Manel Alonso i Català, Mediterráneo, 22 de setembre de 2002

La memòria

Sota el títol La memòria del vent, Brosquil Edicions acaba de reeditar les dues primeres novel·les breus de Vicent Usó i Mezquita (Vila-real, 1963): La cançó de la terra estimada i I en els arbres i en el vent. Es dóna la coincidència que totes dues van aconseguir el Premi de Vila-real en els lliuraments de 1992 i 1995, respectivament, i la seua aparició dins de les publicacions municipals. La consolidació d’Usó dins del panorama de la nova i prometedora narrativa valenciana, després d’haver obtingut els prestigiosos premis Ulisses 2000 i Fiter i Rossel 2001 i la publicació de les novel·les La taverna del cau de la lluna i L’herència del vent del sud, feia necessària la revisió i recuperació de les seues primeres obres, difícils de trobar per a un lector interessat en la trajectòria del de Vila-real. Les dues narracions, a pesar del seu tret iniciàtic, deixen entreveure bona part dels elements que caracteritzen l’obra d’Usó, així com alguns dels temes que posteriorment ha anat desenvolupant: la memòria, la guerra civil i la postguerra. Al mateix temps ha sabut recrear un espai físic bastant concret: Vila-real i la Plana.

La memòria com a motiu literari unix les dues novel·les i crea un territori compartit que dóna credibilitat al volum. La memòria o el desig de memòria, com diria el poeta Ramon Guillem, perquè d’això es tracta, de mantindre viva la memòria d’un temps que ens diu qui hem estat i ens assabenta de qui som i on ens cal adreçar-nos.

En La cançó de la terra estimada Usó, més que alçar acta notarial d’un temps, que ho fa, reflexiona sobre el retorn a la contrada que un dia ens va veure nàixer i créixer, un paisatge que hem anat convertint en una pàtria amb la mesura exacta del nostre cor, una pàtria irremeiablement perduda i que al llarg del temps ens va generant sentiments d’enyorança. Aquesta sensació s’aguditza més encara en el cas de l’emigrant o de l’exiliat, el retorn dels quals es convertix en un impossible, ja que, com el mateix autor afirma, mai no es torna al lloc d’on es va partir.

La guerra civil espanyola i la seua postguerra, un tema tractat d’una manera crua i brillant en L’herència del vent del sud, foren una castració sagnant per a la societat d’aquest país, el seu pas va crear un paisatge diferent, oposat al que va provocar l’esclat democràtic i de llibertat que va suposar la Segona República. Aquest nou paisatge de silencis forçats, resignació, oblits, odis i venjances covades llargament obri un temps de quaresma que dóna pas a una societat sense veus, la qual es refugia en les aparences i en els racons de l’amnèsia col·lectiva.

La venjança, que ha mogut el retorn del protagonista de l’obra, diuen que cal deixar-la sempre refredar en el plat, per a posteriorment servir-la en taula. Però el ben cert és que freda perd tot el sentit, el pas del temps també és el seu enemic, com de quasi tot.

En I en els arbres i en el vent, Usó escriu sobre el trencament que hi ha hagut en una societat com la de Vila-real i la majoria dels pobles de la Plana com a conseqüència del pas d’un món agrícola a un altre eminentment industrial, i fixant-se en les fissures obertes per aquest terratrèmol veu com es va escolant tota una manera d’entendre la vida que forma part (o potser ha format bona part) del nostre patrimoni cultural i que abasta tot l’ample ventall de la vida quotidiana, des de la metamorfosi del paisatge i el canvi d’usos i costums fins al mateix llenguatge.

Vicent Usó ens planteja el record com un exercici on dues generacions, avi i nét, cada una a un costat de l’abisme, inicien un petit viatge per a retrobar un món i un temps destinats a l’oblit i que ell ens recupera.

Jordi Seriols Pla. Exàgono, núm 25, abril-juny 1996.

