havia endevinat més d'una
vegada una llampada de complicitat, d'estímul, una indicació
a aprofundir en aquelles inquietuds que el portaven, de vegades massa
a sovint, pels camins de la rebel·lia. Com aquella vegada que
Pietro Torrigiano, gelós de la descarada precocitat de Michelangelo
i del favor que li dispensava Lorenzo il Magnifico, li destrossà
el nas d'una punyada a l'eixida de l'església del Carmine, després
d'una visita d'estudi a la Capella Brancacci, on havien acudit els alumnes
de l'acadèmia per copiar els frescos de Masaccio. Torrigiano
s'havia permès un comentari sarcàstic sobre la protecció
que Lorenzo de Médici li dispensava a Michelangelo i aquest no
havia dubtat en menysprear la capacitat artística del seu company
d'estudis. Pietro, ofès, no va dubtar en respondre amb un cop de
puny que féu estelles l'ossada petita de l'apèndix nassal
de Michelangelo. Aquell dia, Giovanni di Bertoldo se'l quedà mirant,
el nas destrossat, la cara plena de sang encara calenta i l'ànim
enterbolit pel desig de venjança, i no digué res. Simplement
somrigué, entre enigmàtic i visionari. Aquell dia, confús
el judici per la ira i presoner l'esperit del dolor, Michelangelo no
encertà a comprendre el significat d'aquell somriure. No sabia
que el vell Giovanni havia endevinat en els ulls desafiadors del jove
aprenent ultratjat la terrible mirada del Moisès, reflex fidel
de la passió que recorria les venes del seu alumne.
Michelangelo es palpà amb suavitat l'os del
nas. Havien passat molts anys, però encara notava la badadura.
Li va costar molt superar aquell cop. Durant molt de temps havia sofert
en contemplar la seua cara desfigurada reflectida a l'espill, havia
plorat pel trist destí que l'havia portat a ser l'escultor del
rostre d'espant, capaç de crear, per una ironia cruel, la bellesa
més incomparable. El temps, però, cicatritzà
també la ferida de l'esperit, com temps abans havia tancat per
sempre mai el tall que creuava el nas de Michelangelo. Mai hagués
pogut pensar, el dissortat Torrigiano, que aquell os badat, segellat
per una punyada seua, restaria immortal al rostre de marbre lluent de Nicodemus,
el fariseu convertit, que sostenia amb els seus braços el cos
inert de Jesucrist al grup escultòric de la Pietat.
Aquella cara encaputxada, inacabada per al gust de l'època, aquells
ulls anguniosos, resignats per la impotència davant la mort
de Jesús, aquella barba ja venerable que deixava fugir a penes
una boca menuda que esbossava un sospir, eren el retrat viu de Michelangelo.
Pobre Torrigiano, pensà, obligat a emigrar de Florència
per aquell incident. Contaven que havia passat a Anglaterra, on havia
esculpit algunes figures d'interès notable per als monarques
de l'illa. Mai l'havia tornat a veure des de l'incident, encara que
sabia que havia anat a Florència alguna vegada. Però
allí els esperits mai li tornaren a ser favorables des d'aquell
dia. Devia resultar cruel sentir-se estranger a casa seua. No podia estimar
Torrigiano, però havia de reconèixer que tampoc es mereixia
un càstig tan cruel. Era dur l'exili. Ell mateix l'havia patit
molt de temps, encara que propiciat per causes més nobles. Fins
i tot ara, ja fregant el límit més oriental de la vida,
s'havia convençut que ja mai reprendria els passejos per les pedreres
de Settignano, on havia aprés a estimar la pedra, ni tornaria a caminar,
oblidat de tothom, pels carrerons familiars de Florència. Enyorava
l'olor humida dels camps de la Toscana, la força del vent gelat
dels hiverns que li arrupia la pell de la cara; desitjava més que
mai admirar les ombres irregulars que dibuixava el sol del capvespre sobre
les pedres tosques del palau de la Signoria i deturar el pas a la vora del
Duomo i embadalir-se en la contemplació de les portes daurades del
Baptisteri, tan meravelloses que semblaven concebudes per servir de pòrtic
al Paradís. Sentia nostàlgia de Florència i endevinava
que ja mai la tornaria a veure. Realment, no envejava Torrigiano. Havia
pagat un preu molt elevat per un moment d'irritació.
