Crònica de la devastació

(València, 2002, Editorial Tres i Quatre, col. Narratives, núm. 70) Premi Andròmina de Narrativa 2002, dins de la XXXI edició dels premis Octubre i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2003

Aquesta obra narra la història de Luka, un poeta ja madur, el qual, per causa de la guerra que assola el seu país, ha de fugir de la ciutat on viu. Allà, els bombardeigs l'han deixat sense casa i, encara més, han reduït a cendres els originals del seu darrer llibre de poemes, encara inèdit. Serà davant l'edifici encés en flames que es retrobarà amb Maia, la seua companya de sempre, la relació entre els quals havia passat per un període de malentesos. Junts, emprendran el camí del poble on viuen el seu fill, la seua nora i el seu nét, de nom també Luka. Allà, encara lluny de la guerra, el vell poeta anirà descobrint, de la mà del seu nét, les petites coses que donen sentit a la vida. Però la guerra s'acosta inevitablement i Luka, que ja coneix l'horror, tem que el seu nét en siga la primera víctima.

Servint-se d'aquest argument, la novel·la intenta indagar quina és la lògica que impulsa la guerra, totes les guerres. I aquesta no és una altra sinó la lògica de l'horror sense límits. Però la novel·la no es queda ací, sinó que es pregunta quines són les armes que els éssers humans poden contraposar a l'horror. A l'horror tan sols se'l pot combatre amb la bellesa, amb el conreu de la sensibilitat, amb la poesia o, millor encara, amb el sentit poètic de la vida. Així, doncs, "Crònica de la devastació" és, en definitiva, una novel·la on l'horror i la poesia mesuren les seues forces.

Enric Sòria, Serra d'Or, octubre de 2003

TRIA PERSONAL

La catàstrofe que sacsejà els Balcans durant la dècada passada ha suscitat entre nosaltres nombrosos articles, unes quants assaigs i algun llibre de poemes, però molt poca narrativa, potser per pudor davant del drama alié. Entre els escassos títols valuosos a ressenyar hi ha la immediata i compromesa "Un dia en la vida d’lshak Butmic" (1995) de Jordi Tiñena i, ara, aquesta "Crònica de la devastació" de Vicent Usó, que va ser premi Octubre de narrativa del 2002.

Dins de la nòmina de narradors valencians que han anat apareixent els anys noranta, Usó n’és un des que han donat proves de més alé, destresa constructiva i fermesa en el maneig de l’instrument lingüístic, i la seua obra, almenys des que va publicar el seu llibre anterior, La taverna del cau de la lluna (2001), se segueix amb atenció creixent. Crònica de la devastació confirma aquestes qualitats —ambició, pols narratiu i domini estilístic que li permet crear denses atmosferes verbals. Ací, un vell poeta desesperat intenta salvar la vida dels seus, en especial la del nét, en una aldea que espera l’arribada imminent de la guerra. A pesar dels advertiments, els precs i els esforços del vell (que amb tot no seran completament inútils), la tragèdia es desencadenaré inevitablement i l’horror habitarà i destruirà l‘aldea.

Secundant aquest tema, simple i esborronador, hi ha una reflexió intermitent sobre la literatura i la seua autenticitat, simbolitzada en els versos del gran poeta xinés Wang Wei, la profunda claredat i la subtil comprensió de la vida del qual es contraposen a l’artifici pretensiós, àvid de glòria, de la poesia anterior del vell, a qui l’experiència brutal de la guerra ha tret la bena dels ulls. Aquest subplot metaliterari del relat s’expressa de manera una mica ingènua —com una confrontació entre senzillesa natural i artifici ofuscador—; d’altra banda, la tria de poemes que hauria d’il·lustrar el canvi de concepció vital del protagonista no sempre és apropiada i, en una ocasió, arriba a posar en perill un dels moments climàtics de la novel·la. Per sort, l’astúcia narrativa d’Usó cita desprendre’s d’aquest llast quan arriben les experiències, i les pagines, verdaderament tràgiques del llibre.

Crònica de la devastació és una novel·la que es pot llegir d’una tirada. Absorbeix, apassiona i dol. Tant l’anècdota com el seu desenvolupament tenen la claredat irrefutable d’una equació. La durada justa la progressió, implacable: de la bellesa quotidiana de la natura (aquests capvespres esplèndidament descrits) a la crueltat impredictible, furiosa dels botxins. Al mateix temps, tot l’edifici de la trama se sosté sobre el llenguatge, poderós, imatjat, a estones incantatori, com una salmòdia desolada, a estones brusc, i sempre amarg. Un llenguatge ple de brillants troballes verbals (l‘onerosa rutina dels cadàvers, les insinuacions disseminades de la nit) que du el lector a un petit univers de clarobscurs, d’espera angoixada, de silenci ominós.

Sostenir tot l’edifici narratiu en la capacitat suggestiva del llenguatge, sobre l’horror i en contra seu, és un exercici sens dubto arriscat. Al pas que el llibre avança, es copsa la dificultat de mantenir la tensió verbal constantment vora el punt d’incandescència; les repeticions es noten més i la mecànica de l’escriptura es fa perillosament transparent. Alguna errada lèxica sorprén en un escriptor amb un domini de l’idioma tan expert. Amb tot, les caigudes no passen de lleus ¡ els riscos són dels que calia córrer, perquè formaven part de l’aposta literària que és Crònica de la devastació: ni més ni menys que enfrontar-se a l’expressió de l’horror; lluitar amb l’indicible, assenyalar-lo, o almenys circumscriure’l verbalment. L’intent és valerós i el resultat, en conjunt, corprenedor. L’autor ha sabut comunicar el dolor i l’horror dels seus personatges. Un dolor i un horror que no van ser ficticis. L’última novel·la de Vicent Usó és encomiable perquè és ambiciosa i perquè es reeixida. El seu autor és dels qui creuen en la virtut sobirana dels mots sàviament ordenats, és a dir, en la literatura. Escrivint-la, ha estat fidel a aquesta convicció. Per això, les seues paraules ens commouen. 

Vicent Alonso, Caràcters, abril de 2003

LLIBRES I DÈRIES

Purgatori, Crònica de la devastació i Tota d'un glop: tres novel·les amb premi (...)

