"Les ales enceses" arranca una nit de tempesta en què la mar sembla voler endur-se un petit poble mariner. Malgrat la pluja i el vent, malgrat la fúria de la mar, una colla de pescadors, encapçalats per Abdó, decideixen igualment dur a terme la tradicional cursa en honor a Sant Gervasi, mitjançant la qual es decideix qui obtindrà el dret a pescar en el principal calador de la mar pròxima. La celebració de la prova deslliura la ira de dom Odònius, el prior del convent, que l'havia prohibida. I també el rancor de Duna, l'amant despitada per Abdó.

Badalona, Nit de Santa Llúcia 2005

El fràgil equilibri que observa la comunitat es veurà aleshores trasbalsat per l'arribada al poble una colla de còmics, entre els quals viatgen forçuts, prostitutes, faquirs, il·lusionistes, comerciants i, al capdavant de tots, un gitano albí -Àngius- a qui se li atribueixen, entre altres, poders de màgia i clarividència. Amb ells viatgen també dues dones. Una vella endivinadora que mai no ha encertat res, però que, en veure Abdó tindrà una visió apocalíptica, i una jove -Enna- de mirada lluent i irresistible que captivarà la voluntat d'Abdó. Però al pescador no li resultarà senzill obtenir l'amor d'Enna, qui guarda una estranya fidelitat a la mar, fruit d'un antic pacte. Per guanyar-lo, Abdó haurà de reptar la mar en un duel a tota ultrança.

"Les ales enceses" és bàsicament una novel·la d'amor, d'un amor extrem, en contra de tot i de tots. Però alhora és també una novel·la de tints èpics que transita sovint pel territori on conflueixen la realitat i la llegenda, que apel·la a supersticions i mites per construir un discurs narratiu que, a partir de la celebració del llenguatge oral, va seduint el lector amb el poder irresistible de la paraula.

Ponç Puigdevall. El País (Suplement Quadern), Barcelona, 7 d'abril de 2005.

El País, edició Barcelona, 7 d'abril de 2005

De la mateixa manera que “La mirada de Nicodemus” (1996), una de les primeres novel·les de Vicent Usó (Vila-real, 1963), militava amb exactitud dins dels paràmetres que defineixen el gènere narratiu històric -feia reviure els elements mítics, buscava amb ànsia el coneixement del passat, i conjecturava sobre les xarxes i els nusos que configuren la Història-, la novel la amb la qual ha quedat finalista de l'últim premi Sant Jordi, “Les ales enceses”, tot i que està ambientada al segle XVII, no cal que es llegeixi com una obra entossudida a reproduir cap mena d'atrezzo històric de cartró pedra. És cert que a “Les ales enceses” hi apareixen uns escenaris d'època, que Vicent Usó intenta dotar de versemblança documental les formes de vida del moment, i que arreu hi ha la voluntat de crear i mantenir l'atmosfera pertinent, els usos i costums del segle. Ara bé, des de la primera pàgina fins l'última, el lector s'adona de seguida que els interessos que persegueix Vicent Usó s'encaminen cap a unes altres latituds, cap a uns objectius que no es relacionen tant amb el que seria el convencionalisme de la novel·la històrica com amb unes preocupacions de caire específicament literari. D'acord que a la novel·la hi figura l'escenari d'una petita població marinera, d'acord que s'hi descriu el ritme de vida que hi porten els habitants, i d'acord, també, que hi pot haver un nucli important de lectors que se sentin encuriosits -i que creguin aprendre alguna cosa- per la idiosincràsia del moment històric que s'hi reflecteix. Pot ser que hi hagi qui pensi que accedeix a algun tipus d'informació sobre els còmics i les representacions teatrals del segle XVII, sobre les diversions més o menys artístiques que servien per entretenir l'oci del poble, però la intenció que anima de dalt a baix la voluntat literària de Vicent Usó s'ha d'anar a buscar en una altra banda, en un lloc on l'únic que importa és la consciència literària: el que motiva l'escriptura de “Les ales enceses” és l'exercici de jugar amb una fórmula narrativa, és la necessitat d'aprofitar i reinterpretar una possible manera d'explicar una història, és el plaer de gaudir usurpant des del present un sistema narratiu pertanyent al passat. És a dir: Vicent Usó explica la història de la colla de còmics atrotinats que arriben al poble a la vora del mar, i que desencadenen la terrible història d'amor que constitueix el nucli de la novel·la, com si reactualitzés les possibles virtuts que ofereix el gènere rondallístic. I en aquest sentit, és cert, “Les ales enceses” es pot llegir com una rondalla del passat, ambientada en el passat, però escrita amb consciència des del present.

