un fragment
Amb certa freqüència, els somriures oculten
paraules que no ens atrevim a pronunciar. Però, amb tot,
és difícil evitar que conserven, intacta, la mateixa
càrrega semàntica, o encara una major, que els mots
que ja mai no adquiriran la consistència del so. Aquella vesprada
que el vaig conèixer, Màrius em va rebre amb un somriure
força eloqüent. Tant, si més no, com les paraules
que ocultava. O com aquelles, nombroses, que m’havia d’adreçar
un instant després. S’expressava bé, aquell reu jove de
qui m’havien encarregat la defensa, però encara somreia millor.
De primer, quan Màrius començà
a descriure’m les circumstàncies del seu naixement no vaig
poder defugir el desfici i la incomoditat que em produïa haver
de contemplar aquell joc d'exhibicionisme, innecessari i provocador
als meus ulls d'aleshores, que el jove reclús realitzava de
la manera més impúdica i natural. Com la ballarina que
va despullant lentament, amb pertorbadora calma, els racons més
secrets del cos a les pupil·les brillants de deler d'uns clients
que amaguen el seu desig inconfés en la foscor més impune,
Màrius anà mostrant-me les corbes més recòndites
d'aquella pedregosa anatomia de renúncies que constituïen
el morter on s'acoblava la història recent de la seua família.
Així fou que vaig conèixer la història de Margarida,
la mare que mai no li adreçà una paraula; la de Fina,
l’àvia a qui mai no havia sabut com estimar; la de l’avi Antonio;
la de Màrius mateix, que no era sinó conseqüència,
segons afirmava, de totes les altres. I a mesura que vaig anar aprofundint
en la coneixença dels entramats que configuraven la personalitat
del jove, vaig tenir ocasió suficient d'adonar-me que, en
realitat, cada vegada que encetava l'antiga contalla, Màrius
s'alliberava una mica més del seu pes desmesurat. Aleshores,
assabentada del caràcter terapèutic de cada narració,
vaig proposar-me d'escoltar-lo en silenci, sense gosar d'interrompre
uns passos que jo sabia que l'anaven apropant lentament cap a una
llum que ell no era capaç de discernir enmig de la tèrbola
bromassa que li engarjolava els pensaments, però a la qual, jo
ho veia clarament, s'acostava una mica més amb cada frase que
li sorgia dels llavis.
En realitat, no era per escoltar la història
de la seua vida, tan curta i tan intensa alhora, que jo anava a
veure'l, sinó per informar-me de primera mà de tots
els detalls que concernien al cas. Ben aviat, però, vaig captar
que, sense oblidar-me del compromís professional, a aquell
adolescent d'ossada fràgil i mirada trista li farien més
bé unes oïdes predisposades a escoltar-li les cabòries
que no pas un excés de zel professional, segurament mal entès.
En aquella habitació freda del mòdul dos, amb els colzes
clavats en la superfície malparada d'una taula grisa i usada
que fèiem servir d'improvisat escriptori, confosos entre la
fumassola espessa que alimentaven les nostres cigarretes sempre incandescents,
vaig anar coneixent els ingredients que assaonaven, segons les seues
conviccions, el determinisme fatal que l'havia perseguit sempre. I he
de confessar que els millors moments, aquells que he retingut a la memòria
amb caràcters inalterables, no foren ni de bon tros els que passàrem
parlant del cas, del qual, d'altra banda, Màrius desviava sempre
l'atenció per embolicar-me tot just en altres històries
que jo, embadalida i desarmada alhora, escoltava fluir entre el fum
de les volutes perfectes que modelava amb una expectoració precisa
i seca que mai vaig aconseguir imitar.