Fa poc que Joan Francesc Mira reclamava novel·les d’exigència literària «de reflexió sòlida, densa». No hi puc fer cap objecció: la literatura de pes, si som capaços de no reduir-la al pòsit d’idees que transmet o suggereix, sempre es fa des de supòsits semblants. Peró els models no són únics, afortunadament. El de Mira, una barreja tan equilibrada com intel·ligent d’erudició clàssica i savoir fer narratiu, brilla singularment i a horas d’ara és un referent inexcusable de la literatura catalana contemporània. Ho dic mentre pense en la novel·la d’un altre valencià, Vicent Usó, que va guanyar el darrer premi Andròmina: Crónica de la devastació (Tres i Quatre, 2002). En poc de temps, tot i que la seua producció literària no començà fa dos dies, la narrativa d’Usó s’ha convertit en una de les propostes més llampants. I des d’un model no tan allunyat del de Mira, vulI dir amic de contar des de la reflexió sòlida i amb arguments literaris gens menyspreables. La taverna del Cau de la Lluna (Tàndem, 2002) ja era un exercici narratiu consistent, divertit i intel·ligent, és a dir un llibre que comptava amb tots els elements caracteristics de la literatura de pes. La que ha guanyat l’últim Andròmina mostra una de les preocupacions bàsiques d’Usó, la del compromís de la literotura amb el món, i ho fa, a més, des d’una concepció del fet narratiu que té en campte la imprescindible fusió d’allò que ens conta amb el discurs que es fa servir per contar-ho fins aconseguir, amb independència d’algunes solucions lingüístiques discutibles, un equilibri envejable entre matèria i instrument. El discurs de Luka, el poeta que necessita escriure la crònica d’una de tantes devastacions provocades per la guerra, és el vòmit inevitable de qui ha assistit estupefacte a totes les formes de la destrucció i descobreix com l’autèntica literatura té més a veure amb exercicis d’humilitat que no amb curses, endimoniadament vanitoses, destinades exclusivament a obtenir qualsevol forma del reconeixement.

Usó, com Mira, també s’hi serveix d’un coixí docte. Pense, per exemple, en la referència premeditadament repetida a la poesia de Wang Wei. No és un recurs estèril ni artificiós. Ben al contrari, serveix per plantejar de manera creïble el fons del problema: de què serveixen els llibres davant la destrucció?, què hi pot fer la literatura? Luka escriu aquesta crónica de la devastació —un paradigma de totes les devastacions— convençut finalment, des de la sàvia innocència del nét que Ii ho reclama i des dels versos poderosas del seu amic Searnus Heariey, que farà literatura autèntica si és capaç d’utilitzar la ploma «com un fuselI carregat amb bales de memòria». Al capdavall, «escriure és acarar-se sempre amb els pitjors fantasmes, amb els reductes més ínfimament soterrats de la memòria»’. I aquest és un territori que Vicent Usó domina com ningú.

(...)

Que Mira, Usó i Alapont siguen valencians és una anècdota. Bé, depén de com es mire. Des del model de llengua que empren, el fet ja no és tan circumstancial. Sé que entre nosaltres hi ha més d’un lingüista que no perd d’ull cap dels moviments lèxics, morfològics, sintàctics i ortogràfics dles novel·listes contemporanis. Diré simplement que en aquests tres casos els estudiosos de la llengua tenen una autèntica faenassa. Ara només vull afegir que sobta agradablement que, a pesar de tantes coses, la narrativa en català feta per valencians haja crescut en els últims anys a passos de gegant. En quantitat i en qualitat. És un miracle? És l’esplendor del darrer esforç abans de la caiguda definitiva? Deixem-ho córrer perquè no és moment de posar-nos a esbrinar les raons del fenomen. Constatar-ho simplement és la manera de manifestar una certa confusió, la que es deriva de veure com no paren de fer-se novel·les de qualitat considerable en una societat que, amb les estadístiques a la mà, no té cap interès ni per la llengua que parla ni pels llibres en general. On és realment el problema? Fallen les estadístiques? O és tot plegat un miratge?

Lluís Llort, Avui, Suplement de Cultura, 13 de març de 2003

Ens tornem a trobar davant l'amenaça d'un conflicte bèl·lic d'escala mundial. És una amenaça cíclica, però que en dues ocasions en el segle XX es va concretar i va provocar milio   ns de morts i seqüeles de tota mena que encara ens porten ecos llunyans. Uns ecos, però, que reverberen fins a provocar-nos un dolor en la memòria (i en el present) si hi afegim l'experiència de la Guerra Civil. Les lluites, les guerres contra nosaltres mateixos, contra fragments de la nostra personalitat amb què ens mantenim en conflicte, intenten aconseguir un resultat positiu, una superació, un triomf. Les guerres que s'inicien més enllà de la frontera que marca la nostra pell com a individus, no es guanyen mai.

Vicent Usó (Vila-real, 1963), col·laborador d'aquest suplement, va guanyar l'últim premi Andròmina amb Crònica de la devastació, una novel·la que encerta a explicar els horrors de la guerra i la lluita personal del protagonista amb un llenguatge poètic i efectiu. Des de la seva estrena el 1992 amb La cançó de la terra estimada, aquesta és la vuitena novel·la que publica i el vuitè premi que rep.

El primer que cal comentar d'aquesta obra, perquè és el primer que et fa reflexionar un cop has llegit la primera paraula, és la tècnica que ha utilitzat l'autor. Una aposta valenta de la qual ja avanço que surt victoriós, perquè el text no només es pot interpretar sense entrebancs, sinó perquè, a més, el ritme, la textura i els significats simbòlics en surten molt potenciats. Quim Monzó va experimentar amb la puntuació en diferents fragments de L'udol del grisú al caire de les clavegueres pel gust de fer-ho i probablement per transgredir. A Els tripulants, Xavier Gual crea, i transmet magníficament, un ambient claustrofòbic gràcies al fet que els diàlegs constants que mantenen els dos protagonistes (dos pirates aïllats en un vaixell, i envoltats de cadàvers, que esperen la mort per escorbut emborratxant-se) apareixen seguits, sense cap signe que distingeixi la veu de cada personatge. Però la intenció d'Usó va més en la línia que Luis Martín-Santos va dibuixar amb els monòlegs interiors del referent novel·lístic que és Tiempo de silencio: que les idees flueixin en un corrent continu, tal com el nostre cap les segrega, i que el lector les assimili sense pauses, seguint el fil d'uns pensaments més ordenats i clars del que la grafia ens permet creure.

A Crònica de la devastació les majúscules només serveixen per distingir l'inici de les diferents entrades dels diàlegs, cap nom propi en du, i els textos es presenten seguits, compactats, fins que un doble espai en blanc els divideix quan l'acció demana un salt en el temps. Però el més significatiu és que no hi ha cap punt. Cap ni un. És una estructura circular, com la vida, dividida per unes comes que oxigenen i esbossen significats.

Luka, el protagonista, és un vell poeta que ha de fer front a la pèrdua dels valors més preuats (la seva dona Maia i la fe en la poesia) enmig d'un clima bèl·lic. Tot i que Usó no ens situa l'acció en un context concret, els noms dels personatges (Maia, Ladis, Jorga, Narsos, Jafis...) indueixen a pensar que s'ha inspirat en el conflicte dels Balcans. Luka no vol escoltar notícies de la guerra, però la tragèdia, l'horror, la devastació, entren en la seva vida sense demanar permís. I ell es deixa fer. Una sola crossa sosté dempeus les ànsies de viure, de sobreviure, del protagonista: el seu nét que, amb un joc de miralls temporals, també es diu Luka. "No sóc sinó un pobre rimaire sense forces, abatut per la mort i la responsabilitat de constituir l'únic estaló que pot ajudar a redreçar el futur de Luka".

