Una calorosa vesprada de l'agost de 1947 Pasqual el Negre irromp a la taverna de la Vila amb una notícia que somou els ànims de la parròquia: Manolete ha estat ferit de mort a Linares. No serà l'única notícia que els arribe aquell dia: al Pla de la Creu corre la brama que l'hereu dels senyors del poble ha estat trobat penjat d'una biga.
 
Aquest fet és el punt de partença d'una trama que, poc a poc, anirà involucrant tots els habitants de la Vila, marcats, sense remei, pel desenvolupament de la guerra civil, ben present encara en les seves vides.

Escrita en un llenguatge que combina registres diversos i situacions que van de l'humor més àcid a la tragèdia més íntima, "L'herència del vent del sud" retrata la complexitat de la vida quotidiana d'una ciutat mediterrània en plena dictadura franquista.
 
 

Pasqual Mas i Usó, El Temps, 26 d'abril de 2001

Una atmosfera enganxada al passat

Vicent Usó (Vila-real, 1963) va donar-se a conèixer amb La mirada de Nicodemus (1997) i la novel·la eròtica Tan oberta com sempre (1998). Amb Maig era un mes sense pluja (2000) i La taverna del Cau de la Lluna (2001) va demostrar la seua força i passió narrativa. Ara, amb L’herència del vent del sud, Vicent Usó no només ha aconseguit un prestigiós premi, sinó que ha deixat ben clar com de plena és la maduresa d’aquest escriptor.

  L’herència del vent del sud és una atmosfera viciada pel passat en la qual hi viuen una bona pila de personatges que lluiten per desfer-se’n o per traure’n profit, d’aquest ambient lligat a la barbàrie. Es tracta d’un món que amaga crims, suïcidis i sacrilegis que són conseqüència de les ampolles que aixecaren la guerra civil. No és que es vulga justificar la desfeta en un instint animal i primari al qual obeirien els homes més propers de les bèsties que no del raonament, és la constatació d’una rancúnia amagada que en qualsevol moment pot regolfar i brollar pudenta a la superfície contaminant l’espai en el qual va generar-se. D’ací que se’n parle d’herència com una causalitat que, com un destí indefugible, reapareix per ajustar els comptes. Per tant, el que interessa és mostrar com el món de la Vila -clar referent fictici de Vila-real- navega en una claustrofòbia ferida de recança i de malaltissa religiositat al voltant de les cendres del sant Màrtir. I és ací on els personatges assagen diversos estadis de poder barrejat amb el tuf polític de la dictadura franquista que amaga crims passionals que un narrador -constituït en personatge- s’encarregarà de contar per tal d’alliberar-se d’una càrrega que durant molt de temps haurà d’arrossegar.

 I sota aquesta història ambientada en la postguerra espanyola i de nombrosos personatges flueix un magma lingüístic tractat amb mestratge net i clar, defugint el barroquisme, formant una novel·la en la qual només la raó d’uns pocs "folls" lluita per defugir la idea que la salvació de les cendres de la relíquia del sant màrtir eren el presagi anunciador del caos de la guerra del qual hauria de néixer el fènix de la pau i generalíssim d’Espanya. Una obra imprescindible".