A “Les ales enceses” el lector hi podrà trobar anècdotes que aconsegueixen entretenir, peripècies que saben seduir l'atenció, descripcions dignes d'aplaudiment, moviments narratius que sorprenen, jocs de mans que no cauen en l'obvietat argumental, i els típics i senzills recursos que fan servir tots el autors que volen dotar d'un aire màgic i mític el transcurs del relat: aquests serien els episodis menys consistents i mancats de gràcia, sobretot per la sensació de cosa ja vista que procuren, sobretot per l'esgotament del fil bastit en el realisme nascut a Macondo. Més enllà dels avatars ocasionats pels estralls morals i físics de la intensa història d'amor que dinamita l'argument, cal llegir “Les ales enceses” per dues raons principals: en primer lloc, per contemplar des del punt de vista pràctic de quina manera es pot adaptar a la literatura contemporània un to narratiu d'aire folklòric, i com aquesta operació genera tota una sèrie de reflexions molt perspicaces sobre l'ofici d'escriure i d'explicar una història. En aquest sentit, “Les ales enceses” ensenya com es pot fer teoria literària des de l'execució material de la literatura. I també cal llegir-la, en segon lloc, per l'enorme treball verbal que realitza Vicent Usó, per gaudir amb tot el repertori d'argúcies estilístiques que l'autor treballa amb fortuna i competència, buscant l'efecte oral sense renunciar en cap moment a la consciència de l'escriptura sobre el paper. La veu narradora és sempre fidel al ritme de la prosa que treballa i cisella, i el lector queda sotmès als vaivens d'unes frases que es mouen amb naturalitat absoluta a pesar de l'abarrocament que en traspua cadascuna. És l'efecte d'elementalitat i estranyesa que saben obtenir els escriptors que no consideren l'estil com una molèstia inevitable sinó com un exèrcit mercenari aliat. Potser hi haurà qui recrimini a Vicent Usó haver inflat amb massa ímpetu els centres de la prosa, o potser se l'acusarà d'haver carregat amb massa lirisme els aspectes prosaics de la vida quotidiana. Sigui com sigui, “Les ales enceses” és una novel·la que no defraudarà a tots aquells lectors que, més enllà de les peripècies, els agradi el goig d'encarar-se a la seriositat de la literatura i al goig de l'estil ben treballat, polit i eficaç.

Maite Insa. El País (Suplement Quadern), València, 7 d'abril de 2005.

El País, edició València 7 d'abril de 2005

A “Les ales enceses”, un narrador omnipotent i sabedor d’aquesta omnipotència ens endinsa en l’èpica història d’amor d’un mariner i una firaire bellíssima que amaga una vella i estranya relació amb el mar. La novel·la, finalista del Premi Sant Jordi 2004, serveix perquè retrobem el to atemporal de la prosa de Vicent Usó, que, malgrat que data els fets de la història al segle XVII, tria, una altra vegada, com ja féu a Crònica de la devastació, un discurs líric fora de les fronteres de temps i espai, farcit d’un lèxic cada vegada més ric i escaient. L’elecció del segle XVII és més, segurament, l’excusa per incorporar a la novel·la el món mític dels gitanos firaires nòmades, les bruixes i la dificultat en les comunicacions, que no una recreació fervent de l’època, que l’autor no pretén.

Abdó viu en un poble de pescadors en què la mar enfurida, de tant en tant, ha de cobrar-se el seu tribut en persones. Una mar capriciosa que dóna i pren vides com dóna i pren els peixos que els alimenten. La gent del poble, avesats a la regularitat dels esdeveniments (la festa de Sant Gervasi, l’arribada dels firaires, etc.), cerquen l’explicació dels fets extraordinaris (els naufragis, la manca de captures, etc.) i, en no trobar-la, s’emparen en els elements sobrenaturals que conviuen amb la raça humana des de fa segles. Hi trobarem, per tant, l’espiritualitat més ortodoxa, la de la religió oficial, al costat de les altres intuïcions vitals que marquen l’esdevenidor dels éssers: l’element màgic. La història cerca volgudament, amb l’ajuda d’un narrador clàssic modernitzat (clàssic, per l’omnipotència, i modernitzat, per la reflexió metadiegètica, per la manipulació constant dels fils de la trama, als ulls de tothom) assolir un to èpic que transcendesca l’anècdota concreta. Els personatges queden marcats, cadascú, pel seu fat, i pel dels seus parents, com en les millors històries tribals. N’hi ha que miren de defugir aquests designis, però una realitat tossuda i uns veïns pocs disposats al perdó els dificulten el camí. En el cosmos usonià, tot el que compta es pot comptar amb cinc dits: l’amor, la mort, la gratitud, la justícia i la bellesa. Una mirada pot justificar el canvi de rumb d’una vida, igual que un lleu retret, de boca d’un ésser estimat, pot precipitar una autoimmolació.