A la fi, es decidí a reprendre la feina. Encara
clarejava el dia, però ben aviat, les fosques descendirien
del cel per escampar pertot arreu el seu espès cortinatge
i, aleshores, hauria de plegar definitivament. També la vista
es ressentia per l'edat, tot i que encara fos capaç de treballar
al resplendor somort del cresol com ho havia fet, temps enrere, a
la Sixtina.
Era ja nit ben tancada quan tres cops secs interromperen
els seus pensaments. Tommaso Cavalieri alçà la vista
del contracte que repassava i s'adreçà cap a la porta.
Encara conservava, l'ara cinquantí, trets suficients per
a descobrir en ell el jove atractiu que, en la plenitud de l'artista,
li havia inspirat uns poemes tan encesos que suscitaren comentaris
equívocs sobre les inclinacions sexuals de l'escultor.
La porta s'obrí violentament abans que arribés
Tommaso i Michelangelo reconegué darrere del gest desencaixat,
enrogit, de l'impetuós visitant, les faccions de Pier Luigi
Gaeta, el jove ajudant del mestre d'obres de la catedral vaticana.
- Perdoneu la intromissió, mestre, però
porte notícies terribles.
- Parleu, Pier Luigi, parleu. Quin esdeveniment us ha
alterat d'aquesta manera l'esperit?
- Han assassinat Cesare.
- Déu meu! Cesare assassinat? Què dieu?
Com és possible?
- Ell i la seua esposa, mestre. Apunyalats.
- Com ha sigut? Es sap qui és l'assassí?
- Res, mestre. Ha desaparegut sense deixar notícia
alguna.
- Pobre Cesare. Dieu-me, Pier Luigi, teniu idea de quin
ha pogut ser el motiu?
- No ho sé, mestre. Potser tinga alguna cosa
a veure amb la seua actitud d'aquests dies o potser no. Ho desconec.
Només puc dir-vos que estava inquiet darrerament. El notava
estrany, distant, com si els seus pensaments estigueren ocupats
en altres coses i aquestes li absorbiren totes les energies. De vegades,
l'havia sorprès caminant per les naus de la basílica
amb els ulls posats a terra i parlant sol. Vaig interessar-me pels
maldecaps que li rosegaven el cervell ahir mateix, abans de venir com
cada nit a informar-vos de la marxa de les obres. Intentà llevar-li
ferro a l'assumpte, però jo el vaig notar nerviós. No us
preocupeu, va dir-me traient-li importància. Després va
deixar-me i continuà caminant. Jo no vaig quedar-me tranquil.
Avui, a mig matí, l'ha cridat un dels capatassos. El mestre se
n'ha anat precipitadament, com si algun fet inesperat hagués torbat
el seu ànim. L'he seguit sense que ell en reparés i he pogut
veure com xerrava amb un jove no molt alt i de maneres fines, jo diria
que una mica efeminades. Jo no l'havia vist mai abans. Han estat una estona
breu parlant. Quan em disposava a retirar-me, he descobert la figura robusta
d'un home que els observava protegit per les ombres d'una columnata pròxima.
He decidit esperar. Quan el mestre s'ha retirat, l'individu que havia
parlat amb ell s'ha reunit amb l'altre i se n'han anat tots dos. Al llarg
de la vesprada, el mestre ha estat més nerviós encara. Parlava
sol i a penes parava atenció als detalls que li consultava. Estava
allí, és cert, però la seua ment viatjava per altres
indrets més allunyats. Se n'ha anat més aviat que de
costum. A poc de caure la nit, un dels seus veïns, a qui jo conec
de temps, ha vingut a avisar-me. Un individu a qui ningú
ha pogut reconèixer els ha donat mort, al mestre i a la seua
esposa, al peu mateix de casa seua, prop de la columnata del Teatre
de Marcel.