Màrius anava reconstruint, en cada sessió,
el confús trencaclosques de la seua vida, no sé si
impel·lit per la necessitat d'explicar-se a si mateix l'ingent
cúmul de detalls que se li presentaven encara amb intricades
cal·ligrafies. Era com si s'hagués embolicat entre
els nusos de la seua pròpia vida i necessités guanyar-ne
distància i conquerir la perspectiva suficient per obtenir-ne
una visió de conjunt a partir de la qual posar cada peça
al lloc més adient. Les primeres sessions acabaren invariablement
amb un regust agredolç. D'una banda, em sentia gratificada per
la confiança que em demostrava Màrius i m'afalagava la
sensació d'estar contribuint a conjurar els fantasmes que li immobilitzaven
l’ànim. Però, quan abandonava la presó, la por
m'envaïa i sentia que havia perdut la vesprada i em turmentava
la idea de no tenir temps suficient per a preparar de manera adequada
aquell cas. Aleshores, em pesava la responsabilitat i els remordiments
creixien i creixien fins dominar el camp. Però, malgrat la
recança, en cada nova oportunitat, la cadència suau de
la seua veu de mel tornava invariablement a narcotitzar-me i a camuflar,
sota els efluvis màgics que desprenia, el pas d'un temps que,
al seu costat, fluïa agradívol i, en canvi, lluny de la
seua presència, semblava precipitar-se en una tempesta de cabòries.
Els dies passaren per fi, com era previsible tot i
els encanteris que Màrius assajava cada dia, i la proximitat
ja insalvable de la vista m'obligà a centrar definitivament
la seua atenció en l'aparellament d'una línia de defensa
que resultés, si més no, convincent. Era difícil,
tanmateix. La policia havia detingut Màrius en l'instant mateix
de proporcionar-li una dosi d'heroïna a un ionqui. L'evidència
de les proves, les confessions dels dos detinguts a penes ingressats
en la comissaria i la seua reconeguda condició de drogoaddictes,
eren material suficient per a bastir sense dificultats l'estructura d'una
acusació irrefutable. Per si faltava res, Màrius, lluny
de facilitar les coses, intentava en cada ocasió diluir-me les
preguntes en la mar de la seua retòrica fascinant. Cada dia
que passava, havia de pressionar-lo més i amb major urgència,
acuitada ja pels nervis que em provocava un termini cada vegada més
curt. A la fi, potser cansat d'eludir les meues temptatives d'advocada
inexperta, va sentenciar:
- Què vols que et conteste si no sé la
resposta?
Feia prop de mes i mig que l'havia sorprès
un inspector de policia quan, al recer dels lavabos pringosos d'un
antre de mala fama, proveïa un amic d'heroïna suficient
per a apaivagar la necessitat que el desfeia. L'acusaren de traficar
amb droga, però li proposaren un pacte: si delatava l'esglaó
superior de la cadena, si estava disposat a col·laborar en
la detenció del personatge que fornia d'heroïna els
ionquis de la Vila i s'enriquia, li remarcaven, amb aquell comerç
mortífer que anava rosegant-los les vides, quedaria lliure.
Màrius es negà, al·ludint amb sorna a problemes
de memòria. L'inspector, segons em referí Màrius
amb el somriure distant que solia utilitzar quan narrava assumptes
tan pròxims, es cobrà generosament la gosadia del detingut,
incorregiblement irònic, però el xicot suportà
la pluja de cops sense que la voluntat se li desviés un mil·límetre
del camí que havia previst. El féu despullar-se,
l’inspector, i començà per riure’s del seu aspecte.
- Has de ser marieta, estic segur, amb aquesta pinta
de cabaretera que tens, fill de puta. Vinga, digues el nom que vull
sentir si no vols que et fota l’arma reglamentària pel cul.
Ara que potser t’agradaria...
Màrius callà, les mans cobrint a penes
el sexe, com si fossen cap protecció, dues mans simplement,
i els ulls a terra. L’inspector passejava la cambra amunt i avall.
Duia el cap cot, la mirada dipositada en un lloc indefinit, i amb
la mà dreta es fregava el mentó com si d’aquell massatge
hagués d’extraure la substància necessària per
aparellar les preguntes. De tant en tant, l’ataüllava amb l’esguard
irat de qui comença a pensar que ha fracassat i no acaba d’entendre
com és possible. Fumava, una cigarreta darrere de l’altra, sense
aturall. Com si el fum li fos tan indispensable a l’interrogatori com
les paraules. Com la violència. I potser fos cert, perquè
n’arribaria a apagar uns quants sobre la pell verge de Màrius,
més tard. De tant en tant, s’aturava, abandonava les fregues i
clavava el fibló d’una ullada presonera de dues celles arrupides
en l’esquívol llambrec del presoner i, amb el to peculiar de la
impaciència, l’instava a confessar-li el nom del camell. Cada vegada
la veu li sorgia amb menor convicció i amb més enuig.