Si, a Crònica de la devastació, la guerra era el leit motiv que generava la pulsió lírica, ací ho és la bravesa de la mar. Tot plegat, pretextos per descabdellar una troca de paraules, un doll desbocat –que, tot s’ha de dir, en aquesta novel·la, en alguns moments provoca alguna frase massa llarga.
El simbolisme de “Les ales enceses” genera tota mena de relacions especials: entre les persones (el nostre i l’aliè; el parent i l’enemic; el bo i el dolent), entre les persones i la natura (do ut des, o facio ut facias, “done per tal que em dónes” o “faig per tal que faces”, com en les relacions contractuals més bàsiques) i entre les persones i les coses (un anell o un llençol porten tota la càrrega de significat de què els omple el narrador, i gaudeixen un caire quasi tel·lúric).
Amb aquestes dues darreres novel·les, per tant, Vicent Usó se situa ja, de ple, entre els tres o quatre narradors valencians privilegiats, amb un sentit de l’estil que recorre la novel·la de dalt a baix i que no abandona pels cants de sirena que podrien exigir-li ser més prolífic a l’hora de publicar. Agraïm l’esforç per trobar un valencià literari no artificial, no recreat en models d’altres llengües, sinó elaborat amb naturalitat a partir de la bellesa del mateix model oral i dels clàssics. Enriquit, si ho voleu, amb lèxic dels diferents camps temàtics (en aquesta novel·la, el lèxic de la navegació i de la mar), però també enriquit a força de recuperar paraules poc premiades pels nostres mitjans de comunicació, i que pertanyen a un estàndard polimòrfic (tot recuperant-les o manllevant-ne d’altres dialectes), posant la llengua al servei de la creació lírica.

Juli Capilla. Levante (Suplement Postdata), València, 8 d'abril de 2005.

A “Les ales enceses”, Vicent Usó (Vila-real, 1963) es consolida com un dels narradors valencians amb més projecció en la literatura catalana. “Les ales enceses” és la història d’amor entre un mariner i una dona enigmàtica en una petita població dominada per la superstició, el fonamentalisme cristià i les ànsies de revenja.

Des de la publicació d’"El nom de la rosa", si més no, els narradors del món tenen a l’abast un model de novel·la contemporània en què el context històric té un paper primordial en l’escenificació dels fets que ens són contats.La del semiòtic italià, però –i per això ha esdevingut un referent narratiu a imitar, un model exemplar–, hi afegia alguns elements que endolcien la contextualització més o menys historicista i que assuavien la mera erudició. Amb "El nom de la rosa", l’italià hi aportava, a més, un plus narratològic enriquidor que redundava en la satisfacció del lector. Alguns trets de la novel·la psicològica, els elements palesos de la indagació detectivesca i la tradició característica del suspens, i fins i tot de terror, que hi detectem expliquen l’èxit narratiu –i de públic!– de la novel·la d’Umberto Eco. Aquest model, però, s’ha vist pertorbat, i malmenat, per la inèpcia dels mals narradors, dels vulgars imitadors. La perversió, per sort, té gradacions suportables; matisos que alleugereixen el “delicte”: els bestsellers que s’hi afillen són més o menys aberrants o digeribles, segons el grau de perversió a què sotmeten el model. En conseqüència, el lector ha de trobar, per força, diferències substancioses entre la “narrativa” de Dan Brown i les peripècies i aventures de Matilde Asensi. N’hi ha, però, d’altres narradors que han aconseguit de “reiventar” el model o d’allunyar-se’n voluntàriament per tal de fer literatura nova. És el cas de la darrera novel·la de Vicent Usó, "Les ales enceses".       

Levante 8 d'abril de 2005

La “reivenció” o “invenció” que prova d’aplicar el narrador vila-realenc a "Les ales enceses" consisteix, bàsicament, a insinuar més que no pas a dir, a suggerir més que no pas a fer, a deixar caure les coses a comptagotes i molt vetladament. El simbolisme és, a parer meu, el leitmotiv d’una història en què l’acció –entesa com a successió més o menys accelerada d’esdeveniments– passa a un segon terme i en què el context històric és únicament un marc referencial. (Val a dir que a "Les ales enceses", com a l’anterior novel·la de Vicent Usó, "Crònica de la devastació", la contextualització històrica de la novel·la no és gens definitòria, fins i tot m’atrevisc a dir que en aquesta última novel·la fóra prescindible). Aquestes són, doncs, les intencions de l’escriptor Vicent Usó i així ho expressa en un moment donat, a través del narrador, a la novel·la: “Ja us he avançat que no són fets gloriosos els que s’esdevindran en el decurs d’aquesta història, que no escoltareu de boca meua ni epopeies reials ni gestes antigues d’herois singulars, ni notícia de setges, ni de conquestes ni de batalles recents ni tan sols d’amors cortesans que tant plauen al comú dels romancers”(p. 125). Amb una premissa així, doncs, no cal dir que "Les ales enceses", ho vulga o no Vicent Usó, defuig un tipus de lector convencional que es delecta amb facilitat amb l’acció i que, per contra, s’ensopeix amb el joc simbòlic. "Les ales enceses" requereix, per tant, un tipus de lector especial: un lector culte, intel·ligent, actiu, creatiu, atent; amant de la literatura, en suma.

