"Els inconvenients de la felicitat" és una novel·la breu escrita a propòsit per a la campanya "Llegir en valencià", promoguda per la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura. La iniciativa va nàixer amb la pretensió d'acostar la literatura en català als lectors inhabituals a partir lectures breus, assequibles, ben presentades i de qualitat. Així, durant vuit dissabtes i diumenges dels mesos de maig, juny i juliol de 2006, els periòdics Levante i El Mundo oferiren als seus lectors, per un preu simbòlic d'un euro, un títol de la série, bé de la col·lecció per a adults, bé de la col·lecció infantil. "Els inconvenients de la felicitat" es lliurà el dia 15 de juliol de 2006 amb el periòdic Levante. 

L'obra narra una història d'amor senzilla, però tendra i intensa. La de Batiste, un home tímid, d'aquells que prefereixen no fer-se notar, i Mercé, una dona acostumada a suscitar l'atenció. La història d'un amor apassionat que, malgrat els contratemps, s'entesta a perseverar fins que les circumstàncies el tornen possible. Un relat concebut amb la pretensió de captivar el lector des de la primera ratlla i conduir-lo de la mà cap a un desenllaç imprevisible. Una obra, al capdavall, emparentada amb "L'herència del vent del sud" no sols perquè també transcorre a la Vila sinó fins i tot perquè en ella pren part algun vell personatge d'aquella novel·la que recreava la Postguerra a una ciutat del Mediterrani valencià.

 - Tens fred, amor meu?
L’home s’asseu a la vora del llit i li agafa la mà, tendrament. Amb el palmell estés, va fregant-li’n el dors, sentint-ne la pell, els ossos; la pren entre les seues i l’estreny suaument, amb pretensió d’escalfar-la. Se la duu als llavis i es demora en un bes llarg, càlid. Nota a la boca el tacte de la pell i li ve al pensament el neguit dels darrers dies, la incertesa de tantes hores d’espera sense saber què podia ocórrer. Tanca els ulls i el goig de tenir-la novament a casa, a prop d’ell, li puja estómac amunt. Estreny les parpelles per contenir una llàgrima. Al rostre, se li intueix la intenció d’un somriure.
- Vaig a buscar la manta. S’ha girat fred, aquest matí. I encara diuen si n’ha de vindre més, així que hauràs de quedar-te quieta al llit. Ja saps que no t’ha provat mai, el fred.
S’ha d’apuntalar en la còmoda, Batiste, per alçar-se del llit. I encara així li costa redreçar l’esquena. Nota, als ronyons, l’ombra d’una punxada que no arriba a quallar. S’hi du la mà i respira lentament. Per fi dret, es fa un llaç al cordó del batí, que ja es vol esfilagarsar per la boca de la mànega. En doblega la punta i n’amaga les penjarelles: mentre no les veja, pensa, farà compte que no existeixen. Quan regentaven la merceria, canviava sovint de batí. Era l’únic luxe que es concedia, a banda d’alguna vesprada en què es demorava capcinejant a la butaca, davant d’alguna pel·lícula tristament còmica. Al futbol i al casino deixà d’anar al poc de temps de casar-se. Al capdavall, de futbol en podia veure al televisor que els regalà, per la boda, Andreu Bataller, un oncle de Mercé. I de primera divisió, no com al camp municipal, on l’equip de la Vila amb prou feines si empatava algun partit i el públic, si aplaudia, era per llevar-se de damunt el fred, que de motius en donaven pocs, aquella colla de torrapipes. I, de converses, massa i tot que en tenia, amb les clientes de la merceria. Ella mai no li recriminà que anara ací o que es deixara caure una vesprada de diumenge per allà, però, en tornar del futbol o del casino, de fer la partida, mantenia un silenci agre que, a ell, se li arrapava a la panxa i li llevava les ganes de sopar. Dels batins, en canvi, mai no li digué res, ni li n’elogiava cap ni li retraïa que se’ls canviara amb tanta urgència. I Batiste, quan n’arribaven caixes, les obria inquiet per escorcollar-ne els models, se’ls acostava a la galta per comprovar-ne el tacte, la calidesa, l’olor a roba per estrenar. I, si s’entusiasmava amb algun de nou, l’apartava discretament. Després, se l’emprovava davant de l’espill de l’armari i es mirava i es remirava i, segons el model, imitava els gests del personatge que li suggeria. Sovint, el triava de setí per creure’s, ni que fóra un instant, aquell actor baixet amb cara de pocs amics que tant ponderava Mercé, un que sempre feia de capo de la màfia i es passejava per la mansió amb un batí semblant i un puro encés entre els dits i decidia sobre la vida i la mort amb una simple inclinació del cap. Se’ls canviava tan sovint que n’hi havia que no l’arribava a rentar, de tan poc usat. I més d’un d’aquests batins relegats acabava de nou a la caixa original, curosament plegat, com si estiguera encara a punt per estrenar. Mercé mai no sospità la trapelleria. Era molt estricta, en tot allò que tocava al negoci i no li l’hauria passada. Però solien arribar-ne més d’un exemplar, de cada model, i era difícil dur-ne un control rigorós. I ell sentia un plaer especial, embolicant una caixa que contenia un batí usat i lliurant-la, servicial, a una clienta o altra. Era l’única transgressió que recordava haver-se permés, amb Mercé, després de tants anys. Ara, amb la paga que els quedà després de jubilar-se, ja no pot permetre’s ni tan sols aquest mínim dispendi. Si li haguera fet cas i no haguera estat tan gasiva, a l’hora de cotitzar.