"La trama és senzilla: el narrador acompanya el seu avi a veure les seues finques un dissabte al matí, i recorda impressions viscudes quan era més jove. No obstant aqueixa senzillesa argumental, la novel·la està impregnada d'un estil madur, força descriptiu però gens pesat, i amb un vocabulari molt ric que ajudarà els joves lectors a descobrir el parlar popular dels nostres llauradors."

"Vicent Usó ha fet una lloable recuperació d'aquell vocabulari agrícola que està desapareixent al temps que desapareixen els llauradors de veritat. Noms d'eines, parts de la finca, canalitzacions, malalties dels arbres, topònims del nostre terme, apareixen amb naturalitat en la narració."

"Però encara hi ha més, una prosa que s'acosta a la prosa poètica omple les cinquanta-cinc pàgines del llibre i ens invita a escoltar el suau soroll del vent quan passa a través del brancam dels tarongers."

"No hi ha dubte que sentirem parlar de Vicent Usó en un temps no molt llunyà com un dels grans escriptors valencians."

Batiste Carceller. Castellón Diario, 4 d'abril de 1993.

"La cançó de la terra estimada és ficció, és un somni d'autor, és una història inventada, creada i feta vida sobre el paper, però és també una història que pot ser veritat i en el fons ho és."

"Reflecteix, sense cap mena de dubtes i amb tota cruesa, fragments d'unes històries, d'unes persones que podien haver sigut felices i a les quals la guerra els negà la felicitat i els donà tota mena de disgusts."

"La línia argumental és molt digna de destacar. La plasmació literària assoleix fites molt elevades i els retrats psicològics dels personatges estan dibuixats amb mà de mestre."

Sant Gil

Des de l'estret camí que agermanava la Senda dels Pescadors amb el maset que acabàvem de visitar, la sènia de Sant Gil era només una torreta menuda i blanca, amb ulls de vidre i cresteria d'obra en els angles, que emergia d'un cos verd de pins i de figueres, un vestit vegetal que protegia de les mirades indiscretes la pell terrosa, aspra, fargada de pedra grossa, d'arena i d'aigua, dels seus murs, assaonada per les llargues matinades de fràgil rosada i les nits d'aiguatges delerosos dels estels repenjats per damunt de les figueres; una estructura que coronaven fileres de teules morisques cansades d'exposicions inacabables a la solana de l'estiu i al plovisqueig tímid de l'hivern. Des de lluny, la sènia era només aquest menut rostre blanc que emergia de la confusa massa verda del fullam, uns perfils que, a mesura que el cotxe anava apropant-se, anaven adquirint una delimitació més precisa, fins que ja podíem distingir perfectament el blanc orgullós de la torreta, la teulada fosca, els verds diferents dels pins i les figueres. La resta, l'entrellat íntim de l'edifici, quedava sepultat sota la closca verda del figuerar i la pinada i calia esbrinar-lo des de dins, com si la massa arbòria hagués rebut la missió de confondre les mirades i allunyar els ulls encuriosits que pogueren covar qui sap quins anhels estranys.

Ajaguts enmig de la mar plana dels tarongerars, el cossos d'animals mitològics de les sènies havien dominat des de les acaballes del segle passat el paisatge rural de la Vila. Ara, però, encara que la seua presència majestuosa encara imposava respecte, la proliferació de masets pertot arreu havia camuflat d'alguna manera la seua presència i tot el terme havia esdevingut una mena de sabana superpoblada de protuberàncies de teules marrons. Tanmateix, des de dalt dels ponts que saltaven l'autopista encara era possible endevinar on jeia cadascuna d'elles. Si més no, les torretes mitjançant les quals rebien la seua alimentació elèctrica es convertien en els signes identificatius que les feia còmplices, a totes elles, d'una mateixa tipologia.

