FORUM DE LES FESTES A DEBAT, MARÇ DE 2007
ORIGEN DE LES PENYES DE VILA-REAL
Ponència de José
Pascual Colás, membre de la penya La Merla.
Voldria ressenyar que el que vaig a
llegir a continuació està escrit l´any 1986.
Es un extracte d´un estudi molt interessant
fent per Antoni Ariño, membre de l´institució Alfons el Magnànim, de
l´Universitat de València, que al 1986
estigué per Vila-real fent aquest treball que va titular: “Vila-real y las asociaciones festeras. Estudio de las peñas”.
Diu així: A l´intentar una
aproximació a les formes de relació social de caràcter fester, a Vila-real, ens
trobem inevitablement amb el “fenómeno abigarrado y vivaz” de les penyes,
vertaderes associacions festeres formalment constituïdes.
Sorprèn, en primer lloc, per la seua magnitud
i vitalitat. Hi ha en este moment 66 penyes integrades dins d´una Comissió
central, legalitzada i reconeguda a nivell oficial. Però este número, sent
elevat, tant sols resumeix la part emergent i fluctuant d´un iceberg.
Es emergent perque les 66 penyes
oficials constitueixen la cara visible d´un associacionisme més complexe i
variat, doncs algunes penyes, anomenades “pirates” a vegades, que no volen
integrar-se en la Comissió i cotitzar per a la festa, i multitut de colles i
grups d´amics, que viuen al marge de l´estructura formal, viuen les festes amb
un comportament i organització quasi idèntic al de la majoria de les penyes.
Es fluctuant perquè sols hi ha que
comparar les llistes de penyes afiliades a la Comissió en l´interval de dos festes per a observar la
presència d´alguns noms nous i l´ausència d´altres. Les altes i las baixes es
succedeixen, així com les escissions i disolucions, però el número global
oscila molt poc.
A l´internar-nos progresivament en el
mon de les penyes no podem evitar la sensació d´estar xafant sobre un territori
magmàtic, més o menys consolidat i solidificat açí o allà, però també
repentinament inestable i al borde de la ruptura en qualsevol punt.
En segón lloc el fenómen de les penyes
vila-realenques sorprén per la seua irrupció recient i nombrosa, així com per
la seua curta història. Les penyes actuals, amb els seus rasgos específics
diferenciadors sorgeixen en el moment de la transició democràtica, concretament
als anys 79 i 80, i poden ser considerades com expressió de les aspiracions
populars d´una major participació i d´una democratització de les festes.
Sense la confluència de les aspiracions
populars i del canvi institucional que va obrir el cau de la legalitat per a
les mateixes, no haguera segut possible la seua consolidació i inclús moltes
d´elles ni tan siquiera s´hagueren intentat formar.
Aquestes condicions d´emergència –la
seua vinculació al canvi socio-polìtic– expliquen en part el carácter explosiu
en el que es va produir l´aparició de les penyes en la festa i la posterior
evolució d´aquesta.
Ún del penyistes entrevistats deia:
“Aixó va ser com quan tens un gos nyugat molt de temps i de prompte li lleves
el dogal, no para de saltat i pegar bots de content que està, es com si
estiguera loco”.
Però l´investigador, una vegada
constatada l´explosió associativa i superada la sorpresa inicial, no pot eludir
la confrontació amb un interrogant decisiu: ¿per què les penyes i no un altre
tipus de relació festera? ¿D´ha on ha agarrat l´imaginari colectiu els seus
paradigmes? ¿Estem davant d´un fenòmen d´imitació i difusió cultural o es
tracta d´una repristinació històrica a l´empar del revival folcloristic
imperant? ¿Son les penyes un fenómen sociológic autócton o importat?
El nom “penya” així com algunes conversacions
mantingudes pareixien aportar arguments a favor de la 2ª hipótesi. Davant el
carácter “desfalleciente y mortecino” de les festes vila-realenques dels anys
70 i la pérdua de tradicions locals s´habia recurrit a l´imitació de formes
associatives de caràcter fester ajenes a la tradició autóctona.
Els punts referencials que han sorgit
en la conversa han sigut Pamplona i Teruel; però sobretot degut a la labor
difusora de la televisió les penyes pamploniques es convertien en un model
preciós per a una festa basada amb el bou, aquest sí un element arraigadíssim
de la tradició local com tindrem ocasió de vore.