Màrius tremolava de fred i d’horror i els rostres desconeguts
dels rebesavis afusellats se li apareixien com una premonició.
Mai no els havia conegut i, tanmateix, n’endevinava els trets amb una
lucidesa terrible. Callava, però, obstinadament. L’inspector
digué prou:
- Mira, a mi no em toreja cap xulet ploramiques. O
em dius ara mateix la filiació completa del fill de puta que
s’està enriquint a costa de quatre subnormals com tu o te’n
penediràs d’haver nascut. Encara no em coneixes. Encara no em
coneixes, fill de puta. Encara no saps qui és l’inspector González.
L’inspector es plantà davant de Màrius,
les mans sobre el naixement dels malucs, i esperà uns
segons, tot i que les arrugues del front hi escrivien que hauria de
traure-li el nom per la força. L’agafà pels braços
i l’emmanillà a una cadira metàl·lica, l’única
de la cambra. Màrius, en un gest reflex, ajuntà les
cames per protegir-se el sexe. No hi havia protecció possible.
L’inspector tragué uns guants de la butxaca i s’hi cobrí
meticulosament les mans, estirant de la goma per evitar-ne els plecs
innecessaris. Li agafà els testicles amb la mà amb què,
instants abans, es fregava la barbeta i li’ls oprimí poderosament.
Dolorosament. Un mig somriure li tallava la cara com un averany funest.
El crit de Màrius no ultrapassà els límits d’aquella
estança tan ben insonoritzada. Pensà quants s’haurien
deixat la pell emmanillats en aquella cadira. Quants s’haurien fet
a sobre allí mateix. Li féu burla del membre, l’inspector.
I s’abaixà els pantalons i li mostrà la fava per confirmar-li
que el de Màrius era un piu de marieta.
- T’agradaria llepar-me’l, no és cert? N’esteu
acostumats, els ionquis. Quants n’has xuclat, de pius, malparit?
Li pixà la cara, l’inspector. I el comminà
de nou a parlar. Res, però, no alterà el silenci.
Màrius perdé el compte dels cops. Cada tanda, l’inspector
s’aturava i li demanava el nom. Màrius callava. I torna a començar.
De tant en tant, l’inspector li dirigia un puntelló als ous.
O bé li prenia el piu entre els dits i li l’oprimia o tirava
d’ell sense pietat. O encenia una altra cigarreta, hi feia dues xuclades
i l’apagava a l’esquena, al ventre, als ous de Màrius. I Màrius
es recargolava sobre si mateix i udolava de dolor i de fàstic.
Al llarg de l'interrogatori, perbocà abundosament, sobre les cames
ja pixades d’horror, i plorà llàgrimes tan fondes que mai
n’hauria suposat l’existència, però el seu silenci fou
més ferm, més suïcida, que les forces i la paciència
de l'interrogador. A la fi, quan dos policies arrossegaven el seu cos
maltractat cap a la cel·la, escoltà la veu cansada de
l'inspector.
- Te'n penediràs, malparit, te'n penediràs.
- Estic convençut, inspector, sentencià
amb els vestigis de veu que havien subsistit a la pallissa. No
l’escoltà ningú.
A aquest primer, li seguiren dos interrogatoris més,
però Màrius mai no tornà a contemplar el
rostre enfurismat d'aquell inspector que tan poc apreciava les
ironies. En canvi, un policia jove de tracte exquisit i posat de
venedor d'assegurances, temptejà estratègies diverses
per vèncer l'entossudiment del xicot. Mai no tornaren a utilitzar
la violència: ja ho havien fet amb llarguesa; ben al contrari,
li formularen promeses de llibertat si col·laborava i li prometeren
protecció si, casualment, algun implicat arribava a conèixer
la seua delació; desesperats, li pintaren amb tonalitats força
obscures l’avenir que li esperava si era condemnat, com tot, s'esforçaven
a remarcar-li a cada moment, indicava. Li feren esment del presidi,
de les màfies que hi suren i de les vexacions que hi organitzen
per rebre, amb els honors que mereixen, als presoners novençans.