GUERRA INTERNA I EXTERNA

L'entorn col·lectiu és una guerra fratricida, però l'interior de Luka viu una lluita tant o més cruenta. El seu passat de poeta famós ha estat destruït en un incendi en què ho perd tot, fins a l'últim llibre, els poemes inèdits, fins a l'última il·lusió, l'orgull de poeta, la necessitat de llegir. Perd la paraula.

Usó aprofita la crisi del poeta crepuscular per mostrar amb exactitud, per criticar l'ambient literari que es produeix (sigui quan sigui i allà on sigui) sempre que hi ha més de dos autors junts: "Imbècil de mi, poeta neci, res no m'importava aleshores sinó la literatura, dic malament, no la literatura sinó la fama que m'havia proporcionat la poesia, i fou la pretensió de mantenir-la, d'acréixer-la encara, que em féu enredar-me en intrigues de saló, en baralles poeticides, en cenacles de conspiradors on mai ningú no s'expressava amb franquesa, on la metàfora no era fonament de bellesa sinó sicària de la mentida".

Luka és un home pragmàtic, que creu en l'atzar, però que busca respostes, sincer amb ell mateix des que el xoc tardà de la mort de la seva dona ha tingut un efecte de redescoberta. De la mateixa manera pot admetre: "Em fa pànic intuir que si haguera tingut l'ocasió jo també hauria estat capaç de trair i de matar a canvi d'una garantia de supervivència", com pot enllestir amb precisió i elegància un dels grans dubtes de l'home: "Déu és la resposta a una pregunta que no sabem contestar, el problema és que cada vegada sabem contestar més preguntes així que Déu es va empetitint i empetitint fins que arribarà un moment en què desapareixerà", com accepta, no sense recança, la solitud que l'envolta per culpa de la vida, que és la guerra més important: "Els vells aprenem aviat que la companyia de teatre amb la qual hem representat la vida va quedant-se, a poc a poc, òrfena d'actors, de sobte t'adones un dia que, en contra del costum, no hi ha qui et replique una frase qualsevol de la comèdia".

El poeta irlandès i amic íntim de Luka, Seamus Heaney, és l'únic i últim contacte que manté amb la cultura activa, una cultura que abraça noms com els de Wang Wei, Li Bai, Pessoa, Brecht, Walcott, Onetti, Brodsky, Paz, Kavafis, Espriu, Safo, al costat de Pontormo, Massaccio, Vermeer, de Delft, Klimt, Picasso, Kokoschka, Grosz... Luka és un poeta buit de paraules, però amb una extensa riquesa cultural i una reflexió contínua que l'empenyen cap a la superació amb la discreta dignitat dels perdedors, l'empenyen a fer-nos la Crònica de la devastació, movent-se, com una peça d'escacs, de la ciutat al poble i del poble a la ciutat, de la fama a l'intimisme i de l'intimisme a l'anonimat.

Vicent Usó ha escrit una novel·la sòlida i intel·ligent, bella i sòbria, que toca temes força tractats sobre els quals, però, mai no ho acabem de saber tot i, a més, ho ha fet amb una mestria i un equilibri d'alt nivell literari. Luka, el seu protagonista, pateix el càstig del seu ego, la devastació de la paraula, una devastació que, paradoxalment, Usó ens ha mostrat construint una gran obra.

Alfons Cervera, Levante, Postdata Suplement Cultural, 21 de febrer de 2003

Les guerres no s'acaben mai. De primer s'inventen el paisatge els de les armes: un poble, els camps dels voltants, dos o tres núvols que amenacen des de dalt, un tros de sol que tímidament aguaita algunes vesprades amb el color taronja del crepuscle. Aquest paisatge, els de les armes, l'omplin de gent. Això després. Abans, entre el disseny del territori a destruir i el dibuix de la gent que es veurà espoliada, desterrada o amb els budells a l'aire per culpa d'una mina, qui s'inventa la guerra s'inventarà també les raons per a començar-la. Aquest és el dibuix del temps en què vivim: una guerra perpètua, qualsevol territori, les mateixes cares desolades, idèntiques ciutats i camps plens de cadàvers, uns cadàvers que abans de ser cadàvers van viure amb els ulls oberts i van mirar amb aquests ulls les rialles i les cabrioles dels fills i els néts, jugant, en aquest paisatge incomprensible, els jocs d'una infància enganxada a la innocència.

Només ens queda la infància, només això, va escriure algú. Per això Luka és al mateix temps el Luka vell i poeta i l'altre Luka, nét tafaner que s'enlluerna amb un paisatge que no entén. La infància no sap de guerres, només mira i en aquesta mirada no cap res més que la distància justa entre la vesprada dels jocs i la nit fosca del desassossec que a vegades li conen els iaios, els pares, els que s'acosten i pregunten si la guerra s'acabarà algun dia. El vell Luka, com a home sol quan viu el seu exili intel·lectual entre les bombes i la por, s'abraça als records, igual que feia Pavese en els seus poemes d'estiu. Per a contar aquesta història de guerres universals sense nom ni geografies ni senyals que les identifiquen, Vicent Usó ha ordit una novel·la torrencial, absents les puntuacions que podrien interferir el corrent que porta text avall una història excepcional excepcionalment contada. Perquè Vicent Usó, i això no és la primera vegada que ho escric, és, si no el millor escriptor en català que tenim en aquest País (que postser sí) sí, i sens dubte, un dels més imprescindibles.

El vell Luka torna al poble, fuig de la guerra, anirà sabent a poc a poc que mai no arribarem enlloc perquè en realitat ens quedarem sempre enganxats a la terra d'on pensem inútilment que vam escapar un dia. Ja ho va escriure Pasolini: entre la partida i l'arribada no trobarem cap treva. Entre el món de la guerra i l'aparent placidesa del poble on arriba, no hi haurà cap descans, només la mirada interrogant del xiquet Luka ("supervivent blanc i silenciós del trànsit de la guerra"), les carícies del xiquet Luka al cos del iaio convulsat per la febre, l'altra mirada del poeta que alguna vegada va voler deixar de ser-ho com si una guerra ens deixés la més mínima possibilitat de ser una altra cosa que carn a trossos, una carn que haurem de reconstruir més tard en una cirurgia impossible perquè allò que es queda entre les bombes no és només la carn destrossada sinó la consciència feta pols i a vegades la culpa.