D´aceptar aquesta hipótesi, estariem
davant un cas de pura mímesis per difussió. De fet, según alguns càrrecs
directius de varies penyes, es va recurrir als estatuts de penyes navarreses
per a elaborar els propis (en El Soll i Llimonà i Vi comenten haber consultat
estatuts de penyes pamploniques. Llimonà i Vi volia ser una penya com en
Navarra al principi); i “desde luego” el
uniforme festero de El Goleró, per eixemple, es basa en una imitació de les
penyes navarreses, adaptada amb alguns elements a l´indumentaria local, com
reconeixen el seus membres.
Per altra part la possibilitat d´un
fenòmen mimètic no deixa de ser confirmat per certs textes de la revista
Cadafal que tracten d´alertar precissament contra una imitació excessiva i
insconcient:
“No podem admetre el convertir-nos en
el simple remedo d´altres festes excelents al seu lloc de naixement, però
impossibles de traslladar artificialment a latituts distintes. Ni Pamplona, ni
Castelló, per citar dos espills en que pareix haber qui es mire, deuen
servir-nos, més que com estímul i solidaritat” (Cadafal, maig de 1981).
Apuntem la data: maig del 1981. L´altre
texte és més recient, però incideix sobre els mateixos fantasmes: “Volem una
festa,,, que faça seues totes les iniciatives originals vinguen d´on vinguen,
però que no copie rutinariament el que fan els demés i menys encara que aixó
signifique perdre la propia identitat”. (Cadafal, setembre de 1984).
No pot per tant descartar-se la mímesis
com factor explicatiu en la configuració actual de la festa vila-realenca i el
seu associacionisme fester, però si bé pot ser tingut en compte com un factor
configurador, no és l´únic determinant i tal vegada la seua influència sols
haja segut decisiva en aspectes formals i en el nivell de lo imaginari.
L´objectiu central de la pràctica
festera de les penyes el constitueix el bou per la Vila i és eixa afició
colectiva i grupal per el bous la que ha donat lloc a les associacions
festeres. Els vila-realencs, sobre tot, els varon joves, venen corrent bous i
vaques des de el segle XIV i estes corregudes han estat enmarcades i cobijades
sempre al programa d´actes d´alguna festa religiosa o extraordinaria, però
especialment dins de les festes patronals.
A Vila-real, a més a més de les
repercusions que va tindre al segle XIX, ja a la nostra època ha actuat de nou
contribuint la seua dinàmica a explicar en part l´eclosió actual de les penyes,
com a reacció davant el dispositiu represiu.
Aixina resumeix Antoni Pitarch la
història de la tauromaquia contemporània
a Vila-real: “Després de les ancestrals correries del jovent per la primitiva i
íntegra plaça porxada, es va tancar el bou en la plaça de cadafals que, encara
que de cabirons adeqüats al mode artesà i de la millor fusta, no deixava
d´esser una pressó preventiva per al bou. Més endavant ens importaren
“novilladas, toreros i festes “de las antorchas”, que naturalment, no
acontentaren les masses” (Cadafal, maig 1986).
A la segona meitat de la década dels
anys cinquanta, possiblement cap al 1955, según càlcul aproximat dels nostres
informants, es va eliminar per qui tenia potestat per a fer-ho el bou per la
Vila. Correr el bou pels carrers era molest, coent, incult, indigne i
incompatible amb la dignitat d´un poble com Vila-real.
¿Es produí una prohibició gubernativa
específica com a a consecuència de l´aplicació local d´una normativa imperant de
caracter restrictiu o foren més bé les autoritats locals les que ho van
suprimir per a congraciar-se amb les aspiracions i interessos de determinats
grups de la població i sobre tot amb les autoritats superiors?
L´opinió de Batiste Carceller, alcalde al 1979
es contundent:
“Es va considerar que Vila-real era un
poble massa important i eliminaren el bou per la Vila. A pesar de que els
gobernadors el prohibiren, el poble que tenia collons (Onda, per eixemple), els
mantenien; o siga, que era qüestió de l´alcalde. Alló els pareixia burdo. De
fet ara quan hem intentat recuperar-lo hem tingut moltes presions per a no
fer-ho. Cridava la gent a l´Ajuntament i dien que era anar cap-a-raere i mos
han dit de tot”.