Malgrat aquesta unitat estètica, la torreta que véiem i l'edifici que teníem davant eren la Torreta i la Sènia, l'única torreta i l'única sènia del món que em mereixien aquesta particularització. Vaig apropar lentament el cotxe a una vora del camí i el vaig detenir just al costat de l'entrada. La mateixa tanca de baladre d'aquells estius de la infantesa, potser ara una mica més esporgada, envoltava el seu contorn per la part de la Senda dels Pescadors. Pels altres costats, el límit l'assenyalaven un ribàs de pedres rugoses arreglades per mans expertes amb una paciència infinita i el reguer que canalitzava l'aigua del pou cap als horts situats més al sud.

Mai havia entés la raó d'aquest nom tan estrany per a un camí rural com aquest, encara que tampoc mai m'havia preocupat per esbrinar-la. La Senda dels Pescadors era, si més no, un topònim estrany per a un camí essencialment agrícola. De nen, però, lluny de plantejar-me qüestions com aquesta, preferia imaginar els pescadors carregats de cistelles, de xarxes, de salobres, recorrent de bon matí aquest camí de corbes dolces i davallada discreta. Els veia discórrer en grups, envoltats d'una boirina llegendària, impulsats per un vent antic i trist. Entonaven cançons melangioses de lletres imprecises, però que sonaven a les meues oïdes com uns laments amargs, càntics d'una tristor infinita, modulats per rostres afilats i ulls capbussats en terra, sempre camí avall, a la recerca de la mar fugissera. La realitat, tanmateix, era que, per aquesta senda de nom tan mariner només passaven llauradors de bronzejat involuntari amb la mirada fixa en l'horitzó, que cavalcaven velles màquines de raure que emetien un so estrident i fastigós; també sovintejava el camí alguna colla d'arruixadors amb motor i camises de colors indefinibles; i un ramat d'ovelles, amb quasi tants cascavells com animals, que despertava la nostra expectació cada vegada que, en la llunyania, les nostres oïdes joves endevinaven la seua presència. I açò, quan el camí seguia el seu decurs natural fins el poble perquè després, l'autopista erigí un mur de velocitat i enrenou que li escurçà la jugular a la senda, i ja ni llauradors, ni arruixadors ni cap ramat s'endinsava pel seu asfalt empolsimat de no trepitjar-lo ningú.

Aleshores, la sènia es convertí en un paradís de silenci absolut, a penes a dos quilòmetres de la civilització. Encara enyore aquells matins de sol ataronjat i baix, de brisa refredant i pardalets, molts pardalets, omplint el silenci, un silenci fresc de matinades de despertar suau, amb el rerafons dels seus càntics primitius.

L'avi va treure's la petaca de cuir amarronit i el paquet roig i daurat del paper de fumar. Amb delicadesa va estendre un full finíssim, quasi transparent, sobre la palma oberta de la mà i va dipositar damunt un muntonet de picadura. Amb un dit expert va repartir el tabac en un cavalló minúscul però uniforme. Després, pessigà les vores amb el polze i l'índex de cada mà i enrotllà el polsim amb el seu embolcall de paper, plegà els marges en un doblec escàs i es passà el cilindre per la llengua per humitejar la vora apegalosa del paper. Finalment, passà el dit pel dors de la franja humida i pressionà amb un gest ràpid fins aconseguir una adherència correcta. Una vegada composat el cigarret, li donà dos cops sobre un dels extrems per atapeir el contingut, el diposità sobre el llavi inferior i li calà foc amb un llumí blanc amb un rètol verd de publicitat imprès a un lateral. Aspirà i espirà amb força vàries vegades fins que el cap del cigarret adquirí la lluentor enrogida de la brasa. Aleshores, expel.lí una nuvolada de fum agrisat i s'encaminà cap endins.

- Entrem?