"Les ales enceses" és la història d’Abdó dels Momos, patró de pescadors d’un petit poble de mariners, que s’enamora perdudament, fins arribar gairebé a embogir, d’Enna, una dona que captiva Abdó per la seua bellesa i per la seua misteriosa i enigmàtica història personal. Una història d’amor, doncs, que el narrador situa en un context hostil: una petita població de mariners primitius i supersticiosos assedegats de raons –i de víctimes– que justifiquen les seues dissorts; una gent voluble i fàcilment mal·leable sotmesa a la voluntat irracional de la fe, d’una banda, i de les tradicions més rabiosament paganes, de l’altra. Els fets que s’esdevenen en aquesta petita població de mariners primigenis es desfermen amb l’arribada puntual de la colla de còmics i firaires que visita cada any aquesta població perduda de la mà de Déu. Aquesta visita és, de fet, pràcticament l’únic contacte que manté la gent del poble amb el món exterior. Cada any la colla de còmics, forçuts, bruixes, pallassos, prostitutes, mags, il·lusionistes... constitueix l’única distracció per a una gent que dedica la vida a la mar. Aquell any, però, l’arribada de la colla, i de la dona bellíssima que en forma part, arriba en el pitjor moment: tot just quan s’acaben de produir unes desgràcies, en el moment precís en què la gent més necessita un cap de turc que explique i expie el dolor que afligeix el poble.

Amb un estil d’una pulcritud i una bellesa admirables, i amb un domini de la llengua radical i absolut, Vicent Usó ha bastit una novel·la en què el simbolisme, la màgia, el misteri i l’enigma, el misticisme i la fantasia, són els veritables ressorts d’una història en què l’acció, tot i no ser absent del tot –perquè, no cal dir-ho, a la novel·la “passen coses”–, és secundària. Una història contada a través d’un narrador omniscient que es fa present com més va més clarament al llarg d’una bella, màgica i apassionant història d’amor.

Anna Tomàs. Avui (Suplement Cultura), Barcelona, 23 d'abril de 2005.

Avui 23 d'abril de 2005

"Si us sedueix el meu verb, si trobeu captivadors els meus gestos i decidiu, doncs, de romandre-hi atents, compartiré amb vosaltres els episodis d'un relat que es nodreix del dolor i la pròpia recança, la que m'escampa la metzina pel cos i per l'ànima". Així comença a explicar un romancer l'amor entre Abdó i Enna, un amor que desplega voluptuositat per les pàgines de Les ales esteses, el darrer llibre de Vicent Usó que va quedar finalista del premi Sant Jordi.

Ambientada en un petit poble mariner, la novel·la explica el trasbals que suposa per als habitants de la localitat l'arribada d'una colla de còmics entre els quals viatgen forçuts, il·lusionistes, prostitutes, comerciants i, al capdavant de tots, un gitano albí al qual s'atribueixen poders de clarividència. La mirada turquesa d'una noia, percebuda només un instant entre les cortines de la carreta dels firaires, colpeix Abdó, un brau mariner que, dies abans, per orgull o per imprudència, va encoratjar la resta d'habitants a nedar a la cursa tradicional de Sant Gervasi tot i la fúria inclement de la mar. Les onades van cobrar-se la vida d'alguns dels participants. Sobreportant la imputació de les morts que han viciat l'aire de la comunitat i profundament enamorat d'Enna, la joveneta d'ulls blaus, Abdó acudeix a una sibil·la que, per complicar-li més la vida al nostre protagonista, li vaticina el següent: "Et vindrà, l'amor a visitar, però serà com les ones, que van i vénen, quan et cregues en possessió d'ell se t'esmunyirà com l'aigua s'escolla entre les fenelles d'un puny".

Enna pertany a la mar i únicament a la mar, va ser en ella que la van trobar, sense notícia de pare ni de mare, i a ella es deu. Per guanyar la seva estimada, Abdó, segons la llegenda, haurà de combatre el peix predilecte de la mar, que apareixerà la setena nit després d'un llampec argentat.

Incorporant la presència de la mar com a protagonista que interfereix en la relació dels personatges principals, Vicent Usó, autor de títols com ara Nicodemus, Tan oberta com sempre, La taverna del Cau de la Lluna i Crònica de la devastació, ens presenta ara una novel·la de ritme trepidant i prosa enormement treballada. I és que la història la relata un joglar i, per tant, fa ús de les llicències que tal condició li permet: abandonar uns personatges i acompanyar uns altres, prenent i deixant flocs de la història en el moment oportú i travant-los amb gràcia en un canemàs únic; i vulnerar el mecanisme del temps, fent-lo avançar i recular segons convingui. Una bella història d'amor amb elements màgics i mítics que val la pena llegir.

Manel Garcia Grau. Heraldo de Castellón (Suplement De domingo), Castelló, 24 d'abril de 2005.