El contexte de l´época fomentà
situacions paradójiques: al temps que s´exaltaven les corregudes de bou com la
“FIESTA NACIONAL” es a dir, com a ritual generalitzat de cohesió estatal,
s´intentava erradicar la pràctica popular del bou de carrer en les seues
múltiples variants, com a modalitat festera impresentable, impropia de pobles i
ciutats que miraben cap el camí del progrés com a via de salvació.
Les denominacions “toro embolado” o
“vaquillas” desaparegeren dels programes de festes, sent sustituits per
expresions eufemístiques com “exhibición de ganado vacuno”, “entrada de los
elementos” o “paseo de las antorchas”.
On en altres poblacions van acudir a
estos subterfugis per eludir la mirada represora i poder seguir celebrant els
seus festegos tradicionals, l´Ajuntament de Vila-real optà per la via directa de
l´eliminació. Quedaren, aixó sí, circunscrits i controlats, els bous de plaça.
Des d´aproximadament 1955 fins els
primers anys de la dècada dels 70 es celebraren corregudes de bous a la plaça dels
cadafals, una plaça de fusta, que no sempre va tindre el mateix emplaçament,
que es denominava així perquè era construïda a base de cadafals, en que la base
sociològica eren les penyes. Un grup d´amics, generalment joves, des de 14 o 15
anys, s´organitzaven per a conseguir, llogar o comprar fustes amb les que muntaven
un cadafal al lloc que els havia tocat en sort a la subhasta patrocinada per
l´Ajuntament.
Hi havien aproximadament entre 40 i 45
cadafals. La plaça era rectangular o quadrada, a l´estil de la que encara es
planta a Algemesí.
D´aquesta época procedeixen les
noticies més nítides sobre unes penyes que constitueixen els antecedents més
inmediats de les actuals, encara que amb diferències.
Hi habien penyes esportives com “La
Cerdal”, altres eren simples grups d´amics que anaven junts a Pasqua a menjar la
mona i a berenar a l´ermita. Però la majoria d´aquestes penyes eren perquè
montaven cadafal en festes: “Entonces anavem escassos de diversions i aixina podíem
invitar a les xiques un rato a la plaça i festejar”.
Els nostres informants recorden els
noms d´algunes de les existents en aquell moment: El Cuerno, La Quereguilla, El
Túnel, La Bufa, La Gamba, La Bufa…anda, Che quin fum fa, Rumbambe, El Brocal, A
Tope, Sin Rumbo, etc. El Túnel plantà cadafal al 1956 o 57, El Cuerno,
actualment El Fadrí, es fundà al 1961. Al 62 ho va fer La Traca, el 1964 sorgís
Che quin fum fa, que al 1979 es dirà Los Dandis i a l´any següent Grans i
Menuts.
Es a dir, que algunes d´aquelles penyes
o al menys alguns dels membres que les composaven han donat origen a altres
penyes actuals, continuant una tradició precedent, no sense variacions.
Les seues activitats com a penya es reduïen
a la construcció del cadafal, en el que berenaven junts totes les vesprades.
Llogaven tota la part superior del cadafal, venent les entrades competitivament;
els diners guanyats s´utilitzaven per a pagar el lloguer de les fustes i
despeses i la resta per a berenars: coca en tomaca, etc.
Funcionaven, dons, com a penya durant
la setmana de festes, però no tenien local propi on reunir-se i la resta de l´any
eren un simple grup d´amics.
No tenien veu ni vot en l´organització
del programa fester. L´Ajuntament “feia i desfeia”, organitzava els
espectacles, sortejava o subhastava els llocs dels cadafals, etc.
No tenien uniformes que els
distinguira, encara que portaven alguns símbols diferenciadors: mocadors,
faixes,…
Aquest tipus de penyes funcionaren
durant el període en que es construí la plaça dels cadafals, es a dir, la plaça
de fusta.
Cap al 1974 es comença a traure una
plaça portàtil, metàl·lica, que construeix i explota una empresa. Aleshores les
penyes es dissoldran per que no tenen objectius, però al mateix temps les
festes “es moren” per que la plaça portàtil no té calor, no té cap divertissió:
“Al llevar-nos el cadafal i posar-nos les places portàtils se va desfer tot.
Putjes a una plaça d´eixes i quina divertisió tenies allí? Res, hasta que feren
una altra vegà el bou per la Vila i se juntarem pa fer de nou la penya.
Entonces ne seriem 14 o 15 (El Fadrí).