La sènia conservava pràcticament idèntica l'estructura que jo havia conegut, encara que el pas del temps havia anat sembrant, ací i allà, detalls insignificants que discordaven, però, dels meus records. El solar era un quadrat quasi perfecte. La massa cúbica de l'edifici s'enlairava ben a prop de l'angle nord-oest, de manera que deixava davant la porta principal una mena de replaça molt ampla, en la qual creixien les enormes figueres que ens acollien sota la seua ombra fresca els dies d'ambient més xafogós. Per tota l'explanada, en estiu, hom podia veure l'empremta apegalosa, desfeta per l'impacte, dels projectils dels seus fruits, que es deixaven caure a cada sacseig del vent. Quan hi estiuejàvem, cada matí, l'avi agranava les restes escampades arreu el solar i, amb una mànega d'aigua, humitejava la superfície per estalviar-nos la pols.

A la dreta, entre l'edifici i el camí, s'alineaven dos pins i una nouera, aquesta més menuda i quasi insignificant al costat de la majestuositat dels seus companys. Tots tres estaven inserits en una mena de cilindre de formigó, a manera de banc corregut, que cobria el seu tronc fins tres quarts de metre d'alçada. Entre el pi del mig i la nouera hi havia un buit que havia estat ocupat per un munt de terra procedent de les entranyes del pou, que, en els meus jocs, jo convertia en una conca hidrogràfica tan complexa com la meua imaginació em permetia.

La sènia tenia dues portes. La principal, resguardada per un parral d'on repenjava una soca recargolada de raïm negre, estava encara pintada d'un blau cel una mica ja deteriorat i s'abocava a l'explanada. L'altra, pintada també amb el mateix blau, s'encarava directament al camí i era més ampla i més alta, tant, que estava dividida en dues fulles, segurament perquè, en algun temps, la seua amplària serviria per deixar passar qui sap si un carro o alguna màquina la utilitat de la qual jo desconeixia.

No hi havia ningú a Sant Gil. Des de l'interior de la sènia una remor monòtona i fonda suggeria que el pou estava en funcionament. L'avi havia sigut maquinista de la sènia durant molts anys, tota la vida. Abans havia exercit com a regador, quan ser-ho implicava passar-se les nits en vetlla, sota un taronger, mentre el goleró anava embevent la terra al seu pas, sempre delerós del camí més curt, fins arribar al bassal. Calia calcular bé el temps i conèixer l'hort, cada hort, per regar-lo amb suficiència i, tanmateix, no malbaratar el líquid preciós. Malgrat tot, alguna vegada el toll vessava per darrere dels marges i acabava inundant el camí o la finca veïnes. Però, més freqüentment, els engolidors en què es convertien els caus practicats pels ratolins, pels talps o pels eriçons filtraven l'aigua i la guiaven per galeries subterrànies fins a destinacions sempre incertes. Aleshores, l'avi s'havia de descalçar i cercar entre la terra farta d'aigua, el forat traïdor. Altres vegades, calia fer un estiràs que reconduís l'aigua o donar-li pas a aquesta d'un tauló al veí per impedir un embassament excessiu. L'avi sempre es queixava d'aquests passejos per dins la terra molla, amb el toll per dalt dels turmells, que, contava, eren l'origen dels dolors, escassos però massa freqüents, que el perseguien els darrers anys.

- Tanta humitat no podia ser bona per la salut, fill, assegurava amb el seu conformisme somrient.