Heraldo de Castellón 24 d'abril de 2005

Feia temps que enyorava una novel·la amb el tall, l’entramat i l’originalitat ficcional com la de “Les ales enceses” de Vicent Usó (Vila-real, 1963). Dit sense embuts: amb aquesta excel·lent novel·la l’autor vila-realenc no sols va quedar finalista del premi Sant Jordi 2004 sinó que ha arribat al cim de la qualitat i l’excel·lència literària. Hom em dirà que exagero, i que escric açò segurament mogut per factors extraliteraris. Possiblement tinga raó, però eixos criteris subjectius s’esbandiran quan compren el llibre i, en llegir-lo, copsen la potència i l’arquitectura d’una obra singular i bella, alhora dura i corprenedora. I això és així perquè en aquesta obra es refà una tradició molt noble –de la qual beu el nostre autor- que té com a escriptors més notoris Gabriel García Márquez i el seu ‘Cien años de soledad’ i José Saramago i el seu “Memorial del convent” i, en català, les fonts del millor Jesús Moncada, per exemple. Una tradició que sap jugar –i molt bé- a la barreja entre fantasia i realitat.

Usó fa una immersió en el món dels mites i dels rondallistes. I és que aquesta novel·la és, efectivament, com una rondalla contada, des de la primera línia fins a la darrera, amb el to i el deix d’En Festus, el contacontes que narra, com si fos en una plaça de qualsevol poble, tot l’entramat d’una fets ocorreguts temps abans. Això, però, no és nou en Usó, ja que a l’anterior novel·la, “Crònica de la devastació” (Premi Andròmina, Tres i Quatre, 2002) ja explicava els horrors de la guerra en boca d’un narrador en primera persona i, a més, parlava d’una realitat immediata i suposava una implicació personal molt important. Tal volta per això després d’aquella també excel·lent novel·la el nostre autor necessitava fer una novel·la que li provocara una experiència literària menys encarada amb la realitat. Amb el to de rondalla, doncs, ‘Les ales enceses’ (re)prenen la manera d’explicar històries que està ben present en els orígens de la literatura. I si a això li afegim que se’ns conta una història d’amor extrem amb una ubicació en un territori indeterminat on s’enfrontaren dues forces, la de la màgia per una banda (representada per l’Àngius, el forçut gitano albí) i l’ortodòxia per l’altra (representada per dom Odònius, el capellà), aleshores tenim un tot d’una gran alçada ficcional i literària.

Des del principi, en aquesta novel·la es veu una clara voluntat d’escriure una història d’amor, a més de retre un homenatge a la mar i a la seua gent. Tal com va dir l’autor el dia de la presentació del llibre l’argument va ser inspirat “en l’audició d’una cançó de Carlos Núñez que es diu “Maria Solinha” i que, en la veu meravellosa de Teresa Salgueiros, conta la història d’una dona asturiana que perd l’home en la mar i es guanya la vida oferint remeis fins que és acusada de bruixeria”. I és de la magnífica combinació d’aquests dos elements d’on naix la font que manté l’estructura bàsica de l’obra, a la qual s’unirà la necessitat d’explicar-la oralment, cosa que ha obligat Usó a treballar un llenguatge capaç d’anar seduint el lector a poc a poc.

La trama de la novel·la es mou en un territori que beu tant de la realitat o de la Història com del món de les supersticions, els mites, les creences populars, les llegendes o la màgia. A més, l’obra és també un homenatge a la gent de la mar, que està tractada com un personatge més, amb vida pròpia i amb una influència notable en el desenvolupament de la trama, com per exemple al principi de l’obra, quan els personatges, durant les festes de sant Gervasi, volen portar el sant cap a la mar a pesar del mal temps, i com alguns d’ells moren ofegats. O quan Abdó va a la recerca de l’Enna, a la casa de la platja, i se la troba nua banyant-se en unes aigües tranquil·les. O quan al darrer capítol, el XIX, després de la tragèdia final, el personatge principal submergeix un anell, símbol del record de la seua estimada, dins de les aigües. És, per tant, aquest context mariner, i el simbolisme que pren la mar com a metàfora de l’esdevenir de la Història, el que li atorga una força imatgística de primer ordre.

‘Les ales enceses’ reprèn el bell i quimèric mite d’Ícar, una referència que es troba  de la lectura de les cartes del tarot feta per una vident de la caravana de còmics que arriba al llogaret mariner on transcorre la major part de la novel·la. A més l’única referència temporal del llibre la trobem a la pàgina 221, quan apareix, mentre el personatge principal, l’anxover Abdó dels Momos, fa un petit periple per Europa a la recerca de l’Enna, “la filla de la mar”, la figura de Lluís el XIVè, és a dir, el segle XVII. Aquest tret temporal, de la mateixa manera com l’espacial, no es fa en cap moment necessari per bastir el tipus d’estructura argumental, ja que és el Festus qui porta tot el pes de la narració pel que fa al punt de vista del narrador. Per això no és aquesta sinó una falsa novel·la històrica. I és aquest to d’oralitat tan ben creat el que atorga la peculiar atmosfera èpica entre un pescador i una noia misteriosa del grup d’estrangers. Amb aquesta obra, doncs, Usó esdevé ja un autor de primer rang dins la literatura catalana actual. I amb aquesta novel·la fa el pas definitiu cap a la maduresa literària.