Durant el periode que va de 1974 al
1979 les festes pareixien según expresió de Batiste Carceller ”Un funeral
un poco alegre”. Els actes que
s´organitzaven eren elitistes o tenies que pagar. Altra forma de selecció: “Per
a tot tenies que pagar”, mentre les autoritats, Reina, Cort d´Honor i familiars
es montaven pomposes presentacions a costa de l´erari pùblic.
Aquesta es la situació quan apareix un
grup a les festes de maig de 1978 i a l´empar dels nous aires democràtics,
composat per dos grups d´amics, que van reclamar unes festes populars i que es
identificaràn de moment amb l´expresió que condensa la seua màxima
reivindicació: “El bou per la Vila”.
Ells foren el sustrat de la 1ª penya de
l´època recient. A les festes de la Mare de Déu de Gràcia es plantegen buscar
un local per a constituir “una penya a l´estil de les de sant Fermín”.
Aquest intent indicava que s´estava
produint un salt qualitatiu: les penyes de la nova época sorgeixen sota la base
de les colles d´amics, però intenten superar-les i articular-se en vertaderes
associacions festeres. Es feren una samarreta verda, anaven en pegatines de
“Bou per la Vila” i es juntaven a sopar. Cadascú traia el seu “bocata”, eren
sopars de pa i porta, i la penya pagava “el vi, la llimomà, cacaus i sardines”.
“Entonces el més major de la penya no havia anat a la Mili”.
A l´abril del 1979 es celebren
eleccions democràtiques, que guanyaria l´UCD. Apenes quedaven escasos dies per
a que el nou Ajuntament democràtic poguese organitzar les festes de maig.
Acollint-se a la reivindicació de les festes populars i del bou per la Vila,
l´alcalde fa un sondeig sobre el tema entre diversos grups i estaments i es
llança a la recuperació del bou.
Contractant tan sol eixe primer any ún,
que es va fer a pesar de les reticències.
La situació era explosiva i el bou per
la Vila constituí el detonant: en 1978 habia sorgit Llimonà i Vi, a les festes
de maig de 1979 habia aparegut la Brusa, que tenia el seu local i reclutament
al Casino Carlista; al setembre d´aquest mateix any fou un autèntic boom de
penyes el que es produí. Aparegueren de totes les clases i tamanys, però en
totes estava latent en eixe primer moment el desig de constituir associacions
festeres que anaren més enllà del simple i “natural” grup d´amics.
Aquesta apreciació queda corroborrada
per les dimensions de cada asociació en eixe primer moment: Llimonà i Vi,
Morapio, La Brusa, El Goleró, foren associacions relativament nombroses que
arribaren en algún cas a alcançar casi els 200 membres; mentres que després
s´han anat reduient progresivament per succesives escisions i lents degotejos.
Resumint: el bou per la Vila fou un
revulsiu i les festes es convertiren en una vertadera explosió popular i de
carrer. Totes les manifestacions que predominen i fan rail en eixe primer
moment expresen aquest sentit reivindicatiu de conquesta del carrer i de la
festa.
Per exemple es va introduir desde les
festes de carrer, la Nit de la Xulla, i en totes les portes de les cases aparegueren
xicotetes fogueres per a torrar la xulla; els veïns xerraven i sopaven en grup
al carrer mentre els bombos de les penyes no paraven de repetir el seu
incansable sonsonet.
Les velles penyes escoltaren aleshores
la cridà de la festa i es congregaren de nou baix els noms tradicionals en algun
cas i baix nous noms la majoria.
Les penyes emergeixen, doncs, al context
de la transició democràtica, expressant les seues aspiracions i traduint-les al
terreny de la festa, i a més a més en un ambient de conscienciació i
sensibilització nacionalista, tal i com expressen diferents testimonis orals:
“Mos tenien nyugats com a un gos”. “Es
que mos tenien en un puny”. “Al principi la gent se va desbordar i tot el mon
anaba en el bombo. Fora la hora de la nit que fora tots pegant-li al bombo.
Alló no podia ser. Després la mateixa gent s´ha donat compter i s´ha sustituit
per xarangues en algunes penyes”.
Es conta l´anècdota d´un peniysta que
serien les 3 de la matinada i estava aporrejant incansable el seu bombo a la
porta del casal de la penya. Un veí desvelat pel ruido li comenta amb ironia
que si no està cansat i ell li contesta que sí, però que està esperant el
relevo”.