Cap raonament, però, no aconseguí minvar-li l’absurda
determinació. No pensava confessar qui li havia proporcionat
l'heroïna que ell intentava col·locar aquella funesta nit
que l'atraparen.
Jo mateixa li havia de ponderar, en cada conversa,
les benvolences de la col·laboració, convençuda
com estava de la feblesa de qualsevol alternativa de defensa que
no passés per un pacte amb la policia. Però ell s'enutjava
sempre que li ho suggeria i em preguntava si no el creia innocent.
Mai li vaig contestar aquesta pregunta, però estic segura que
Màrius sabia perfectament que la resposta era no. En efecte,
no el creia innocent i només jo sé com d'onerosa m'ha
resultat aquesta incredulitat. Màrius intentà convèncer-me
que la dosi que li passava a aquell pobre infeliç en el moment
de la irrupció de l'inspector l'havia comprada uns instants
abans per al seu consum, però la tesi era tan feble que no hagués
resistit la primera embranzida del més inexpert dels fiscals.
Quan el detingueren, Màrius feia més
d'un any que era addicte a l'heroïna. La provà per
primer cop qualsevol d'aquelles vesprades interminables en què
ell i alguns amics passejaven el desfici pels bars de la Vila. En
realitat, no sabia molt bé en quin moment concret va començar
a foradar-se els braços de manera contínua. Només
recordava que aquella sensació que li recorria les venes li
era cada vegada més necessària. Reconeixia que de vegades
havia de furtar-li diners a l'àvia per poder proveir-se del
polsim desitjat. Però mai admeté haver comès cap
robatori. Ben aviat s'adonà que aquell tren en què s'havia
embarcat anava conduint-lo lentament cap a una destrucció certa
i, aleshores, intentà posar-ne remei. El fracàs fou el corol·lari
frustrant de les primeres temptatives, fins que, amb les calors incipients
d'aquell any infaust, ingressà, de la mà d'un captaire
a qui anomenaven el Burilla, en un centre de rehabilitació de
toxicòmans. Mai no gosà de contar-me els primers dies
que hi passà. Segons deia, només el record de la llarga
travessia de la desintoxicació, que recorregué acompanyat
d'aquell rodamón de nom còmic a qui aleshores jo no
coneixia, encara li glaçava l'ànim. L'únic que
deia era que mai li agrairia prou al Burilla els moments que passà
al seu costat, el seu coratge per a ajudar-lo a sobreviure a aquell
infern que es negava, ell precisament, tan amant de contar històries,
a descriure. Passà més de dos mesos a un mas muntanyenc
de no sabia quin poble, acollit per una institució benèfica
i sense que l'àvia intuís la veritat, resignada ja a
patir en silenci les llargues absències de Màrius. Tanmateix,
confiava excessivament en les seues possibilitats de supervivència
i, per les acaballes de setembre, decidí tornar a la Vila. Amb
el retrobament del món del qual havia fugit, topà de nou
amb el polsim nefast. I estigué a punt de sucumbir novament.
Comprà altra vegada heroïna convençut que havia
superat la dependència i podia decidir lliurement si li abellia
o no. Anava a injectar-se-la quan trobà Juli, un amic d'infantesa
que li havia venut la voluntat al cavall assassí a penes complerts
els quinze anys. Arrossegava un mono infinit, però estava content,
si aquell estat de desesperació optimista admetia el qualificatiu
de content, perquè havia reunit els diners necessaris per comprar
una dosi. La visió desfeta en calfreds de l'amic convencé
Màrius de tornar al centre d'on havia fugit. Però no podia
abandonar-lo en aquell estat, així que decidí regalar-li
l'heroïna i, tot i que sabia que amb aquell gest no li solucionava
el problema real, almenys li alleujava momentàniament l’ànsia.
Aleshores, l'acompanyà als lavabos i, justament quan li passava
l'heroïna que havia comprat, irrompé la policia.