Amb passos insegurs, dóna la volta al llit. Passa per la vora de l’estufa, que, de les dues resistències, tan sols en té una, d’incandescent. L’altra ja no recorda el temps que fa que no funciona, però Mercé sempre s’ha negat a arreglar-la i, més encara, a comprar-ne una de nova, una placa que en diuen, d’aquelles que tenen una rodeta amb la qual controles la temperatura i s’apaga i s’encén ella sola, segons convé.
- Al capdavall, per a quatre dies de fred que fa en tot l’any, ja ens apanyem amb dues bones mantes.
L’armari és majestuós, amb tres portes enormes folrades de vidre que el temps ha anat picant, ací i allà, de verola. La fusta, de natural fosca, s’ha tornat quasi negra a causa del temps. I les portes, un punt bufades per la humitat secular de la casa, deixen anar, cada volta que algú les obre, un estremiment agut que a Batiste se li clava al cervell. Però és un record de la sogra i Mercé se l’estima com si fóra el tresor de la reina de Saba.
- Està fet de fusta massissa. On trobaràs ara un armari de fusta massissa?
La manta, curosament plegada, és allà dins, damunt d’una pila de llençols. Batiste l’agafa amb les dues mans i, lentament, la desplega i la va estenent damunt de la vànova de ganxet. Fou la contribució de l’àvia a l’aixovar de Mercé i ella no la lleva sinó una vegada a l’any, per Sant Antoni, per rentar-la i emmidonar-la de nou. Batiste sempre ha tingut temptacions de llançar-la al fem, tal com féu, ja fa temps, amb tres jocs sencers de llençols, tots ells amb les inicials CR enllaçades a la volta. Els primers dies de casat a penes dormí de pensar que la roba del llit era la mateixa que havia cobert tantes nits el cos del difunt Casimir Redolí. Però la vànova mai no ha gosat llançar-la: es posaria com un bou, Mercé.
Havia fet el servei militar a Ceuta, el primer marit de Mercé. A la legió, remarcava sempre, i d’ací li havia quedat el costum, fera fred o calor, d’anar sempre amb la camisa tres botons descordada, emmarcant una creu de Caravaca daurada que penjava sobre la mata de pèl fosc. Arribà a la Vila amb posat d’heroi i unes ganes de femella que no podia dissimular. I es posà a treballar per a don Pasqual Feliu, un comerciant de qui deien si estava involucrat en assumptes d’estraperlo. Mercé s’enamorà perdudament d’aquell bala que es deixava els diners i les raons al casino i al bordell de la Torta. La boda fou de les més cèlebres que mai s’han oficiat a l’església de sant Bartomeu: calessa per a la núvia, flors engalanant tota l’església, músics de fora per amenitzar el ball i mig poble convidat deixaren tan alt el pavelló dels nuvis que tothom s’estranyava que pogueren pixar tan amunt. Batiste declinà assistir al·legant la malaltia de la mare, l’estat de la qual, qui sap si per corroborar l’excusa del fill, no cessaria ja d’agreujar-se fins que, dos mesos després, l’hagueren de traure amb els peus per davant, allitada en el taüt més noble que Batiste encertà a trobar. Amb tot, no pogué estar-se d’aguaitar per la finestra quan Mercé passava camí de l’església, somrient com una actriu i encara més guapa. Batiste, amb els ulls humits, li desitjà en silenci la millor de les sorts. Mesos després del casori, Casimir es comprà un dels escassos cotxes que circulaven per la Vila: un Seat 1400, que sovint feia anar i vindre pel carrer de Dalt o pel passeig de l’Albereda, sense més propòsit que lluir-lo. Els diumenges, tot i que no n’hi havia més de dos-cents metres des de casa, mai no anava a peu al casino. L’aparcava a la plaça de la Vila, enmig de la gent, i s’adreçava, estarrufat com un titot, a fer el vermut, amb un puret a la boca i un somriure lluent. Quan li semblava, feia punta a la capital i solia tornar acompanyat de xiques desconegudes que sempre baixaven rient-li les gràcies. Per la Vila no tardà a comentar-se si s’entenia amb una o amb una altra. Mercé anà mustiant-se lentament, despatxant a la merceria que havia heretat dels pares, al carrer Major de la Vila. Batiste, al principi, s’hi acostava amb qualsevulla excusa: unes gomes, uns botons, unes agulles, que anava acumulant sense propòsit. No podia passar sense veure-la. Però patia tant d’observar com aquella dona tan enèrgica es pansia que, finalment, deixà d’anar-hi. I, amb les dents serrades, sempre en silenci, maleïa el bufat aquell que li estava matant l’estimada. El mateix que havia jagut en el llit que ara era seu, tapat amb aquells llençols brodats el tacte dels quals li produïa unes picors que no el deixaven dormir.