Aquella nit, Michelangelo no pogué conciliar
el son. No aconseguia que el perfil familiar de Cesare da Castel
abandonés els seus pensaments. Havia sigut, a més del
mestre d'obres de la catedral de San Pietro, un bon amic. L'havia proposat
ell mateix a penes feia un any, quan les forces ja no li permetien
desplaçar-se cada dia a contemplar com, entre les elevades
bastides que s'arrapaven pels murs, anava completant-se la factura de
la catedral. Tot i que la seua salut li ho impedia, ell s'entestava
en dirigir personalment les obres; però, a la fi i malgrat la
seua voluntat, hagué de transigir i designar un substitut. No
obstant, des del seu estudi del carrer Macel dei Corvi, a la vora del
Fòrum de Trajà, encara dirigia la construcció de
la basílica vaticana. Cada dia, Pier Luigi Gaeta informava el
vell Buonarroti de l'estat de les obres. De tant en tant, Cesare da Castel
li demanava consell per solucionar algun entrebanc ocasional. Les obres
seguien un ritme acceptable. Però la mort del mestre d'obres era
una oportunitat massa seriosa perquè els enemics de l'arquitecte
de San Pietro la deixaren passar sense intentar, una vegada més,
desbancar el vell mestre. I Michelangelo ho sabia.
Feia disset anys que s'havia fet càrrec de les obres i
les enveges encara no l'havien deixat en pau. Primer foren els partidaris
d'Antonio da Sangallo qui s'oposaren. En realitat, no els faltaven motius.
Havien estat dilatant la construcció, potser amb intenció
de no acabar-la mai i anar, mentre durés, traient profit
de les comissions que deixaven els contractes de subministrament.
L'arribada de Buonarroti descobrí les seues enganyifes. En un
primer moment, els antics aliats de Sangallo mogueren tots els fils
per aconseguir la destitució del nou arquitecte. Quan l'evidència
dels números alleugerí la pressió en contra
d'aquest, pertot arreu anaren sorgint interessos contraposats que
volien posar-ne mà. Una basílica com aquella era
un botí massa apreciat per tothom. Per això, Michelangelo
havia exigit sempre dels papes el control absolut de les obres.
Els darrers anys, a mesura que anava sentint-se més vell, els
intents de desbancar-lo havien proliferat. Michelangelo sabia que
el rellotge de la seua vida havia deixat caure ja la major part de
l'arena. Per això, no cedí fins que Pius IV, l'actual
pontífex, promulgà un Breu on li concedia poders plens
i il·limitats de per vida i, a més, prohibia taxativament
qualsevol modificació del plànols projectats per ell,
fins i tot després de la seua mort. A més, Tommaso Cavalieri
l'havia convençut perquè construís un model de la
cúpula a escala. Era l'única manera d'assegurar-se que
el projecte li sobreviuria. Després de modelar un prototip en
fang, Michelangelo li encomanà al mestre fuster Giovanni Franzese
que, basant-se en el model de fang i amb l'ajut dels plànols i
dels esquemes que havia dibuixat, fes una maqueta de la cúpula
amb les proporcions exactes que devien ser reproduïdes a San Pietro.
Tanmateix, Michelangelo desconfiava: sabia molt de projectes ambicionats
fervorosament en vida que s'havien quedat, a la fi, en somnis. Per això,
cada nit, quan recollia la seua ànima en uns minuts d'oració,
li pregava a Déu que li donés una mica més de temps,
l'estrictament necessari per a veure finida la cúpula.