Aquesta història, a la que Màrius qualificava
pomposament de coartada, potser fos certa, però tenia un
defecte fonamental: resultava increïble si s’aguantava només
en el seu testimoni. Cap jutge es deixaria seduir per la narració
d'un ionqui que havia fugit d'un centre de rehabilitació per
a acabar exercint la caritat amb un company desesperat. Sonava a
novel·la rosa i cap jutge no estaria disposat a empassar-se tanta
literatura. Potser el xicot confiés a guanyar-se l'afecte del
magistrat amb la fetilleria innegable d’aquells ulls captivadors, però
jo, tot i ser una advocada inexperta, sabia que la lògica aclaparadora
dels fets era un mur insalvable fins i tot per a la seua mirada bruixa.
A Màrius, l'havien sorprès en ple intercanvi, però,
a més, Juli, l’amic ionqui, guardava efectivament a la butxaca
els diners suficients per a comprar la dosi que Màrius li estava
proporcionant. Tot encaixava. I Màrius, per si faltava res, amagava
a la butxaca interior de la caçadora de pell ja sense llustre,
diverses dosis iguals que l'anterior i un bon grapat de bitllets que el
fiscal no dubtaria a atribuir a anteriors vendes. Vaig inquirir-li repetidament
sobre l'explicació que calia donar-li a aquests detalls, però
mai vaig obtenir-ne cap resposta convincent. No tenia cap argument que
expliqués ni la procedència de l'heroïna ni tampoc
la d'aquell capital insòlit en un toxicòman que acaba d'escapolir-se
d'un centre de desintoxicació.
Les nits anteriors a la vista es convertiren en un
malson que semblava no arribar mai a la fi. A penes dormia i, quan
ho feia, em despertava alterada per imatges diabòliques
que no sóc capaç de rememorar perquè es dissipaven,
sortosament, amb el dia. Estava desesperada per la manca de col·laboració
de Màrius i fins i tot havia pensat a presentar la renúncia.
Quan el vaig fer partícip de la meua intenció de desertar,
em clavà els ulls grossos i m'assegurà que havia de
creure'l quan em deia que tenia una coartada, però que no estava
en condicions de fer-la pública perquè això suposaria
la implicació d'una tercera persona a qui no podia delatar.
Tots els intents que vaig assajar per convèncer-lo que em revelés
aquells fets tan estranys foren inútils.
- Si ho fes, em contestava amb un somriure divertit,
sentiries la temptació d'acudir a ells quan el decurs del
procés ens fos advers, així que serà millor
per a tots dos que els ignores.
Tanta tenacitat en el silenci acabà convencent-me
que la coartada no existia, que era tan sols un argument inventat
per retenir-me al seu costat. Tot i saber-ho, però, hi vaig
romandre.
Tanmateix, no per això havia de canviar Màrius
d’actitud: semblava desinteressar-se cada dia més del cas,
com si la vista que s'apropava no fos la d’ell. Havia de ser conscient
que tanta resignació era funesta per a la seua sort perquè
m'impedia travar una defensa que resultés convincent, però
semblava no importar-li gaire. Els darrers dies tractà de convèncer-me
perquè no utilitzés més arguments de defensa que
aquells que proclamaven la seua innocència. Tot allò que
no passava per afirmar aquest principi li semblava repulsiu. Vaig intentar
demostrar-li que, si no volia confessar el nom que li demanava la policia,
l'única possibilitat que ens restava era la d'acceptar la seua
culpabilitat i mirar de reduir la pena amb tota mena de circumstàncies
atenuants. Les meues temptatives, però, s'estavellaven invariablement
contra la seua tossudesa. A la fi, cansada i nerviosa, vaig resoldre prescindir
de la seua col·laboració, la qual, d'altra banda, mai
no havia existit.