Josep Manuel San Abdón. Saó, València, abril de 2005.

Amb aquesta novel·la, Vicent Usó va quedar finalista de la darrera edició del Premi Sant Jordi. La història que se'ns conta transcorre en una petita població marinera, de difícil accés, situada en un lloc indeterminat, durant el segle XVII. Els fets que s'hi esdevingueren ens són narrats per un romancer ambulant. La novel·la comença amb la presentació d'alguns dels personatges que habiten el poble, mariners en la seua majoria, que es reuneixen en l’única taverna que hi ha, El Gos Negre, és una nit en què el xaloc bufa de valent i la mar està embravida, tot desaconsella endinsar-s'hi, però el patró major de la confraria i protagonista de la novel·la, Abdó, diu que mai no s'havia suspés la prova de natació que es fa en honor de sant Gervasi, patró del poble, i que adjudica al guanyador el millor lloc per a pescar durant l’any següent. Això desemboca en una tragèdia.
Posteriorment arriba al poble una companyia de còmics ambulants, amb els quals viatgen dues dones, una vella fetillera, anomenada Berta, i Enna, una jove molt bella, a la qual la primera havia rescatat de la mar quan era petita, i que té amb la mar una relació molt especial. Entre Enna i Abdó sorgeix una història d'amor. Per a impressionar Enna, Abdó decideix anar a pescar el mític Peix de Peixos, ja que, segons diu la llegenda, aquell que siga capaç de capturar-lo dominarà la mar. En absència d'Abdó, uns fets tràgics provocaran la mort de Berta i la fugida d'Enna. Quan Abdó torna de la seua aventura, inicia un gran viatge a la recerca de la seua estimada. És a partir d'aquest moment en què trobem les pàgines més interessants del llibre.
Però, darrere d'aquesta història trobem un homenatge a la tradició literària. El començament ens remet al Romanticisme, amb aquell paisatge fosc, amb aquella mar indomable que aboca a la tragèdia; Berta amb les seues arts màgiques, ens remet a La Celestina; la mitologia clàssica també és present a través d'Enna, la qual té alguna cosa de sirena, aquells sers mitològics que, meitat dona, meitat peix, amb els seus cants tornaven bojos els mariners. Un altre mite és el d'Ícar, el qual, a més, dóna títol al llibre; aquest personatge mític va escapar del laberint en què estava tancat amb unes ales de cera, però desobeint els consells de son pare, es va apropar massa al Sol i se li van fondre. La lluita contra el Peix de Peixos ens recorda Moby Dick de Herman Melville. Finalment, farem referència al viatge que emprén Abdó a la recerca d'Enna per tot el món, i que ens remet als grans llibres de viatges: L'Odissea d'Homer, L'Eneida de Virgili, La Divina Comèdia de Dante, passant per Tirant lo Blanc de Joanot Martorell o El Quijote de Cervantes.
Un aspecte molt destacat del llibre és la creació que es fa del llenguatge, sovint amb un marcat to líric. També és present la influència cinematogràfica, com ja hem vist en altres novel·les de l’escriptor de Vila-real, la descripció de la taverna, de la lluita dels homes contra el mar, o la d'Abdó contra el Peix de Peixos, formen part del nostre imaginari d'espectadors de cinema.
Les ales enceses és una novel·la arriscada, com ja va ser l'anterior, Crònica de la devastació, una novel·la que va creixent a mesura que ens endinsem en la seua lectura i que deixa un solatge que ens fa fruir, sobretot, quan ja l’hem acabada de llegir.

Alexandre Navarro. Caràcters, València, octubre de 2005.