Decididament, no és aquesta una nit propícia
per al descans, pensà, després d'assumir que l'insomni
i el desfici serien els seus companys inseparables fins que el
sol deixés de dormir. Malgrat l'hora, decidí llevar-se
i seure a la vora del finestral de l'estudi a esperar que claregés
el dia. De tant en tant, però, un lleuger moviment del coll
precipitava la seua mirada cap a una columna romana mig desbastada
que emergia sobtadament de la foscor quan el caprici de la flama
que il·luminava l'estança girava la seua fulla tremolosa
cap a ella i que s'amagava després en una obscuritat impenetrable,
com si no hagués existit mai. Del si de la pedra blanca sorgien,
com dos fantasmes fosos en un sol esperit, dues figures encara incipients.
Maria i Jesús es confonien en una abraçada dolorida.
Els rostres estriats contrastaven amb el polit perfecte d'un braç
sense amo que repenjava solitari, deslligat de les figures principals,
a un extrem de la columna. Eren les restes que havien subsistit al desballestament
del projecte primitiu i que l'autor, no sabia molt bé per quina
raó, no s'havia decidit encara a eliminar.
Quan el sol ja havia ascendit els primers graons del dia, Tommaso
di Cavalieri, que havia passat la nit a casa l'artista, aguaità per
la porta, sense que el vell s'adonés. No digué
res. Estava acostumat a trobar-se'l de bon matí amb l'escalpel
a la mà, ja treballant. No podia imaginar que la ment del
mestre viatjava ara entre la pluja fins retrobar el marbre multicolor
de Santa Maria del Fiore, a Florència, l'esveltesa ascendent
del Campanile del Giotto, les portes daurades del Baptisteri, que
no envejaven gens a les del mateix Paradís, la façana
eternament inacabada de San Lorenzo. Enyorava la vista des del mont
de Sant Miniat, amb la torre de la Signoria i la cúpula gegant
de Brunelleschi desafiant el cel lluent de la Toscana i l'Arno discorrent
tranquil al peu del turó. En algun moment havia desitjat ser
soterrat a Santa Maria Maggiore, a Roma, una decisió que, segurament,
comptaria amb el vist-i-plau de la jerarquia eclesiàstica vaticana,
però feia unes setmanes que no aconseguia traure els seus
pensaments de Florència.
Michelangelo semblà despertar per un moment
del sopor que el dominava des que s'havia assabentat de la desgràcia.
Agafà paper, ploma i tinter, s'incorporà una mica,
apropà el cresol, mullà la punta de la ploma en el
líquid fosc i escrigué:
"Estimat Lionardo:
T'escric avui amb l'angoixa d'un succés recent.
El bon Cesare da Castel, el mestre d'obres de la catedral de San
Pietro a qui jo vaig proposar per a dirigir en nom meu les obres,
ha sigut assassinat juntament amb la seua esposa. No es coneixen encara
els criminals ni els detalls de l'homicidi, però és segur
que aquest succés deteriorarà sense remei la situació.
No puc imaginar-me encara que el pobre Cesare acabés abatut
pel punyal d'un assassí. Em donà la notícia el
seu ajudant, Pier Luigi Gaeta. Fou anit i la desgràcia ens ha
afectat profundament a tots. Cesare era un bon home i un amic lleial.
Com ja saps, Baccio Bigio i els seus seguidors fan córrer
insídies i mentides sobre la meua gestió. Fins i tot
sembla que han convençut una part dels cardenals que un vell
que no pot romandre a peu d'obra no és apte per a dirigir la
construcció de la catedral ni tan sols per delegació.
Han arribat a dir que el projecte està mal concebut! Pense recomanar-li
personalment al papa que nomene Pier Luigi Gaeta per a dirigir les
obres, sempre amb la meua supervisió, com fins ara. Però
els meus enemics pressionaran també per col·locar algú
dels seus com a mestre d'obres i supervisor general. Per ara, sembla
que la construcció marxe bé, però tem que a partir
d'ara tot canvie. I el pitjor de tot, estimat nebot, és que no
trobe les forces necessàries per a lluitar."
Michelangelo diposità la ploma sobre el tinter.