Alícia Toledo, Caràcters, octubre de 2002

La venjança es cou a la cuina

 Famílies i vides esquinçades per les crueses de la Guerra Civil i per la implacable repressió franquista. Aquest és l'escenari de L'herència del vent del sud de Vicent Usó, novel·la guanyadora del premi Fiter i Rossell 2001. Fins ací res de nou, atesa la quantitat ingent de relats d'autors valencians que, darrerament, pouen els seus arguments de la postguerra. La d'Usó és, però, una novel·la amb tots els ets i els uts. Les circumstàncies intrigants del principi de L'herència del vent del sud, amb l'aparició de l'hereu dels senyors del poble penjat d'una biga, contribuieixen a enganxar el lector, però és amb el domini de la tècnica narrativa que es captiva definitivament la seua atenció: informació ben dosificada, secrets desvetllats en el moment just i oportú, orquestració harmoniosa d'un conjunt nombrós de personatges representatius de la societat de postguerra -a l'estil de Jesús Moncada-, que prenen o abandonen el protagonisme segons ho demana la història. El cas és que cada capítol deixa en suspens un fil argumental que es reprén més endavant i les intrigues enlairades es desvetllen, una rere l'altra, amb versemblança, quasi per casualitat, amb destresa i sense artificis aparents. Sota aquesta pàtina de naturalitat, es troba la laboriositat del minuciós teixidor de trames i subtrames. Hi ha confidències, és clar, però les justes i necessàries. També  hi ha rumors i paraules deixades anar que ens aporten algunes de les claus indispensables de la història. Però, sobretot, hi ha acció. No massa trepidant tampoc, amb espai suficient per a la meditació i per a l'extracció de conclusions. I encara més, un vernís escatològic atenua el dol perpetu i pregó que arrosseguen els habitants d'aquesta vila mediterrània: despulles de prohoms que, enmig de la processó, es resisteixen a rebre sepultura i van a raure al cap dels carlins -enemics declarats de l'eminència en qüestió-; o bé el funcionari eficient, que no ha faltat mai als seus deures, que corre esperitat per la impetuositat fisiològica que li causen els pebrots fregits. Tants trets luctuosos tenen, però, una clara vocació còmica.

I finalment, el motiu central: la revenja. Val a dir que el sentiment de revolta que coven alguns dels personatges davant la infàmia franquista sorprén una mica, atesa l'atmosfera d'ajusticiaments horripilants que va masegar l'esperit d'homes i de dones, fins convertir-los en meres ombres taciturnes i espantadisses. Usó, però, els farà sortir de les tenebres per ordir, en la intimitat, una venjança a la seua mida. Ni col·lectiva ni organitzada, sinó individual. Una venjança domèstica, d'anar per casa, que serà l'única medecina eficaç per apaivagar el seu dolor de perdedors. Tots hi contribueixen, encara que el colofó final el posa Visita Monterde, la cuinera de cals Iborra, que, amb ressentiment i odi feroç de classe cap als amos, portarà la venjança a la seua màxima expressió. La cuinera dels Iborra ens recorda inevitablement la criada Juliana Couceiro que va crear Eça de Queirós a El cosí Basileo. Visita, tot i no arribar a les quotes de sinistralitat de la Couceiro, és també rancuniosa i malcarada. No obstant això, tots dos són personatges matisats i complexos que, d'una banda, representen la consciència d'un ésser humà oprimit i, de l'altra, són capaços de posar en marxa l'engranatge de la venjança més pèrfida.

Tenim a les mans, doncs, una novel·la correcta, de factura impecable i sense massa pretensions. Un relat rigorós i respectuós amb el gènere que empra. Ara bé, l'originalitat i la genialitat, potser, Usó les reserva per a la pròxima novel·la. Ja es veurà.

I

 - Han ferit de mort Manolete - brama Pasqual el Negre amb el rostre congestionat -. M’acaben de dir que ho han anunciat a la ràdio de la Civila. Venia pregonant-ho Maria Dolors, la dona de l’Andreu Bataller, que hi va cada vesprada a cosir. A Linares, ha estat. Un miura. Se l’han endut rajant com un porc a la infermeria.

 Pau Miralles se l’escolta recelós i atavella els llavis en un gest de malfiança. Tot just ara que lliga bon joc li vénen a interferir la partida:

 - No li hauria passat si no s’haguera posat al davant, Negre - sentencia sense que els ulls deixen desguarnit ni un instant el manoll de cartes que s’ha arrenglerat meticulosament a la mà, seguint un ordre guardat cada partida des que aprengué a jugar a la brisca: espases a un cantó, copes a l’altre, bastos i oros enmig, els primers a la banda de la dreta, segons els mira. I cada pal de major a menor, començant sempre pel mateix costat. És supersticiós, Pau Miralles, i té por de negligir la guàrdia i que, quan hi retorne l’esguard, s’haja esvaït l’encanteri que ha perseguit tota la vesprada:

 - A mi no em pillarà. Vinga, jugues tu, Renau.