Vicent Usó (Vila-real, 1963) és un escriptor tranquil, sòlid, de construcció lenta i pausada que recorda un mestre d'obres que barrejara tradició i inno-vació en el món de les paraules. Sense escarafalls ni grandiloqüències ha esdevingut un dels millors narradors actuals de la nostra literatura, tot demostrant que no calen paradetes mediàtiques ni rebomboris extralitera-ris per a perdurar en els seus escrits, per a retornar la fe en les pròpies for-ces i per a esdevindre l'autor d'una novel·la tan superba i reeixida com “Les ales enceses”. D'entre la seua produc-ció anterior destacaríem especialment “La mirada de Nicodemus” (1997), una magnífica novel·la històrica que res-pon amb qualitat a l’exigència del gènere (o potser, com afirma Martí Domínguez, no existeix el gènere i es tracta «senzillament» de bona literatu-ra) i “Crònica de la devastació” (2002), una esgarrifosa incursió dins el món de la guerra. A més, la seua obra ha estat reconeguda amb força guardons arreu de la nostra pintoresca geografia lite-rària, tant en certàmens convencionals com de la crítica i del gremi, sempre ben d'agrair atés el peculiar corporati-visme dels escriptors.
“Les ales enceses” ha restat finalista del premi Sant Jordi de novel·la. En aquesta obra, des d'un principi podem sentir la temptació d'acostar-nos-hi sota la creença que es tracta d'una novel·la històrica: pot ser-ho, però no consti-tueix pas allò més important, atés que pot desenvolupar-se impunement des del s. XIII al XVIII sense haver de variar més que mitja dotzena de noms. No té importància i pràcticament existència la contextualització històrica de l’obra, que es redueix a una mínima introduc-ció de descripcions costumistes o d'ele-ments historicistes. Més aviat, creiem que es tracta d'una novel·la de senti-ments, de personatges que les circums-tàncies posen a prova i duen fins l’ex-trem, sentiments que van des de l’amor, el sentit de pertinença a una comunitat i a la tradició, mítica, màgica, popular i que beu de l’essència de la naturale-sa, fins l’erotisme com a palanca que mou el món. Els diferents personatges teixeixen una xarxa d'emocions a la recerca de la felicitat i del benestar, que és el que ha intentat la persona des del principi dels temps. La novel·la se sustenta sobre el garbuix de perso-natges (inclosa la mar, un dels més importants personatges, o d'algun ani-mal com una veu més de la xarxa dis-cursiva) que, dins d'un caos aparent, intenten saber quin ha de ser el seu comportament a cada moment, en llui-ta constant contra la tragèdia que els encalça en forma d’inèrcia social o de tradició secular. Usó retrata com pocs novel·listes actuals l’èpica dels humils i el realisme màgic, el misteri i la força atractiva del desconegut per als humans, des d'un punt de vista narratiu consistent en una veu que, a tall de ron-dalla, explica la història a un auditori invisible, amb digressions i el·lipsis que contribueixen a atrapar immisericorde-ment l’atenció del lector. Una història que narra com l’arribada d'una colla de còmics a un petit llogarret de pes-cadors provoca una catarsi a nivell social i un canvi profund en alguns dels personatges que més fermament resta-ven incardinats dins la tradició. El món simbòlic, on mes significats trobarà el lector com més cerque i més recursos hi pose, resulta ric i altament enriquidor, més encara si cal que el mateix desen-volupament de l’acció narrativa (tot i que en molts moments, com per exem-ple el primer capítol, amb l’escena catàrtica de la cursa natatòria enmig la tempesta, resulte d'una tensió dramàti-ca realment extraordinària) i que pro-dueix el to sostingut de tota la novel·la. De fet, tant la veu del discurs com el lèxic pulquèrrim i la tasca del tot reei-xida de depuració lingüística ens recorda molt el fastuós “Memorial del convent” de José Saramago (ens resulta tan deliciosa la fruïció que experimen-tem amb els noms i malnoms de pes-cadors que exhibeix generós, amb una golafreria antroponímica exultant, Vicent Usó com la relació alfabètica dels manobres del convent portugués) i, a una major distància, “Els treballs perduts” de Joan Francesc Mira, amb qui comparteix el sibaritisme lèxic i la precisió gairebé matemàtica per a cada terme, per a cada mot emprat en el discurs. També hi veiem alguna picadeta d'ull a “Moby Dick” o a Jules Verne que de segur que el lector troba-rà. No tenim cap dubte que Vicent Usó constitueix un dels valors més sòlids de la literatura catalana actual i que aquesta obra no és sinó un graó més amunt del crescendo que encara ens durà més pàgines tan memorables com aquestes.

19/12/2004

L’escriptor Vicent Usó, finalista del prestigiós premi Sant Jordi

ANTONIO ARBELOA

 Enguany, el jurat del premi Sant Jordi, el més prestigiós de les lletres catalanes, ha declarat finalista

Mediterráneo 19 de desembre de 2004

la novel·la “Les ales enceses”, de Vicent Usó, col·laborador habitual de Mediterráneo. L’obra, ambientada en el segle XVII, ha estat qualificada com una història d’amor i conta la història d’un poblet mariner que veu com l’arribada d’una caravana de còmics n’altera el fràgil equilibri que observava.

PREGUNTA: Com valora el fet d’haver quedat finalista del Sant Jordi?

RESPOSTA: El Sant Jordi és un premi molt especial, per moltes raons. D’entrada, per la nòmina d’autors que l’han obtingut: Mercé Rodoreda, Pere Calders, Montserrat Roig, Jaume Cabré, Joan Francesc Mira, Baltasar Porcel, entre altres. És a dir, pràcticament, allà hi ha tots els noms fonamentals de la literatura catalana recent. I això fa molt de respecte. A més, és un guardó que la gent valora especialment, que va més enllà de la novel·la que premia i que ve a significar una mena de reconeixement a tota una trajectòria. D’ací que el Sant Jordi siga el premi literari en català per excel·lència. A més, en un altre àmbit, suposa l’accés a possibilitats de divulgació de l’obra que altres vies no tenen. Quedar finalista, doncs, és per a mi una satisfacció important perquè reconeix el treball de molts anys. Però sobretot és una oportunitat de créixer en nombre de lectors, d’arribar a gent a la qual fins ara no ho havia pogut fer. I com a escriptor suposa una responsabilitat afegida, perquè a partir d’ara les exigències seran, si cap, majors.