Quan el maquinista titular va jubilar-se, l'avi deixà de vetllar assegut a la vora del reguer, penjà la lligona i es dedicà a moure i aturar els motors del pou, segons el ritual establert. Havia de donar primer allò que ell anomenava la força. Una vegada electrificat el circuit, l'avi se situava davant un plafó d'on emergien unes palanques de color negre, que havia de moure parant esment a les respostes del motor. Quan baixava definitivament la palanca principal, l'aigua començava a pujar pel tub que s'endinsava vertical cap a les profunditats abissals dels corrents subterranis. Uns segons després, brollava freda i impulsiva des de la boca negra del tub a una bassa elevada situada a l'interior del casalici. Des d'allí, per una boca menuda, s'encarrilava pel reguer a la recerca de les arrels sedegoses dels arbres. Després, l'avi es convertia en una mena de sentinella a l'aguait que tot funcionés normalment. El transcórrer de les hores es ralentia desesperadament i calia matar el temps i la solitud amb remeis eficaços. L'avi llegia i rellegia novel.letes menudes escrites en sèrie des de les línies atapeïdes de les quals pistolers de mirada frunzida i dits lleugeríssims assassinaven lladres de ramat i bandolers despietats i seduïen irremeiablement la xica. D'aquelles tapes de colors plenes de xiques que insinuaven cuixes llarguíssimes, vaquers amb barba de sis dies, cavalls salvatges i soldats d'uniforme blau, es va fornir abundosament el meu vocabulari de manera que, de ben jove, poblats com El Paso o San Antonio, territoris com Iowa, Oklahoma o Texas, eren gairebé tan familiars com les ciutats que ens circumdaven. Aquelles novel.letes toquejades que, una vegada llegides, l'avi canviava al quiosc per unes altres tan grapejades com les primeres, eren terreny vedat als meus afanys encuriosits, de manera que m'havia de conformar a mirar les tapes de reüll i fullejar-les, furtiu, abans que ningú no em veiés. En aquell temps, les meues lectures es limitaven a velles historietes del sheriff King repassades centenars de vegades en les migdiades d'obligatori compliment de cada estiu. Uns anys després, quan ja l'edat havia relaxat la prohibició, vaig comprar unes quantes d'aquestes menudes obres. Aleshores, la meua curiositat va esdevenir decepció i mai més vaig agafar una novel.leta d'aquestes.

L'avi va ser el darrer maquinista del pou de Sant Gil. Quan ell va jubilar-se, ningú no el va substituir. Els temps anaven canviant i l'automatització va deixar la sènia, com ara, solitària, sense el seu únic guardià. Els llauradors dels horts de les rodalies ja no podrien fer un cigarret amb la seguretat de ser convidats a un bon got d'aiguardent fresquet, que l'avi oferia sempre als visitants; ja no podrien cercar uns minuts de conversa enmig del silenci pesat del camp. Jubilat l'avi, l'única companyia que tindrien seria aquest enrenou cadenciós del motor que nosaltres escoltàvem ara.

Fins la jubilació de l'avi, quan l'escola tancava les portes, fugíem del calor de la ciutat camí de la sènia. Allí passàvem els estius i d'allí tinc alguns dels records més entranyables de la meua vida: els jocs damunt la muntanyeta d'arena que l'avi ens preparava abans de l'estiu, l'olor de la terra acabada de raure, l'alegria d'esperar al peu del reguer el pas impetuós del goleró, els passejos en bicicleta per dins del recinte espaiós de la sènia, les excursions a llocs veïns que em semblaven tan perilloses com remuntar l'Amaçones fins Manaus, les curses que l'avi sempre em guanyava,...

Vam fer una volta per la sènia deserta. L'avi es quedà un moment escorcollant la façana, l'aixeta a la qual acudien els llauradors dels voltants per apaivagar una mica la set que els acuitava els matins d'estiu, el parral, les figueres, tot s'ho mirà callat, amb ulls de nostàlgia i un sospir ple de fum del cigarret a la boca. Finalment, féu una última xuclada al disminuït cilindre i clavà en mi la seua mirada d'enyor.

- Ens fem vells, fill, ens fem vells.

La Senda dels Pescadors estava, com sempre, deserta. Vam iniciar un passeig com aquells que tantes vegades havíem fet, camí avall. Quan ja havíem sobrepassat els tres ametllers que constituïen, tres-cents metres més avall del recinte del pou de reg, el límit natural dels nostres passejos, el sol havia esdevingut una circumferència massissa de color ataronjat i llum tolerable als ulls. Tots dos ens vam quedar quiets, amb els ulls fixos en la serralada blava de l'Espadà. A poc a poc, per la vora del cos massís de la sènia de Sant Carles, el sol va davallar lleuger entre nuvolots pesats de caire metàl.lic fins penetrar la gola fonda de les muntanyes.