La vista resultà tan patètica com jo
havia previst. A penes posseïa cap argument vàlid per
a contrarestar l'evidència de les proves que, com una lletania
d’evidències, enumerava sense esforç el fiscal. L'única
eixida consistia a utilitzar la situació familiar i la condició
de drogoaddicte de l’encausat per suplicar que la justícia
fos clement. Màrius restava aliè, com si, en realitat,
tot allò que passava davant dels seus ulls fos únicament
una sessió de cinema. Per a la seua desgràcia, ni jo
era Cary Grant ni comptàvem amb cap testimoni sorpresa que
capgirés el previsible final de la història amb una demostració
d’eloqüència. Els meus intents per commoure el magistrat
amb tot el recull de desgràcies que componien el trist retaule
de la vida de Màrius fregaren, ara ho veig no sense enrojolar,
l'exhibicionisme més impúdic.
Avui que puc contemplar els fets amb tota l'experiència
que en aquell primer cas em mancava, he de reconèixer
que la meua actitud d'aquells dies fou tan entossudida com la
de Màrius i que si ell insistí a fer-me empassar una
història que a mi em semblava absurda, jo tampoc vaig perdre
un minut a considerar-la viable. Amb el temps, he après a descreure
de les evidències massa diàfanes i a furgar entre les
aparences per descobrir la realitat fosca que sempre s'hi amaga darrere.
Amb Màrius, però, fou diferent. Des del primer instant,
vaig estar convençuda que mentia i que s'havia inventat aquella
història tan sols per no haver d'enfrontar una realitat que l'acorralava,
de la mateixa manera que havia imaginat una tercera persona únicament
per aconseguir que jo no deixés el cas. Així, mentre
Màrius s'obstinava a no travessar la línia de la simple
negació, jo també vaig capficar-me, segurament a causa
de la manca d'ofici, a esbrinar únicament el perquè
de la seua actitud. Aquesta convicció, ara ho veig clarament,
em dislocà la perspectiva i em féu enfocar el cas des
de paràmetres erronis. Dies i dies de raonaments, d'estudi,
de maldecaps i d'insomni no serviren sinó per a bastir una teoria
que, tenia raó Màrius, resultava infamant perquè
s'alimentava únicament de misèries. L'única
arma que podia esgrimir davant les imputacions de la fiscalia era
la compassió. Amb aquest ridícul bagatge, tenia la batalla
perduda abans que comencés.
Màrius escoltà el veredicte amb la convicció
de qui ha assumit des de fa temps que el destí li ha de ser
sempre advers i, així, es limità a enregistrar els
deu anys de condemna com un esglaó més de la llarga
cadena de fatalisme que l'empresonava des del seu naixement. Només
es permeté un comentari i me l’adreçà a mi quan,
uns dies després, vaig acudir a la presó a dir-li adéu
i desitjar-li tota la sort que li havia mancat fins aleshores. L'escortaven
dos policies amb més presses que no pas educació.
- Ho has fet
bé, advocada, em digué, però no pot defensar-se
amb convicció allò que no es creu.
|
En la narració
de Màrius es donen cita personatges ben curiosos: un firandant
la fuita del qual romprà una promesa d’amor, un metge obsedit
a guardar el secret d’un episodi comprometedor, un gos presumptament
suïcida, un estrany rodamón de qui ningú no coneix
ni els orígens ni el nom, una àvia que té
por de no morir-se, una dona que es refugia en el silenci més
absolut arran d’un incident amorós. Anys després
de les converses de Màrius amb la seua advocada, una misteriosa
carta anirà desmuntant les bases d’aquesta història
amb la narració d’una versió ben diferent d’aquests
fets, una nova crònica que plantejarà el dilema de
discernir on hi ha la veritat i on la mentida. Escrit amb una prosa
alhora àgil i intensa, la narració us anirà captivant
subtilment entre els fils d’una trama que, a mesura que avança
la lectura, resulta més difícil d’abandonar.
Després,
La mirada de Nicodemus (1997) marca una pauta definitiva
de plenitud narrativa. Novel·la de caire històric
que recrea les intrigues del Vaticà en temps de Michelangelo
Buonarroti i el papa Pius IV. Un any després, Vicent sorprengué,
de nou, amb Tan oberta com sempre, un sensual text que guanyà
el premi de la Universitat de Lleida dedicat en aquella edició
a la novel·la eròtica. Aquesta obra fou editada per
Pagès Editors, la mateixa editorial que ara presenta l'última
novel·la d'Usó, Maig era un mes sense pluja.