 - On dius que ha estat, Negre?

 - A Linares. Un miura. Posa’m una barreja, Bord, que açò hi ha que ofegar-ho. Quan entrava a matar.

 - Mira, a mi, què vols que et diga, Manolete sempre m’ha semblat massa gelat. Massa sec. Un torero sense repertori. A mi m’agraden els toreros amb més sang, més calents.

 - Però no em negaràs que és mala sort, Renau. Tot just quan entrava a matar.

 - Això està escrit, Negre. Quan a un li toca, li toca. Tant li fa que siga en la sort de banderilles com a l’hora de matar. I ara li ha tocat a ell, què hem de fer-li. Però a mi no em fa el pes, Manolete. Jo sempre he sigut partidari de toreros amb més sang. El mexicà aquest que posa tan bé les banderilles, com es diu?

 - Arruza? Un altre vividor. L’únic torero de debò és Dominguín - alliçona Miravet des de la barra, got de vi negre a la mà, expressió convençuda, gest dominant de qui pretén que se li reconega una autoritat que ell assumeix com a evident -. Dominguín. Aquest sí que li posa el que cal.

 - Però que me’l ferisca quan entra a matar no deixa de ser mala sort. Ho mires com ho mires. Clar que un miura…

 - Deixa’t de miures, Negre, quan a un li toca, li toca.

 - Escolta, Renau: o jugues o parles. Però tot plegat no pot ser. Ja fa una hora que tens la mà - talla Pau Miralles, mirant-se recelós les cartes, maldant per tal que no li caduque la benastrugança -. Aquí es ve a jugar, no?

 - Que tens bon joc, Miralles? Ja foren hores, que portes una vesprada fina. Quant has perdut?

 - Mira, Renau, estigues per feina o pleguem.

 - Té raó Miralles, Renau. Que ja te toca parlar fa mitja hora, home. Vinga, juga.

 - També tu, Roig. Collons, com està el pati. Vinga, la sota d’espases. A veure si és veritat que vas carregat, Miralles.

 - És mala sort, no em digues tu, que t’agafe a l’hora de matar.

 - Deixa-ho ja, Negre. N’han arreplegat més d’un i també més de dos, a l’hora de clavar l’estoc. Ací tens la barreja.

 - Home, el que vulgues, però és mala sort, no em digues tu. A punt d’acabar…

 - I dius que se l’han endut rajant com un porc?

 - Amb la cuixa oberta, Bord, i amb la sang escolant-s’hi a dojo. Té mala traça la ferida, ha dit la ràdio.

 - Mala cosa, la cuixa oberta.

 - El millor torero del present, Bord, el tal Manolete. Un oncle meu el va veure a Madrid, a Las Ventas, fa uns anys, en la correguda de la Beneficència. Clavat com un pal als mitjos. Eixut com un ponent. Seriós com la Mort que ara deu acuitar-lo. Ara un natural, ara un de pit, ara una manoletina, tot sense moure’s un pèl. Fregant la pell de l’animal. I matant d’una estocada, Bord, d’una sola estocada. Un triomf clamorós. El meu oncle deia que mai no ha xafat plaça un torero com ell.

 - Manolete? Un estaferm, Negre, que ni tan sols és l’inventor de la manoletina que li atribueixen. No té sang, Negre, no té sang. I si un torero no té sang…

 - Doncs se l’enduien rajant com un porc, Renau.

 - No fages broma, Salomó, d’aquestes coses. No és cas de riure que se t’enduga per davant un miura. Posa’m una altra barreja, Bord, que un pas així hi ha que ofegar-lo.

 - Mira, Negre, deixa-ho córrer. Encara salvarà la pell, no t’amoïnes.