Hui en dia els bombos segueixen formant
part dels patrimonis de les penyes, però son tan sol un patrimoni arxivat, que
molt pocs miren amb enyorança. Son símbol d´una necessitat momentània d´alliberament
i serviren per a desfogar-se i expressar la conquesta del territori popular: el
carrer.
Pel que es refereix a la
sensibilització nacionalista hi ha prou en subrallar que quasi tots els noms
que designen a les penyes en l´etapa actual son valencians, molts d´ells
agarrats del folklore local, i altres expresen una visió crítica, satírica i
orgiàstica com a “desideratum” de la festa. En tots els estandarts o guions
Villarreal deixa de ser “de los Infantes” i s´escriu Vila-real, i les cançóns
de l´època es corejaven amb el rítmic i ritual “sense blau” reivindicant una
senyera cuatribarrada, que totes les penyes actuals mantenen en línies
generals.
Des de setembre de 1979 fins l´any
actual pot desenvoluparse l´evolució de les penyes segon dos aspectes
fonamentals:
1) Dinàmica de creixement del fenòmen:
al setembre del 79 apareix, després de Llimonà i Vi i La Brusa, un primer grup,
entre les quals s´encontren Morapio, La Merla, El Goleró, que han sigut les
penyes de major arrel, activitat i significació.
Progresivament, el nombre de penyes va
aumentant, fins alcançar la cifra de 80. Estem parlant en tot moment de penyes
integrades en la Comissió i que han tingut reconeixement oficial.
A partir d´aquesta cota de 80 comença a
experimentarse un cert retrocés. Es produeixen escisions i disolucions i
algunes desapareixen, mentres altres eixen a la llum. Pareix que existeix un
bon nombre d´elles que han trobat una certa estabilitat, mentres altres
fluctuen. Açó fa que el nombre total de les legalitzades oscile lleugerament
d´unes festes a altres.
Però, existeix, ara, més enllà
d´aquesta estabilització, una sensació generalitzada de decadència: es borren
membres de les penyes, mentres que els ingresos son contats. Hi ha penyes que
es borren de la Comissió però segueixen funcionant durant les festes per a no
cotitzar les 15.000 pessetes de rigor, etc. També es digne de resenyar-se el
replegament de les penyes als seus Casals,…
2) Organització i participació: A les
primeres festes democràtiques a principis de 1980 eren ja unes 22 o 25 penyes i
sorgí la necessitat de coordinar-se. D´ahí brotà la Comissió de Penyes: es
votaren d´entre les
Al 1984 la Comissió proposa entrar en
un procés de legalització: 40 penyes es sumen al mateix. Així es constitueix
com Associació cultural i recreativa, adquirint vertadera vida jurídica.
Aquest mateix any l´Ajuntament,
socialista, intenta crear una Junta Local de Festes, que estiga composta per
representants de penyes, entitats culturals, Ajuntament i altra gent del carrer
que no pertanya al mon de les penyes. Es per 1ª vegada al 1985 quan entra en
funcionament esta Junta Local, dins de la qual les penyes ostenten una
participació significativa: el 50 % del membres. D´alguna manera pot dirse que
en gran part la composició actual del programa de festes es troba en mans de
les penyes a través de la Comissió.
Aquest es, molt breument,
la història que condueix fins la formació de les penyes actuals. Es, com he
dit, un extracte d´un estudi molt interesant fent per un membre de l´institució
Alfons el Magnànim, de l´Universitat de València, que al 1986 estigué per
Vila-real fent aquest treball que va titolar: “Vila-real y las asociaciones
festeras. Estudio de las peñas”. L´autor: Antoni Ariño.
Batiste Carceller diu que l´inici de la “revolució
festera” cal buscar-lo ja abans de l´any 1979, concretament al 1973, quan des
de el C.I.T. (Centre d´Iniciatives i Turisme), recién creat, es va presentar a
l´Ajuntament un informe titolat “El turisme a Vila-real”, en que es parlava de
les penyes, uniformes, festers, bou per la vila, Xulla, etc.
Fins ara he parlat, principalment, de història,
d´origens.
Ara m´agradaria parlar d´algunes vertients del mon
de la festa, tenint clar que parlar de festa i de festes, es com parlar de
futbol (però aumentat): tot el mon sap, tot el mon opina. Però afortunadament,
eixa mateixa disparitat, eixa mateixa diversitat, eixes diferències
enriqueixen, si acceptem eixa pluralitat, el mon de la festa.