Les novel·les conten el que a vegades la realitat amaga. Quan la guerra del Golf, va dir Baudrillard en una clara ostentació d'obscenitat intel·lectual, que aquella guerra no va existir mai: només la seua representació. I ací s'equivocava, i tant, l'il·lustre francés: aquesta representació deixava després dels aplaudiments milers de morts i milers de bombes soterrades en les cicatrius del pànic. "Crònica de la devastació" conta la història d'una guerra que no va existir mai perquè és el relat de totes les guerres, de totes les rugositats del temps quan intentem domar-lo i el que domem és el miratge del temps, el núvol de napalm que omplirà de taques blaves l'esperança. Per això escriu com ningú Vicent Usó la crònica d'aquest futur impossible, una "crònica que no sé si tindré el valor de remembrar, al capdavall reduir-la a mots serà com tornar-la a viure, com tornar a enfrontar tantes morts, la de jorga, la de narsos, la de maia, la de ladis, la de sali, la de tants sacrificis igualment estèrils, enfrontar la humiliació, el pànic, la desesperança, la fam, enfrontar una vegada més l'horror inabastable de tanta devastació". No deixa espais en blanc l'autor, a penes una línia entre seqüències. No hi caben espais en blanc perquè la consciència no para de fluir i si el paràgraf es talla la consciència es mor, el relat es queda sense aire, aquella música que Thomas Bernhard sabia mesurar com ningú s'haguera quedat suspesa en el ganxo infeliç de la malaptesa.

Per això escriu com cap altre escriptor Vicent Usó. I en aquesta novel·la, que va guanyar l'últim premi Andròmina dels Octubre, l'autor castellonenc demostra de sobres que tinc raó, que allò que ell escriu hi ha poca gent nostra que ho escriga, que si vostés llegeixen aquesta novel·la i després recuperen alguns dels seus llibres anteriors (sobretot "La taverna del Cau de la Lluna") no tindran més remei que traure's el barret o el que siga davant de les seues pàgines. Facen la prova: agafen aquesta novel·la, òbriguen-la amb una certa delicadesa per a evitar, si més no, les primeres bombes. I quan llegiran "marti ha arribat amb notícies de la guerra..." ja estaran irremeiablement a mercé de les seues pàgines irrepetibles.

Maite Insa, Lletres Valencianes, núm. 9, hivern 2003

Aquesta és la crònica d’una devastació que s’anuncia cada vegada que esclata una guerra qualsevol. El darrer Premi Andròmina ressegueix amb dolor interior els esdeveniments de la vida del poeta Luka, condemnat, per sobreviure, a fer una crònica funesta del conflicte.

El veritable punt d’inflexió en la vida de Luka, aquest poeta nacional que ha arribat als cims més alts del reconeixement públic, no és pas l’assoliment d’aquell premi literari cobejat pels seguidors d’aquesta doctrina de la fama, sinó el primer dia que el colpeja la guerra. 

Crònica de la devastació és el monòleg interior del poeta vell que, dia rere dia, veu com cauen i es desfan tots els trossos de gel d’aquell iglú on vivia, i com, en caure, es dissolen per sempre en l’infern de les flames, impossibles d’enganxar altra volta a la casa de les vivències, impossibles de salvar ni tan sols amb la pròpia vida. Amb aquest flux de consciència de la devastació, el poeta recorre desarmat una guerra interior, la guerra despullada de motius, “l’horror en estat pur”, la batalla contra la mort per angoixa que somou els supervivents dels combats. I l’estil de la novel·la és així, no hi ha detalls de fronts ni de trinxeres, només la silueta dels malsons, la cara de l’estimada Maia, de l’estimat nét Luka a qui la guerra robarà alguna cosa més que la infantesa, només ecos de crits i llumenàries de foc, perquè, els detalls històrics de la guerra, els dies concrets i els motius i els noms dels comandants, això només interessa els que no viuen dins l’horror del silenci famolenc d’un conflicte. Vicent Usó tria la veu d’un vell, diguem-ne que la veu paradigmàtica d’algú que, en condicions normals, arriba a la “saviesa” que creu haver assolit, amb l’orgull de deixar petjada a la història d’un poble. Un home amb tots els bitllets comprats per a la felicitat i que, els anys que li queden, només haurà de patir aquella falsa angoixa dels mots, la recerca dels poetes... això, si no hi haguera la guerra; si no vinguera la guerra a obligar-lo a resseguir els errors de la vida, a forçar-lo a tenir sensacions mil·lenàries, totes de cop i sense triar-les, la ràbia, la por, l’odi; si no s’ensenyorira la guerra dels seus pensaments de vell que té un fill i una nora i un nét que duu el seu nom, d’home que tenia una dona a qui no coneixia fins que la guerra no li la va presentar, “pobre poeta condemnat a perdre-la cada nit, l’estimada”. 

Aquesta novel·la, només tipogràficament escrita a raig i fugint de la puntuació convencional, troba el camí, l’accés directe a les realitats infraverbals de l’esperit, posa noms als moments inefables i dignifica el monòleg interior com a drecera d’una història. La troballa de l’estil salvarà l’autor de les taules de novetats, el salvarà de la guerra de les vendes i l’acostarà a la religió del vell poeta Luka, la del prestigi, una fe tan necessària com una altra". 

Ponç Puigdevall, El País, edició Catalunya, 13 de febrer de 2003

Un trajecte tempestuós

El tema sobre el qual Hermann Broch fa que s’organitzi “La mort de Virgili” és la justificació moral de l’art, peró també la justificació de l’existència per-sonal de Virgili perqué n’ha fet el sen-tit i la salvació de la seva própia vida: era la recerca d’una transcendència que s’imposés al desgast mesquí i sòr-did de la vida de la quotidianitat. Durant les últimes hores de la seva vida, a través d’un monòleg conduït pels fan-tasmes de la seva ment, Virgili posa en dubte la base moral de “L’Eneida” i deci-deix cremar el manuscrit del poema. Davant de la imminéncia de la mort, l’art li sembla un camí de buidor. Luka, el vell poeta que protagonitza “Crónica de la devastació” la novel.la de Vicent Usó (Vila-real, 1963) que ha guanyat l’últim premi Andròmina, veu com els bombardejos de la guerra que assetja la seva ciutat li han destruït la casa i li han cremat els originals del seu últim llibre, encara inèdit. A través d’un altre monóleg, i mentre s’instal.la al poble on viu el seu fill, Luka conjec-tura sobre el paper de l’art quan les circumstàncies històriques fan que tot-hom se submergeixi fins al cor de les tenebres de la guerra. Però gràcies a les lliçons del seu nét (que també es diu Luka, com si fos l’altra cara del que ell no ha sabut ser per culpa de l’obsessió literària), va descobrint, en-tre l’horror i l’horror de la devastació bèl.lica, la poesia més pura, despulla-da i essencial, els petits detalls de la vida a pesar de trobar-se immersos en un procés destructiu. Com Virgili, Luka dubta dels efectes benèfics de l’especulació intel.lectual i, quan s’adona que la mort pot ser propera, li sembla haver recorregut un cami de bui-dor a la recerca deis llorers d’una fama al cap i a la fi insubstancial.

