Després d'uns anys de festa pràcticament oficial i desprovista de sentiment i participació popular, els pobles, el nostre entre aquests, buscaven un altre tipus de festa, deixant clar que un canvi era absolutament necessari.

 

El 19 d'abril de 1979 va aplegar a l'Ajuntament el nou Alcalde i el 17 de maig ja eren festes. Així doncs, l'Ajuntament d'aleshores recentment arribat es va plantejar buscar una solució al buit existent, i va fer realitat allò que tantíssima gent somniava, però es van haver d'estudiar molts punts i amb molt poc de temps, menys d'un mes.

La Vila per on sempre s'havia corregut el bou, ja no era adequada com a recinte per a fer-se el bou degut als canvis que havien hagut. Açò va ser causa de que els carrers que formaven aquest primer recinte (carrer Ramón y Cajal, eix central Plaça de la Vila i carrer Comte Albay. Els límits eren La Murà i l'Església Major per al carrer Ramon y Cajal; i Carrer Zumalacàrregui i Lluís Vives per l'altre costat), ara eren oficialment una carretera. Aquest recinte en ús des de l'Edat Mitja, causava ara un problema degut principalment al tràfic, ja que fins aleshores els vehicles eren del tipus bicicleta, carro, etc., però ara ja hi havia molts vehicles a motor i es tallava una artèria principal.

 

Tenint en compte tot açò, es van haver d'estudiar 3 possibles recintes:

1.- Prenent com a epicentre l'Escola de la Huerta, a aquells temps coneguda pel nom de Vazquez de Mella.

2.-També es va pensar en traslladar-la a l'altra part de la ciutat, fins al carrer Pietat.

3.-I finalment, l'opció que es va escollir: una part de la Plaça de la Vila, ampliant-la als carrers Lluís Vives, Zumalacàrregui, Santa Llúcia, Sant Vicent, Betxí, Tremedal i Molino.

 

Al 1982 es va modificar i es va tornar a incloure la Plaça de la Vila al recinte, i ja en l'última legislatura es va agregar el Barranquet, eliminant la Plaça de la Vila de nou.

La solució no passava només per elegir un recinte, a més a més estava el problema agregat de protegir-lo. Els veïns de Vila-real van defendre finestres i portes de les cases amb fustes, però el més complicat era tancar els carrers amb barreres amb les quals Vila-real no comptava per aquells temps. Per tal de pal·liar aquest urgent problema, es va haver de demanar ajut als pobles veïns, els quals ens van cedir moltes barreres, especialment Borriana. Així es van salvar les festes de maig i la Vila ja estava preparada per als actes taurins. No només es va solucionar l'impediment del recinte, sinó que els experts d'aquella època deien que Vila-real tenia la Vila més segura de tota la comarca.

Després d'unes exitoses festes taurines al maig, hi havia que pensar amb les de setembre i, clar com que a Borriana també eren festes, va haver d'oblidar-se de les barreres que tant de bon grat ens havien deixat i trobar novament una solució. L'Ajuntament va actuar amb molta celeritat i, després de molt buscar, es van trobar al desballestament del Port de Borriana fustes que formaven part d'un vaixell. Aquesta magnífica oportunitat no s'havia de deixar passar, ja que eixes fustes eren molt útils per a tancar el recinte.

Aquelles Penyes dels anys 1979-1980 no van tardar a fer-se cadafals i, poc a poc el més normal era que cada Penya tingués el seu propi. Vila-real es va anar preparant cada volta més per a les festes taurines tant aclamades, que ens han acompanyat, amb algun que altre canvi al llarg del temps, en aquests darrers 25 anys.