No li agradava dictar la correspondència, preferia redactar-la
ell mateix i transcriure allò que li suggeria una ment
que sempre corria més que la mà. Cada dia que passava,
però, la diferència entre la velocitat del pensament
i el treballós caminar de la mà anava eixamplant-se
més i més. Li costava molt acabar les frases, però
es resistia a dictar-les. Li semblava com trair la necessària
confidencialitat que cada carta suposa. Malgrat tot, encara sorprenia
els visitants quan el descobrien, escalpel en mà, atacant el
marbre blanc de la columna romana d'on anava naixent la Pietat.
Semblava mentida, però li costava menys esforç colpejar
la pedra que redactar una carta.
"Tommaso insistia anit en què pressionés
al papa. I crec que, encara que jo m'enutgés i el renyés,
té raó. Però estic cansat de tant de combat,
estimat meu. M'he passat la vida discutint amb papes, amb nobles,
amb artistes, lluitant contra l'enveja dels incapaços i la
supèrbia dels poderosos. He contribuït més que cap
altre artista a la major glòria de l'Església i ara que
les forces comencen a faltar-me, sembla que la mateixa Església
vulga deixar-me de costat. Ja coneixes el Breu de Sa Santedat conferint-me
poders absoluts sobre la construcció de la basílica. Segons
les seues disposicions, el projecte no podrà ser modificat encara
que jo muira. De tota manera, no me'n refie. Al llarg d'aquesta vida
que va arribant a poc a poc a la fi, he conegut moltes coses. Només
cal que et recorde el magnífic sepulcre que va encarregar-me el
papa Juli II i que mai he pogut acabar.
Darrerament, ja només trobe refugi en l'escultura.
Vaig encetar fa uns mesos una pietat que havia abandonat anys enrere.
No m'agradava i li he arrancat el cap del Crist, massa refinat pel
nou propòsit que m'he marcat. Encara resta, supervivent,
un braç, que també haurà de desaparèixer.
Al marge de la basílica, ja només trobe refugi entre
les espurnes de marbre que faig saltar a cada cop. I puc assegurar-te
que és aquesta l'escultura que més em pertany de totes
aquelles que he fet, perquè esculpesc sols per a mi, sense cap
necessitat que la figura agrade ningú més. Cada escultura
que he fet fins ara reflectia el dolor, la ira, el goig de cada personatge
representat. El que cerque amb aquesta, però, és l'absolut.
No el dolor de Maria en sostenir entre els seus braços el cos
mort del seu fill. Això ja ho he fet massa vegades: a la primera
Pietat, fa tants anys, i, encara que en menor grau, també
a les més recents. Ja no m'interessen els dolors particulars,
Lionardo. Ara cerque el dolor absolut, el dolor de totes les mares, el
dolor de tot el món. L'expressió abstracta del dolor, si
vols."
Tornà a deixar la ploma. A penes notava el braç;
en el seu lloc sentia una confusió estranya on es barrejaven
un dolor continu que li recorria el nervi sencer i una pesantor sufocant.
S'apropà lentament al finestral i contemplà el carrer,
ja ple de l'activitat que li era pròpia durant el dia. Li emprenyava
el dolor, no tant pels sofriments a què el sotmetia com per
la inactivitat que li imposava. Home que ja se sabia vell, no es resignava,
però, a haver d'aturar ara una maquinària que havia funcionat
a ritme frenètic al llarg de vuitanta-nou anys.
"Trobe que la pietat és el grup escultòric
més escaient per a transmetre la nimietat de l'home, el seu
caràcter ridícul davant el poder de Déu, la
seua impotència davant la mort. Fa un temps, vaig començar-ne
una amb quatre personatges: Jesús, Maria, Magdalena i Nicodemus.