No se sap, i no té cap importàn-cia narrativa, el lloc geogràfic on se situa l’acció de la novel.la (tot i que es pot sospitar que la guerra dels Balcans vista per Angelopoulos és un dels refe-rents de Vicent Usó), perquè no es tracta tant de construir una crònica fidedigna de fets documentables com d’incorporar en el relat els viatges reite-ratius i concèntrics dels supervivents de qualsevol batalla, l’anonimat im-pressionant dels herois miniaturitzats pels conflictes, l’engranatge incom-prensible d’unes tàctiques aparent-ment absurdes. A l’altra banda de la fam. la violència i la misèria que devas-ta el paisatge de la guerra hi ha la pura il.lusió de contemplar el vel de maia de la infantesa, els jocs a la plaça del po-ble i l’eternitat més enllà del temps i l’espai i que el protagonista concreta amb uns versos de Wang Wei: “Tot-hom dorm cauen flors dels arbres / calma nocturna sota els cingles / sobta-dament irromp la lluna / xiscle d’ocell al torrent fresc”. Amb una dosi més exacerbada de realisme, no es pot ne-gar que l’estratègia que segueix Vicent Usó per contrastar el combat entre el bé i el mal no s’allunya gaire del que Mercè Rodoreda practica a Quanta, quanta guerra...

A vegades es fa difícil separar el ritme del sermó del ritme de les medita-cions del protagonista. Potser hi ha massa passatges que queden al marge del relat, i el que s’acaba preponderant excessivament són els dictats del que s’hauria de pensar, el que pensa l’au-tor, sobre la guerra, sobre l’exèrcit o sobre els horrors de l’exèrcit a la guer-ra. El que passa llavors és que hi ha alguna cosa que es trenca, que la mà-gia narrativa s’esvaeix i els personat-ges que envoltaven el lector se'n separen fins que l’autor finalitza la seva diatriba. Potser algú pot sentir-se mo-lestat pal fet que Usó gosi estrafer una mica l’ortodóxia gramatical, però és tan sols una senzilla argúcia visual per dotar de versemblança el monòleg abismal del protagonista i que serveix, també, per donar a les peripècies el ritme veloç i infernal que adquireixen els episodis bèl.lics. Potser algú podria recriminar a Vicent Usó haver inflat amb massa ímpetu la prosa, haver re-carregat amb massa lirisme els aspectes prosaics de la guerra, però després de la lectura de “Crónica de la devasta-ció" també pot quedar la sensació d’un discurs hipnòtic i tempestuós que per-suadeix i commou, i la certesa, tal com diu Luka a la primera frase que acon-segueix escriure després de la guerra, que “escriure és acarar-se sempre amb els pitjors fantasmes, amb els reductes més íntimament soterrats de la memòria”.

entrevistes

13/2/2003

ESTER PINTER

Vicent Usó (Vila-real, 1963) va guanyar l'última edició del premi Andròmina dels Octubre amb la novel·la 'Crònica de la devastació', publicada per 3 i 4. Aquesta obra, la vuitena que publica des que es va estrenar el 1992 amb 'La cançó de la terra estimada', està protagonitzada per un poeta vell i toca temes com ara la duresa d'un conflicte bèl·lic fratricida, la solitud en què ens submergeix la vellesa i la crisi de fe poètica, entre d'altres

Un vila-realenc poc amic de baralles poeticides

La felicitació més emotiva que assegura Vicent Usó (Vila-real, 1963) que va rebre en guanyar l'Andròmina 2002 per "Crònica de la devastació" va ser la d'un company que també es va presentar als Octubre. "Això demostra que la literatura és important però que hi ha coses que estan per sobre", diu aquest novel·lista, sorprès perquè a la gent li estranye que a Castelló tots els lletraferits formen una pinya. I gosa dir-ho el mateix autor que a "Crònica de la devastació" posa el dit en la nafra més pestilenta del món literari, "les baralles poeticides" i els salons on "la metàfora no és fonament de bellesa sinó sicària de la mentida". De topar-se amb aquesta melodia pegaria a fugir. Però és que Usó no necessita mentir, té només 39 anys, vuit novel·les signades i una a punt de publicar-se, i ja despunta com el bon prosista que alguns trobaven a faltar a la literatura catalana contemporània, carregat de continguts i intensitat.

Es va llicenciar en geografia i història i treballa fent tasques administratives a la Generalitat Valenciana, encara que proclama sense embuts que el seu ofici és el d'escriptor. "Els meus amics em diuen que no em deixe mai el treball de funcionari perquè segurament escriuria massa".

Guiat per l'impertinent cuc de la curiositat, aquest bon conversador i pare de dos fills que no és aliè a les victòries i derrotes de l'equip de futbol de primera del seu poble es va estrenar com a novel·lista el 1992 amb "La cançó de la terra estimada". A aquesta la seguiria la seua obra més autobiogràfica, "I en els arbres i en el vent", per la qual es va endur, a l'igual que l'anterior, el premi Ciutat de Vila-real. Usó va soltar amarres definitivament en les aigües novel·lístiques amb "La mirada de Nicodemus", una obra situada a la Roma del segle XVI i per la qual va quedar finalista del premi Andròmina als premis Octubre del 1994. Amb la mateixa novel·la, que va esdevindre un gens menyspreable èxit de vendes al País Valencià, va guanyar el premi Ciutat d'Elx el 1995. Tres anys després sorprenia els seus lectors amb una atípica novel·la eròtica, "Tan oberta com sempre", que va premiar la Universitat de Lleida i que va editar Pagès Editors, la mateixa editorial que al 2000 li publicaria la cinquena, "Maig era un mes sense pluja". El mateix any aconseguia el premi Ulisses de narrativa a Castelló, per "La taverna del cau de la Lluna", i l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana la reconeixia com la millor obra de creació literària. Com a pas previ a la seua immersió en el cor de totes les guerres, amb Crònica de la devastació, Vicent Usó li prenia el pols a una molt concreta, la Guerra Civil Espanyola, en "L'herència del vent del sud", premi Fiter i Rossell d'Andorra 2001. Eixe mateix any presentava als premis Octubre la seua crònica, però no seria fins un any després quan els assoliria.

L'Usó col·leccionista de premis també ha fet contes, col·labora a diversos diaris i revistes i escriu guions, cosa que li permet pescar per altres camins que si fóra per elecció pròpia, confessa, difícilment escolliria. Ell on realment es troba còmode, i ho reitera amb orgull, és a la novel·la

ENTREVISTA

E.P. No sé si pretenia posar els pèls de punta però ho ha aconseguit, i no només per la narració de l'horror de la guerra sinó per com afronta l'evolució del poeta protagonista, Luka.