P: Com valora el fet d’haver estat premiat tant al País Valencià com a Catalunya?

R: Al País Valencià el mercat del llibre en català és molt menut. A penes hi ha lectors, les editorials són empreses xicotetes i, tot i que algunes treballen molt bé, no poden competir amb les grans multinacionals. No poden fer grans campanyes publicitàries ni copar els llocs preferents als aparadors de les llibreries. I, a més, comptem amb l’hostilitat de les autoritats, que no sols no es preocupen de promoure el valencià sinó que encara fan el possible per enfonsar-ne més l’ús. Guanyar un premi a Catalunya i editar en una empresa com Proa suposa arribar al mateix mercat al qual ja arribava (el dels territoris de parla catalana) però en unes condicions de promoció molt més potents.

P: Vosté ha definit “Les ales enceses” com una història d’amor. Creu que encara té sentit escriure novel·les d’amor?

R: Al meu entendre, l’amor forma part indestriable de l’ésser humà de qualsevulla època. I, en la mesura en què la literatura s’ocupa d’explicar l’ésser humà, ha de tenir en compte l’amor. De fet, d’una manera o d’una altra, pense que està present en la majoria de les novel·les –per no dir els llibres de poesia- que s’editen. I ja ho estava en les meues. El que ocorre és que, en altres ocasions, l’havia situat en segon pla, supeditant-lo a altres temes que considerava prioritaris. I ara l’he col·locat en primera línia, com a motor primordial de la narració.

P: La trama de “Les ales enceses” està ambientada al segle XVII. Què li ha interessat d’aquella època?

R: La trama de la novel·la es mou en un territori que beu tant de la realitat o de la Història com del món de les supersticions, els mites, les creences populars, les llegendes o la màgia, de manera que em resultava imprescindible retrocedir en el temps, a l’hora de situar-la. A més, l’obra és també un homenatge a la mar, que està tractada com un personatge més, amb vida pròpia i amb una influència notable en el desenvolupament de la trama. I dins d’aquest context mariner, el món de la pesca té un paper important. El segle XVII em donava l’oportunitat d’incloure sense contradiccions tots els elements que volia introduir. Però, de fet, “Les ales enceses” no és una novel·la històrica en el sentit que la ficció està condicionada per la Història. En aquest cas, la situació històrica és un punt de partida necessari, però mínim. Tan mínim que jo no qualificaria “Les ales enceses” de novel·la històrica.

P: Com l’ha elaborada, la novel·la? En què s’ha inspirat?

R: “Les ales enceses” naix, d’entrada, de la voluntat d’escriure una història d’amor. Però en el seu procés de gestació interfereixen decisivament dos factors: la voluntat de retre un homenatge a la mar i l’audició d’una cançó de Carlos Núñez que es diu “Maria Solinha” i que, en la veu meravellosa de Teresa Salgueiros, conta la història d’una dona asturiana que perd l’home en la mar i es guanya la vida oferint remeis fins que és acusada de bruixeria. De la combinació d’aquests dos elements naix l’estructura bàsica de l’obra, a la qual s’unirà la necessitat d’explicar-la oralment, que m’ha obligat a treballar un llenguatge capaç d’anar seduint el lector a poc a poc.

P: I, finalment, ha hagut molta distància entre el plantejament originari i el resultat final?

R: Totes les novel·les pateixen un procés constant de metamorfosi, d’adaptació d’allò que pretenies en origen a les noves necessitats o exigències que van sorgint a mesura que escrius. I, en aquest sentit, “Les ales enceses” no seria una excepció. Per això, perquè les obres es van modificant mentre són escrites, no m’agrada parlar del que duc entre mans.

La condició de finalista del premi Sant Jordi és, de moment, la cirereta d’un pastís literari elaborat amb ingredients de diferent textura i procedència: novel·les sobre els efectes de la Guerra Civil (“La cançó de la terra estimada” i “L’herència del vent del sud”), novel·les eròtiques (“Tan oberta com sempre”) o històriques (“La mirada de Nicodemus”), novel·les que semblen reculls de contes (“La taverna del Cau de la Lluna”), novel·les difícils de definir (“Maig era un mes sense pluja”), novel·les de tint autobiogràfic (“I en els arbres i en el vent”) o novel·les que denuncien apassionadament la violència bèl·lica (“Crònica de la devastació”). Una trajectòria que, fins ara, havia estat reconeguda amb premis com el Ciutat d’Elx, el Fiter i Rossell d’Andorra o l’Andròmina de Narrativa, el de major solera del País Valencià. I que havia merescut el reconeixement de la crítica, que havia distingit “La taverna del Cau de la Lluna” i la “Crònica de la devastació” com a millors obres valencianes de 2001 i 2002. Ara, amb “Les ales enceses”, Vicent Usó enceta una singladura nova, de major abast i projecció.