Volia destinar-la a la meua tomba i potser per això vaig
sentir la necessitat de representar-me en el vell Nicodemus. En la
seua mirada fosca, que era la meua, volia concentrar l'angoixa de la
condició pecaminosa del ser humà als ulls de Déu,
la impotència del meu cor incapaç de trobar la felicitat,
el dolor que em produïa l'absència d'aquells a qui més
estimava, la solitud que trobava enmig d'un món on sempre hi
havia molta gent, massa gent. Ara que contemple el nou grup en què
treballe, trobe que ja no cap Nicodemus. La seua mirada ja no té
sentit en aquesta escena. En aquella Pietat, Nicodemus encarna
els meus patiments, els meus anhels insatisfets, la meua tristesa infinita,
sentiments humans reals i tangibles. Ara aspire a representar la solitud
infinita, l'angoixa inabastable del ser humà: o el que és
el mateix, la idea absoluta de dolor. I no hi ha imatge més completa
del dolor que una mare sola amb el cos mort del seu fill entre els braços,
sense cap Magdalena ni cap Nicodemus que l'acompanye.
Potser et preguntes per què recorren els meus
pensaments idees tan funestes. Es ben fàcil, Lionardo: em
sent vell. Molt vell. I ja he vist massa coses, ja he patit suficientment
la meua condició d'home. Les forces m'abandonen i ara sé
que el procés arriba a la fi. La mort del pobre Cesare m'ha fet
veure la futilitat de la nostra lluita. Per primera vegada, em sé
cansat i necessite sentir el calor d'una llar que mai he tingut. Ets
pràcticament tota la meua família, per això et
demane que, si pots, vingues a Roma per Pasqua. El meu cor s'alegraria
si pogués honrar-se amb la teua presència. Fes-me aquest
últim favor, Lionardo".
Signà la carta. El dolor als dits es feia insuportable.
D'ara endavant, hauria de renunciar al privilegi de continuar escrivint.
De tota manera, donà gràcies a Déu per privar-li
d'escriure i mantenir-li, tanmateix, la capacitat d'esculpir. Al capdavall,
sempre s'havia sentit més escultor que poeta, arquitecte
o pintor.
Tommaso seia a l'estança contigua. Rellegia
De pictura, el vell tractat de Leon Battista Alberti
que havia sigut manual de consulta de tants pintors contemporanis.
En sentir-lo entrar, alçà la mirada i Michelangelo notà
com intentava, amb gest preocupat, llegir les línies torçudes
del seu esperit.
- No et preocupes per mi, Tommaso. Estic tant bé
com puga estar un vell com jo. Fes-te càrrec de la carta
que li he escrit a Lionardo. Li he demanat que vinga. Sent que la
vida se me'n fuig apressadament, com no ho havia notat mai fins avui.
I em trobe estrany a Roma. He viscut tant de temps allunyat de Florència
que he arribat a creure'm la meua condició de romà.
Tanmateix, aquests darrers dies, els meus pensaments refan pel seu compte
un camí que jo sé que ja mai no faré viu. Vull
que em prometes una cosa, Tommaso. Encarregat que, almenys, el faja després
de mort.
- Tem que la mort del bon Cesare us ha afectat en excés,
mestre. No penseu ara. Deixeu que passe un temps i aleshores, parlarem
si voleu.
- I de quina cosa voleu que parle un ancià sinó
de la mort? Sóc molt vell i he d'anar pensant en aquestes
coses. De res no em valdrà foragitar la idea. No he d'aconseguir
aturar el procés per més que en deixe de pensar. Vull
que em féu una promesa.
- Quina promesa?
- Déu ja no ha de tardar molt en cridar-me a
presència seua. Potser ha tardat massa temps i tot. Quan
arribe el moment, vull que tu i Lionardo us féu càrrec
de traslladar el meu cos a Florència.
- Això que em demaneu és difícil. El papa
no consentirà que us allunyeu de Roma ni tan sols després
de mort. Ja sabeu de les seues intencions. Vós mateix vau
dir alguna vegada que desitjaríeu reposar a Santa Maria Maggiore.
- Ja sé el que vaig dir i ja sé què
pensa el papa. Però vull viure els dies que em queden amb
la seguretat que serà complida la meua voluntat. Prometeu-m'ho.