V.U. Sempre, quan em comunique busque commoure, no m'agradaria signar un text que deixe fred el lector. Esclar que en "Crònica de la devastació" ho he buscat especialment, tant pel tema, les claus de la guerra, com pel tractament. Un tractament que vol ser molt acurat, molt poètic i que vol arribar molt endins de les coses i per tant de l'ànima o l'esperit del lector. A més, la història em va commoure d'una manera especial i espere que també li ocòrrega al lector.

E.P. Ningú diria que l'autor ni és un ancià savi, ni és poeta. Com ho ha aconseguit?

V.U. Escriure és sempre transvestir-se, adoptar personalitats diferents. Jo tinc un amic que em diu que si fóra ma mare es preocuparia molt perquè els temes que m'interessen no són d'allò més tranquil·litzadors. Aquest és un exemple extrem però crec que la literatura ha de ser això, no ens podem ocupar de la banalitat. A la vida real un pot circular sense contestar-se moltes qüestions, però quan et poses a la pell d'un personatge has d'arribar al fons de totes les preguntes perquè si no el personatge no té vida. Quan Luka es planteja el sentit de la vida no es pot quedar en l'agnosticisme. Ha d'arribar al final, encara que li supose un trasbals a ell i fins i tot a l'autor, que està plantejant-se les mateixes preguntes.

E.P. Diu frases com ara que la saviesa no consisteix a arribar més alt, ni més lluny, ni més aviat, sinó a no tenir mai pressa. ¿Comulga amb això? Ho practica?

V.U. Sempre que puc. La novel·la m'ha ensenyat moltes coses, precisament perquè m'ha obligat a plantejar-me'n moltes. Amb Luka estaria d'acord en la majoria, evidentment en aquesta, perquè si algun sentit té estar al món no és per arribar ni molt alt, ni molt de pressa, perquè aquesta meta mai s'assoleix, sempre n'hi ha una més enllà. S'ha de ser ambiciós, jo ho pretenc quan exercisc d'escriptor, però sense que això siga un objectiu. L'única raó que fa que valga la pena viure és saber apreciar cada detall, perquè un detall que passa un dia a l'endemà ja no torna, encara que siga una eixida de sol, que malgrat que ix cada dia, no ho fa de la mateixa manera.

E.P. Fa una dura crítica a l'obsessió d'assolir la fama i al que anomena la religió de l'eternitat impresa.

V.U. Jo tenia un professor que deia que el món és un pastís i que el capitalisme significa que cadascú ha de pelear per agafar la major porció possible, i això és el que fem cada dia. És un valor molt important haver arribat a llocs, llocs són premis, reconeixements o estar a una enciclopèdia, que deu ser el súmmum. Tot això té un valor relatiu. Evidentment arribar a molts lectors per a mi té molt de sentit, i si l'Andròmina m'ho facilita, l'Andròmina per a mi té sentit. El que no té sentit és per posar-me'l a la prestatgeria. I si jo he de renunciar a moltes coses de les que considere realment importants, com és la capacitat d'aprofitar el temps en coses que em satisfan molt, doncs m'ho hauria de plantejar seriosament, perquè segurament no em compensaria.

E.P. Luka arriba a aquesta conclusió en una situació extrema i quan ja ho ha perdut tot o gairebé tot.

V.U. Sí, s'adona que han passat moltes coses que no ha sabut apreciar i que realment eren les valuoses, aquelles que quan un gira el cap veu que queden mentre les altres, segurament, s'han esvaït.

E.P. I conclou que la vida és el patrimoni més important que té l'ésser humà.

V.U. És l'únic, de fet, no conec ningú que haja tornat i diga que tenim res més, ni que ens donen una segona oportunitat. No és fer un exercici d'estupidesa.

E.P. Al llibre es reflexiona sobre el paper de la poesia i finalment sembla que s'imposa el d'assumidora de la veu d'un poble, que deia Estellés.

V.U. No volia donar una definició de poesia. Él que sí que fa el llibre és dir quin sentit va tenint per al protagonista en funció de les circumstàncies que va vivint. En principi fa poesia pel fet de fer-la, per expressar sentiments. Després la utilitza per aconseguir reconeixements. Quan s'adona que allò no té gaire sentit des d'un punt de vista vital, torna a la concepció puríssima de la poesia i és quan apareix Wan Wei, el poeta xinès de la dinastia Tang, per a qui la poesia simplement es busca a ella mateixa, encara que no influisca en el món. Luka creu fermament en això fins que l'obliguen a utilitzar la seua capacitat com a arma de l'enemic, quan l'obliguen a trair la seua pròpia dignitat. Un poc després és quan s'adona que no sap ben bé per a què serveix la poesia però d'alguna manera té l'obligació moral de contar què ha passat.

E.P. Abans d'aquesta experiència havia fet alguna incursió en el món de la poesia?

V.U. Mai havia fet res semblant a "Crònica de la devastació" i mai no m'he plantejat exercir de poeta perquè de moment no és una qüestió que necessite. Escric per necessitat i quan em vinga el moment d'expressar-me en clau més poètica em plantejaré si en sóc capaç o no.

E.P. ¿No ha fet mai poemes de joventut?

V.U. Sí, però com en fa tot el món, no sé jo si allò era gaire literatura. Tampoc en conserve cap per apreciar-ho.

E.P. Per què va triar un poeta per narrar la història?

V.U. Perquè volia que suposara un contrapunt a allò que conta, el cor de totes les guerres. Anar descendint en el pou més fondo i més ignominiós de l'essència humana, on es perd tota la dignitat i tots els valors, era possible, però jo necessitava plantejar-me més coses. D'entrada la pregunta és si podem fer alguna cosa. No sé si podem fer gaire, però si tenim algun recurs per oposar-nos a l'horror és la capacitat d'apreciar les coses que valen la pena i que una guerra destrueix. Luka ho defineix com el sentit poètic de la vida, i per fer aquesta contraposició el millor era un poeta vell que reflexionara sobre la vida i a més que estiguera justificat en un text molt acurat que vol ser bell en alguns moments. No em vaig posar a escriure fins que no vaig saber que la veu era la del poeta vell.

E.P. S'ha rellegit l''Ulisses' de James Joyce per escriure tot el llibre sense punts?

V.U. No, me'l vaig llegir fa temps. Normalment quan estic escrivint procure documentar-me, però no llegir altres models que sé semblants perquè no m'influisquen en excés. No m'interessava copiar ningú, sinó trobar el registre propi del poeta que s'expressa. Si això està pròxim a Joyce, com si ho està a Saramago, que també m'ho han dit, ja em va bé, però jo el que buscava és que el lector quan acabe el llibre trobe que està justificat i que no pense que és simplement un caprici de l'autor que vol ser original.

E.P. I no pretenia ser-ho?