 - Duia la cuixa oberta, Roig. I rajava com un porc.

 - Mala cosa, és cert - sospira resignat el taverner -. Però no t’amoïnes, Negre, que la medicina està molt avançada, avui. No n’has sentit parlar, de la penicil·lina. Oli en un llum, segons diuen. Oli en un llum, Negre.

 - Posa’m una altra barreja.

 - Encara has de caure tu abans que Manolete, tanta barreja.

 - No te’n fotes, Salomó, que la mort no és cosa de broma. I Manolete no és un qualsevol. És el millor torero de la història. O no és per això que se’l coneix com El Monstruo? Un personatge que ja està als llibres, en vida i tot. I això ha de voler dir alguna cosa. A un no el posen als llibres sense més ni més. A cap de nosaltres, el posaran als llibres. El mexicà de què parla Renau, veritat que no està, als llibres?

 - Què en sabràs, tu, de bous, Negre. El millor torero de la història ha estat Juan Belmonte. I el mateix Arruza és més complet que no Manolete. A Manolete el traus dels quatre passes que s’ha après i què hi queda? No té sang, Negre, no té sang. Molta figura, però poca veritat. Ara, sí, no et negaré que és un mestre amb l’estoc. Però té més fama de la que mereix. No és cert, Miravet? - L’al·ludit tanca els ulls, posat seriós, concentrat en el glop de vi encara a la boca. Se l’empassa lentament, l’assaboreix, dilata la resposta:

 - Feu-me cas: Dominguín i no cap altre és el número u. La resta, fum de canya.

 - A Dominguín, si no vaig equivocat, li ha tocat donar-li mort al bou que ha enganxat Manolete. Ho deia la dona de l’Andreu Bataller, que venia de ca la Civila de cosir i ho ha sentit a la ràdio. Veges tu, quina papereta, matar el bou que ja se n’ha endut a un per davant.

 - No et negaré que Dominguín va pel bon camí, Miravet, però encara no li pot fer ombra al mexicà. I digues el que digues, Manolete és un estaquirot. Un espantaocells amb cara d’enterramorts.

 - Mira, Renau, o jugues o ho enviem tot a fer punyetes - amenaça Miralles.

 - Ja em toca? Les jugades hi ha que pensar-les, no com vosaltres que llanceu la primera que us ve a la mà i així us pinta la sort. Quant has perdut ja, Miralles?

 - Vinga ja, Renau. Tranquil·litat i bons aliments. Els vint d’oros. I jugue copes.

 - Hi has la brisca de copes. Què és aquesta remor, Negre? Aguaita, fes el favor.

 - Vaig.

 Els ulls menuts de Pasqual el Negre es liqüen en una llambregada tèrbola que es concentra en el clatell de Renau, qui ni tan sols s’ha girat per donar-li l’ordre. Destil·len odi, cansament, fàstic. Però no li ha de repetir la indicació, Josep Renau. Apura la barreja i s’acosta mandrosament a la porta, maleint. Un vent intens renega entre els canuts de la cortina i alça un vel de pols recent, al carrer. El sol ja fa estona que s’ha refugiat a recer del campanar. Al Negre, però, li arriba una filagarsa de llum que es filtra hàbilment per alguna escletxa. Se’l sent preguntar.

 - Tothom tira cap avall, cap al Pla de la Creu, però ningú sap res. Tan sols que ha passat una desgràcia -, comunica finalment a l’auditori.

 - El teu Manolete, Negre, que haurà finat - judica Salomó amb un mig somriure irreverent -. En què havies cantat, Miralles, en copes o en oros?

 - Ja ho deia jo, que un torero amb la cuixa oberta ho té pelut per poder-ho contar.

 - Mala cosa, sí que és cert, la cuixa oberta.

 - Posa’m la darrera, Bord, que la mort d’una figura com Manolete hi ha que ofegar-la ben ofegada.

 - Què fa, Renau, jugues o què?