- Us ho promet; us ho promet.
- Potser us resulte incomprensible, amic meu, però
fa massa temps que falte de Florència. Tinc enyorança
de l'accent de les seues gents, de l'olor de les terres, del soroll
de les seues campanes. Vaig eixir cap a Roma quan a penes tenia vint
anys, fugint de la foguera que havia encès Savonarola i des
d'aquell moment he viscut més temps allunyat d'ella que no pas
allí. Primer, vaig combinar estades a Florència amb
períodes llargs a Roma. Però, fa trenta anys que vaig
establir-me ací i des d'aleshores he gaudit escassament de la
meua pàtria. Es cert que he anat quan m'han necessitat, però
ara sóc jo qui la necessite a ella.
- No us preocupeu. Lionardo i jo ho arreglarem tot.
Però no pensem en això ara.
- Tens raó. Encara ens queden moltes coses a
fer. Fa temps, en una carta que li vaig remetre a Giorgio Vasari
li demanava a Déu que em conservés la vida molts anys.
Fou al poc de fer-me càrrec de San Pietro. Era tan gran el
nombre de voltors que empaitaven l'obra que tenia por de morir-me i deixar
el camí expedit a les seues picotejades. Ha passat molt de temps
i encara veig massa voltors volant en cercle sobre les obres.
- Ja sabeu de la providència del papa. A més,
teniu amics a Roma que impedirien qualsevol canvi en el projecte.
- Conec la voluntat del papa, però també
conec de la volubilitat dels sers humans. El papa és vell
i està malalt. No podem preveure les inquietuds del seu successor.
La basílica només estarà segura quan ja no reste
cap pedra per posar. Cal que parles amb Daniele da Volterra. Ell coneix
bé el cardenal Ferratino. Aquest, com sabeu, és un dels
presidents de la diputació que supervisa la construcció
de la catedral. Vull que propose Pier Luigi com a successor del dissortat
Cesare. Potser Ferratino s'opose a causa de l'extrema joventut d'aquell.
Aleshores, hauràs de convèncer el mateix Daniele perquè
se'n faja càrrec. Li dius que ja sé que està molt
ocupat amb els compromisos que ha adquirit, però que és
vital la seua col·laboració. Que no es preocupe que, en
realitat, serà Pier Luigi qui faja les funcions. Es un jove molt
apte i confie plenament en ell. Dis-li també que és urgent
que parle amb el cardenal.
- Voleu que vaja de seguida?
- Sí, Tommaso, aneu. A hores d'ara, la plèiade
de conspiradors que li fan costat a Bigio ja deu haver acudit a
totes les seues influències per aconseguir el nomenament
d'aquest.
Michelangelo resseguí amb la mirada les petjades
de Tommaso en direcció a la porta. Després, tornà
a agafar l'escalpel i colpejà durament el bloc de pedra,
del qual saltaren, com estels, espurnes blanques de marbre.
|
L'acció
s'inicia a Roma, l'any 1563, quan Cesare da Castel, mestre d'obres
de la catedral de San Pietro y home de confiança d'un ja vell
Michelangelo Buonarroti, és assassinat en circumstàncies
estranyes. Aquest és el punt de partida d'una trama plena d'intrigues
i d'ambicions en la qual es veuran involucrats el mateix Michelangelo,
el seu amic més íntim (el noble romà Tommaso
di Cavalieri), un assassí amb un estrany senyal a la mà,
la prostituta amb la qual conviu, un alt funcionari vaticà que
manté amors clandestins amb una noble toledana, un cardenal astut,
un arquitecte sense escrúpols i fins i tot el mateix papa Pius
IV. I tot, per uns documents
secrets que corren de mà en mà. Uns documents que poden
posar en perill els acords finals del Concili de Trento.
-Tot i ser una novel-la de base històrica,
sou molt detallista. D'un realisme fotogràfic, a vegades.
Vàreu reflexionar gaire sobre la qüestió abans
de jugar aquesta carta estilística?