V.U. D'entrada em resistisc a creure que es pot fer res massa original en literatura. Sí que es pot avançar en molts terrenys, però no es pot descobrir cap pedra filosofal. Simplement buscava coherència. Un text escrit des de la ràbia, des de la contemplació immediata d'un horror que encara manté les nafres obertes, no podia ser sinó una mena de descàrrega molt intensa d'idees, i això requeria una puntuació determinada. Esclar, el treball més fort del llibre va ser aconseguir que fóra compatible aquesta explosió de sentiments i d'idees amb una sintaxi amb què el lector no es vera massa aclaparat. Jo sóc un lector còmode i com a tal busque no crear-li, al lector, complicacions innecessàries. N'estic satisfet perquè gent que habitualment llig best sellers m'ha dit que no li ha resultat excessivament feixuc. El que més em dol és no poder ser lector de les meues novel·les. Una altra de les ambicions de la crònica és que no pugues llevar cap paraula. Ha estat un exercici de concisió cruel perquè fins que no trobava la parauleta de marres no podia avançar.

E.P. Si sorprèn que ni siga poeta ni vell, també sorprèn que no haja viscut mai una guerra per com la relata. Com s'ha documentat?

V.U. Sense haver-ne viscut cap, n'he viscut moltes, però conforme ens les mostren, tant els mitjans de comunicació, com les pel·lícules o fins i tot els videojocs, semblen més de ficció que no de realitat. Quan això ho contraposes amb llibres com el d'un reporter de Libération, Jean Hatzfeld, sobre el genocidi de Ruanda basat en testimonis reals o amb els relats de l'escriptora sèrbia Jasmina Tesanovic, t'adones que la guerra no és això que ens estan venent com un eslògan. Va ser a partir d'algunes idees, com ara la del nen que ho ha perdut gairebé tot i li pregunten en una desfilada de la Victòria perquè no aixeca la bandereta, que em va nàixer la necessitat de preguntar-m'ho tot i que una persona de Vila-real, aparentment tan allunyada, començara a tractar aquest tema.

E.P. A diferència de a la 'Vida és bella', de Roberto Benigni, Luka, el poeta, no aconsegueix salvaguardar el seu nét de l'horror.

V.U. D'alguna manera se segueix la mateixa lògica que a eixa pel·lícula, però Luka sap que no és possible crear cap mena de ficció per protegir-lo, encara que en algun moment ho intenta. Com es diu al llibre, la primera víctima de totes les guerres és la innocència, la infantesa, l'única pàtria per la qual val la pena lluitar. Quan al Luka nen deixen d'aparéixer-li en els seus somnis elements imaginaris i comença a tenir malsons amb elements reals ha deixat de ser un infant. Podrà salvar-se com a persona perquè buscarà camins, però haurà perdut irremissiblement el seu patrimoni.

E.P. No deixa en molt bon lloc les missions humanitàries a les guerres.

V.U. El que volia simbolitzar la caravana humanitària que espera una ordre que mai no arriba per actuar era la presència d'Occident, o el primer món. La seua doble moral de muntar guerres a la perifèria i després enviar ajuda humanitària, una ajuda més formal que altra cosa, perquè si no fóra així no hagueren muntat una guerra. Ara a l'Iraq segurament muntarem una altra guerra i després hi portarem convois humanitaris.

E.P. ¿Va ser un d'aquells xiquets que a l'escola ja volia ser escriptor?

V.U. Jo a l'escola volia ser, segurament, lector. No em plantejava res més. La meua vinculació a la literatura sempre ha anat lligada al vessant lector. I és que l'escriptura és un àmbit de la lectura. Si la lectura és crear mons a partir d'un material que ja et ve donat en part, escriure'ls és simplement posar-te en un poc més de percentatge de creació i desprendre't de l'altre àmbit. La necessitat de la ficció sí que l'he tinguda sempre, però la de posar-me en el paper de ser qui proposa és de l'any 1992, i tindre clar que això forma part de les meues necessitats vitals fa bastant menys temps. Que als 7 o 8 anys m'apuntara allò que em passava no sé si era senyal d'ambició literària.

E.P. Té molts contes inèdits?

V.U. En tinc alguns, i potser algun es pot salvar, però com que m'expresse millor en clau de novel·la no m'hi dedique. De tota manera crec que els contes s'adiuen molt bé amb les novel·les. La taverna del cau de la lluna són deu contes interrelacionats i La mirada de Nicodemus són deu capítols també pròxims a l'estil dels contes.

E.P. Sembla que va començar escrivint les dues primeres novel·les amb el cor, després amb 'La mirada de Nicodemus' va recórrer a la raó, i de nou va tornar a escoltar-se l'ànima.

V.U. No m'ho havia plantejat en aquests termes. Escric perquè les preguntes m'angunien. L'única obra que he fet com una necessitat autobiogràfica ha sigut la segona, I en els arbres i en el vent, la resta han estat per algunes qüestions que m'interessaven. La mirada de Nicodemus naix per la meua passió, i així parlaríem de l'àmbit del cor, per Michelangelo Buonarroti i per un viatge a Florència, al Museu de l'Òpera del Duomo, on al costat de la Pietà apareix la figura de Nicodemus. La seua mirada tenia més profunditat vital que la de molta de la gent que m'he anat trobant. És la novel·la temporalment més allunyada però, segons els qui em coneixen bé, i a excepció de la segona, la més pròxima a mi. Sí que estava feta des de la raó perquè estava més documentada històricament, encara que no em vaig haver de documentar més que en altres per la meua formació d'historiador. No sabria discernir en cada novel·la quina proporció hi ha de tot. Jo aspire a diferenciar-me dels meus personatges, a dotar-los emocionalment de molta riquesa sense necessitat d'haver patit com ells.

E.P. A la tercera ha aconseguit l'Andròmina, era una espineta que tenia clavada?

V.U. Ser finalista amb La mirada de Nicodemus em va venir de sorpresa. Era la meua primera novel·la d'envergadura, les dues anteriors són narracions curtes. M'hi vaig presentar perquè m'ho va proposar un amic i em vaig assabentar que era finalista a la tele, quan encara retransmetien el sopar. Em vaig quedar molt a gust, però al mateix temps necessitava tancar el cercle. No m'agrada deixar les coses a mitges. No sé si era una espina, perquè a la fi res no és gaire important, però sí que és el premi de què més he gaudit perquè permet arribar a més gent i perquè té un valor sentimental molt especial. Quan l'estava escrivint tenia unes vibracions especials i sabia que tenia a les mans alguna cosa que valia la pena.

E.P. Quins autors li interessen?

V.U. Més que d'autors parlaria d'obres, el problema és que segurament n'hi deu haver quatre-centes o més que m'interessen moltíssim i començar a citar-ne suposa oblidar-ne moltes, però bé: m'interessa l'Odissea i la Il·líada, Cien años de soledad, Memorial del convent, Borja Papa, el Decameró, Libro de las alucinaciones, Moby Dick... Sóc principalment lector de novel·la, l'àmbit de l'assaig el sovintetge menys però qualsevol llibre de Fuster serviria per a aquesta mena d'antologia una mica cruel que em demanes.