Ser membre fundador d´una associació festera que al
juny de 2007 fa 28 anys, hem fa recordar aspectes que menciona l´estudi d´Antoni
Ariño al 1986, com quan als primers anys comprarem un tonell de vi de
¿Feiem honor al mal nom d´aquest poble, de
borratxos? Pot ser, però hi ha que tindre en comte que, principalment, la
beguda estrella als primers anys era el vi. Paulatinament, la resta de begudes
acohóliques anà apoderant-se, fins arribar un moment que el tonell de vi es
convertí en una peça de museu.
El mateix passà amb la vestimenta: Hi havien
peloteres recriminant als que no anaven vestits amb l´uniforme com cal:
samarreta blanca amb l´escut grabat al pit, pantalons vaquers arromangats, espardenyes
de guitarró amb vetes fins els genoll,…
Però que si aquesta s´ha quedat prenyà, que si les
espardenyes de guitarró me rocen, que…
La penya la formarem un grup d´amics que es veien
tots els dies. Però els anys passen, les obligaciones i les comoditats
aumenten, i als amigatxos es veus de tant en tant, principalment en bodas,
bautizos i comuniones. Ara, llei de vida, també en “defunciones”.
La
penya, el Casal, es una bona excusa per a vore amics que fa temps que no veus,
per xarrar (haveu reparat que en casa es parla poc? Que si les preses, que si
la feina, que si la tele,..). La setmana de festes serveix per algo que pareix
tan normal com es xarrar. I damunt, devaes. De tu a tu, sense movil pel mig.
¡Quina meravella!
Per
algunes d´aquestes raons es lógic que a aquelles primeres penyes de quasi 200
membres es passarà el que s´ha dit abans. Si no estàs agust, si moltes cares
que veus et son desconegudes, te desanimes. El que es busca, conscient o
inconscientment, és passar-ho bé. Es busca afinitat, amistat, etc.
I
tens que amoldar-te als temps. Nosaltres començarem amb 20 anys, joves i
fadrins. Ens apuntavem a tot. Inclús a les bodes. Sobre tot, a les nostres. I
clar, després de les bodes venen els xiquets: més de 100 merletes, ara la
majoria pardals voladors del niu. Com la majoria de les penyes, per a tots
ells, contractavem pallasos. Ara, ni fent el pallaso tornen alguns.
Repasant
actes organitzats per les penyes, ú s´asombra de la quantitat i varietat:
Escacs, guinyot, truc, handbol, tir de corda, paelles, empedrao, sopar de
penyes, esmorzars, berenars, futbolí humà, frontenis, futbol 3, carrera
d´obstacles, festa dels 60, sangria monumental, concerts, carreres de
bicicletes, festa groga, llonganissada popular, concurs de Miss Penya, concurs
de disfresses, brega de galls, dominó, gimcana, despertà, degustació de pernil,
menjar entrepans, futbol 7, nit d´albaes, tomateta amb ou en pastera, bi-raqueta,
tir a la guatla, dansà popular, marató, pilota a mà, exposició d´eines
agrícoles i artesanals, mini-golf, modelat infantil, concurs de fotografia,
festival de xarangues, cotxes bojos, concurs de reclam bucal, premis de
narrativa breu, futbol sala, cicloturisme, bàsquet, …
He
ficat intencionadament al final algunes que voldria resaltar.
Unes
serien les de la vesant esportiva, com el futbol sala. Al principi le diem
futbito. Ha segut una de les principals activitats amb més repercussió,
ressonància, importància i duració relacionada amb les penyes de Vila-real.
La
penya Morapio organitzà l´any 1980 la 1ª Lliga Local de Futbol Sala de Penyes.
També la Copa. Fou l´inici precursor de les 24 Hores, lligues federades
provincials (les 2 primeres les guanyà la penya Morapio de Vila-real),
campionats d´Espanya d´Empreses (Todagrés), 4 equips provincials en la màxima
categoria espanyola,… Tot començà gràcies a una penya de Vila-real.
Morapio
també organitza, encara, i desde 1979, l´Excursió cicloturística Vila-real-Morella
Vila-real. Es la activitat més antiga organitzada per una penya.