E.P. Se l'està començant a considerar un dels pilars de la literatura en català al País Valencià. Què n'opina, de la competència?

V.U. No m'interessa estrictament la literatura catalana al País Valencià, m'interessa la literatura en general i la catalana perquè és la meua. Si m'he de circumscriure a terres valencianes he de dir que sóc optimista perquè hi ha un bon substrat i s'estan fent moltes propostes molt disperses geogràficament i de qualitat, esclar que sempre es pot créixer més. Tot això malgrat les circumstàncies polítiques que tendeixen a minusvalorar, a marginar, o fins i tot a fer la vida bastant impossible als qui escrivim en català, encara que després diguen que ens cuiden perquè som els únics a qui els xiquets lligen a l'escola. Una aberració, a mi no m'interessa que m'estudien a canvi de no estudiar Ramon Llull.

E.P. Compagina la tasca de novel·lista amb la de periodista literari i no s'ha tallat davant noves propostes com la de guionista de Xarxa Teatre i autor de la seua pròpia pàgina web.

V.U. Si em donen a triar jo em decante sempre per la novel·la, però crec que la literatura és un àmbit molt ampli que nosaltres compartimentem per la necessitat d'explicar-nos el món. La web me la vaig plantejar com a mecanisme de coneixença d'un món que acabava d'irrompre i sabent que si no li dedicava un temps extra em quedaria desfasat. No ens en podem mantenir al marge, si la literatura és un mecanisme per explicar coses, no pot prescindir de l'utillatge que avui dia ja és comú. A més, és un món amb molta més llibertat de la que a alguns els agradaria.

13/2/2003

JULI CAPILLA

Vicent Usó (Vila-real, 1963) és el guanyador del darrer premi Octubre Andròmina de narrativa amb "Crònica de la devastació" (Edicions Tres i Quatre). La novel·la denuncia la hipocresia d'Occident en els conflictes internacionals i palesa les conseqüències nefastes de totes les guerres, sobretot entre la població civil.

“Si em demanares quin és el meu ofici, no sabria què dir-te. Oficialment sóc funcionari de la Generalitat Valenciana. La meua prioritat vital, però, és escriure. Ara bé, la part econòmica i social també hi compta. De tota manera, tampoc no m’importa massa, això, mentre puga dedicar-li un temps a l’escriptura. No m’agrada fer projectes a llarg termini, però tinc clar que la meua prioritat professional principal és la literatura.” Clar i ras. Per si algú en dubtava, Vicent Usó va ser, segons confessió seua, “el primer escriptor del País Valencià a configurar-se un web informatiu dins de les pàgines que gestiona l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”. A més d’haver publicat set novel-les, fa crítica i coordina les pàgines literàries del diari Mediterráneo.

—Tot i que vostè no ha fet mai poesia, el llenguatge que fa servir a Crònica de la devastació és essencialment poètic.

El Temps, 13 de febrer de 2003

—Això té a veure amb el to intimista i amb la construcció d’una novel·la que em demanava anar-hi al gra, a l’essencialitat del tema. Això va fer que finalment em decantara per unes determinades condicions narratives, entre les quals hi havia l’ús d’un llenguatge molt acurat, amb paràgrafs autosuficients que ben bé podrien ser petits poemes en prosa. Ja sé que, per regla general, totes les novel·les tenen les paraules que han de tenir, però jo a la Crònica aspirava a aconseguir que ningú no li’n poguera traure cap. Potser si canviaves alguna paraula de qualsevol altra novel·la meua no passaria res. Jo volia que a la Crònica això fóra més complicat. A més, el registre que hi faig servir, amb l’ús culte de la llengua, està justificat perquè el que narra és un poeta. El tema de la guerra és molt dur, s’endinsa en la part més fosca de la condició humana. I això, perquè fóra creïble, m’exigia un llenguatge acurat, una veu experimentada i reflexiva, decididament poètica.

—La manera de puntuar també respon a aquesta necessitat?

—Sí. De fet, vaig començar la novel·la pel final. El protagonista, Luka, es veu impel·lit a escriure alguna cosa perquè hi ha una sèrie de veus que li diuen que ho ha de contar tot. Aquest imperatiu testimonial, però, l’obliga a contar els fets des de la ràbia, des del dolor, des del neguit, des de la desesperació. I tot plegat, fa que el seu discurs reflectesca la dinàmica de funcionament del cervell, que és la de l’acumulació d’idees; d’ací l’heterodòxia de la puntuació. Si haguera mantingut una puntuació estàndard, la història no seria versemblant, no haguera donat el to i tampoc no haguera transmès la sensació de claustrofòbia i l’ambient angoixós que jo volia reflectir. La juxtaposició de frases crea aquesta sensació de claustrofòbia. El treball més dur de la Crònica ha estat aconseguir que això fluïra de manera natural, perquè el lector no haguera de fer l’esforç de buscar el lligam entre els fragments aparentment desordenats de la novel·la.

—El protagonista espera traure algun rèdit moral positiu d’aquest exercici testimonial?

—Luka narra els fets des de la desesperança total, perquè està convençut que això no servirà per convèncer ningú.

—El títol de la novel·la és explícit. La devastació no solament és física, sinó també moral. Podríem dir que es tracta d’una novel·la moral?

—Aquesta en seria una lectura, segurament vàlida, de la història. Quan vaig escriure la Crònica pensava explicar-me les coses que passen al meu voltant. Una de les coses que més em preocupava era la visió que ens fan arribar de la guerra. La Crònica, en aquest sentit, no pot sorprendre ningú. Avui la gent ja sap què és la guerra. Però no ens la conten així: ens la conten d’una manera molt més maquillada, fins i tot en tons èpics i heroics. No tenia, però, la intenció d’alliçonar ningú. Només he volgut constatar uns fets i contestar-me preguntes. Val a dir que la primera lectura que se’n fa és que, si la guerra és això, hem de fer tot el possible per evitar-la. Ara, aquesta lectura no la fa tothom. Els que estan a favor de la guerra contra l’Iraq també saben que la guerra és això. Però no en volen saber res, d’aquesta “veritat”.

—Al final de la novel·la sembla que l’única eixida possible de supervivència és la fugida.

—Aquesta eixida tampoc no és gens esperançadora. La raó que impulsa Luka a anar-se’n ens dóna a entendre que no sap si hi ha esperança. Luka té por que el nét perda la innocència i la ingenuïtat de la infantesa, que es faça gran abans d’hora, perquè considera el món infantil l’únic patrimoni possible. No sap si el nét reeixirà o no, després de l’horror viscut de la guerra.  Sí que té, però, l’obligació de buscar aquesta esperança. Aquesta és l’única opció moralment acceptable que té Luka, la d’intentar, malgrat tot, tirar endavant per mirar de salvaguardar la vida del nét.