I
bàsquet. ¿Qué dir del bàsquet? Doncs que l´actual Lliga Local la creà,
principalment, la penya La Merla. Que s´han fet Quadrangulars, Torneigs Base,
Cursos d´Arbitratge, de Monitors, d´Entrenadors, Exposicions de fotografies i
records, revistes i butlletins, que està a punt de publicar-se un llibre, que
hi ha un altre embastat, que han hagut equips federats amb nom de penya
passetjant el nom de Vila-real per tot el País València, Múrcia,…Fins jugarem
un campionat d´Espanya contra el Real Madrid infantil, etc.
I
inaugurarem el pavelló Zona Nord jugant contra el Pamesa València d´ACB.
A
més a més de l´esport han hagut (i poden haber) moltes activitats de tot tipus
sorgides des d´entitats festeres, però que abarquen molts altres camps: Moros
de la Vila i els seus preciosos llibrets, Guitarró amb la revista Guitarró
Times i el Premis Maig de Narrativa Breu, L´Embolic amb el Concurs de Reclam
Bucal, etc. etc. etc.
Sin
embargo, em dòna la sensació que es valora poc aquesta inmensa activitat. Els
motius donarien per a molt.
Relacionat
amb açó, jo hem pregunte: entitats com El Raval, L´Anguila, la revista Cadafal,
el club de bàsquet federat La Merla Vila-real, etc., hagueren existit?
Dit
açó, i fent algo d´autocrítica, crec que el món de les penyes, representades
per la Comissió, ha fet poc per fomentar aquestos apartats culturals. ¿Tan
dificil seria tindre sempre actualitzat un llistat de penyes, de direccions, de
canvis de representants? Perquè resulta que es vol donar una placa a les penyes
que compleixen 25 anys, i la feina es de marres per trobar dades de tots i no
deixar fora a ningú.
¿Tan
dificil seria arxivar tota mena de publicacions, de fullets fets a les
cabalcades, etc? Amb motiu dels 25 anys de la Comissió de Penyes i de les
primeres penyes, s´han publicat llibres molt interessants. I al llarg
d´aquestos anys, llibres pioners com el “Ja som aquí” de Llimonà i Vi de l´any
1984, el “10 anys de festa” del Guitarró de l´any 1989, el de L´Embut: “Festa
en la Sang”,…
Llibres
interesantíssims que deurien estar en un lloc d´honor, en un arxiu de la
Comissió de Penyes que deuria preocupar-se de replegar tota esta gran quantitat
de cultura popular que, desgraciadament, es perd.
Publicar
tots junts els anem a dir-los “panfletos” que s´han fet al llarg de totes les
Cavalcades de Festes haguera segut interessant des d´el punt de vista fester,
cultural, antropològic i històric.
De
les últimes Cavalcades s´ha parlat molt. Sols dir que al primer any -1980-
moltes penyes ixquerem vestits amb l´uniforme de penya, a cara descoberta: hi
habia que mostrar quí erem i els signes d´identitat propis i diferenciadors.
Era una manera de mostrar al poble quí erem aquells joves protagonistes que
ocupavem el carrer, que estavem col-laborant en 1ª línea en el boom d´unes
festes populars.
¿Quina
festa es millor?, ¿la d´una penya amb nom, veterania, etc, o la d´una penya de
gent jove?, ¿o la d´uns pocs amics que no estàn “afiliats” a cap tipus
d´associació oficial?
¿Son
bones les festes del meu poble? En mí treballaba un xic, que presumia de que al
seu poble feien unes festes molt més bones que les de Vila-real. “En mi pueblo
sí que hacen unas fiestas chulas, no como aquí, que ni hacen nada ni te enteras
de nada”.
Jo,
un poquet fartet, li vaig preguntar: ¿Pero allí qué hacen? I me diu: hacen unas
verbenas de categoría, unos almuerzos,… la gente se junta para pasárselo pipa
en comidas y cenas,… unos pasacalles, unas procesiones,…”
Jo
no vaig poder aguantar-me més i li vaig dir: “Pues eso, y muchas más cosas,
también las hacemos en mi pueblo, pero la diferencia es que aquí ni te
preocupas ni quieres saber nada de fiestas, y sin embargo, cuando te vas a tu
pueblo, de vacaciones, te olvidas del reloj, del trabajo, de horarios, y sí que
buscas la fiesta en compañía de familiares y amigos”.
A
les festes de molts pobles, es paren competicions i activitats.
Acabe: ¿A Vila-real hi ha
eixa voluntat i eixa consciència de fer un paronet per a gaudir tothom de la
festa i de les festes? Vosaltres mateix.